16.11.22

LLEGIR I RELLEGIR GAZIEL, UNA NECESSITAT INTEL·LECTUAL

 


Tenia pendent des de feia temps la lectura d’aquest llibre de memòries d’Agustí Calvet, Gaziel, tot i que havia llegit d’altres reculls d’escrits seus, incloses les cartes amb Josep Pla. La figura del periodista s’ha anat recuperant al llarg dels anys, amb alts i baixos, i aquest llibre s’ha reeditat en diferents ocasions, des de la seva primera edició, la dels anys cinquanta, aplegada aleshores en dos volums. Gaziel va morir l’any 1964, en sorprèn pensar que encara vam ser una mica ‘contemporanis’. Amb les memòries, també situades en uns anys molt concrets, de Sagarra, aquest llibre és un dels volums del gènere menorialístic, en català, més rellevants que tenim. Un llibre imprescindible, per llegir i rellegir, tant pel que explica per com ho explica.

El llibre comença amb l’escriptor petit, un infant de sis anys que des del seu Sant Feliu de Guíxols es veu trasplantat a una Barcelona en procés de canvi constant, i acaba als inicis de la Gran Guerra, quan l’autor comença a fer servir el pseudònim que, segons ell mateix explica, respon al nom que els comentaristes àrabs de Plató van donar al daimon socràtic, ‘aquella mena de follet o de flama que inspirava al mestre atenenc els seus millors pensaments’.

Ja gran, potser decebut en molts aspectes, Gaziel volia dedicar els seus esforços literaris a ‘la nostra terra, la nostra gent, la nostra parla’. L’edició de Proa, de 2014, molt ben editada i en un sol volum, es va publicar el 2014, amb motiu dels cinquanta anys de la mort de l’autor. Aquestes memòries ens transporten a un temps llunyà, avui ja mític, que va acabar amb la Primera Gran Guerra, inici anunciat de la rastellera de tragèdies col·lectives que van sacsejar el segle XX. I malgrat la part, inevitable, de cant a un passat irrecuperable, trobem reflexions i situacions que ens poden fer pensar en aspectes del present. En tot cas, els conflictes bèl·lics no semblen estar en procés d’extinció, precisament. Tampoc no es pot negar una certa evolució positiva del pensament humà occidental, en algun moment ens angunieja la visió relativament elitista de l’autor o la poca presència femenina en tots els camps, més inconscient que intencionada.

Gaziel va tenir una infantesa poc feliç, la seva família se’ns mostrarà com benestant però estranya, desestructurada, gens afectuosa. Avui tot això, com també els costums vigents en els sòrdids internats destinats a les elits, seria objecte d’estudis diversos sobre traumes infantils però en aquella època les coses eren d’una altra manera i les relacions familiars, més enllà de les excepcions lamentables que puguem trobar, han millorat força. Pel llibre desfilen molts escenaris, molta gent rellevant de l’època, i se situa en una mena de triangle geogràfic format per Barcelona, sobretot, Madrid i París.

Malgrat que en el llibre prevalgui, en aparença, el tema intel·lectual, ja que Gaziel defuig els temes més personals, les característiques de la seva família se’ns van explicat de forma dosificada, des d’unes primeres pistes inquietants, fins al final del seu pare, un home que, com l’autor manifesta, mereixia un destí millor. Tot i no entrar en temes romàntics Gaziel ens explica un gran amor juvenil, condicionat en molts aspectes per la seva inestabilitat econòmica, una certa manca de coratge en algun moment, i els convencionalismes vigents en l’època.

Molts grans autors d’avui, Llavina, Pagès Jordà, Solsona, Carme Arnau, més homes que dones, diria jo, han escrit sobre Agustí Calvet i, en concret, sobre aquest llibre. Sembla que quedaria poca cosa per comentar doncs, però no és així perquè hi ha tants detalls, tantes reflexions, tantes situacions lligades a un temps i a aquell periodisme que les guerres, sobretot ‘la nostra’, van estroncar, que sempre hi trobarem coses noves o aspectes que, amb una relectura, prenen una importància més rellevant. Gaziel és el nostre gran periodista modern, també en castellà, a través dels seus anys a La Vanguardia, un diari bescantat i imprescindible, encara avui, a causa de les seves bones col·laboracions.

Calvet va haver d’exiliar-se a causa de les amenaces de la FAI, després de la guerra va tornar i va ser depurat i desterrat a Madrid. Després, com en el cas de Sagarra, Pla i alguns altres, van patir les ximpleries d’una progressia, tot sovint descendent de la dreta, que el van etiquetar de burgès i el van bandejar de reculls i cànons d’estar per casa. Avui també es cau, amb bona intenció, en coses absurdes, com dir que és ‘el nostre Zweig’, com si aquestes comparacions fossin una lloança. Les comparacions d’aquest tipus sempre releguen la nostra gent a un paper secundari.

El periodista, en algun moment, es queixa de les divisions i els abandonaments, polítics i intel·lectuals que, en un país petit, fan molt de mal. Resulta inevitable pensar en l’actualitat però aquell era, de fet, un altre mon. No s’interessa a fons pels humils, certament, però s’adona del perill que representa, enmig de la misèria i la pobresa, la desfilada fatxenda de la gent benestant, en aquells migdies del Passeig de Gràcia mític. La seva interpretació de la Setmana Tràgica, avui, ens pot resultar una visió burgesa. Però avui ha augmentat la classe mitjana i una petita burgesia que mai admetria que ho és s’atorga en ocasions una mena de rellevància moral.

Gaziel no sempre és seriós, alguns fragments, sobretot els de la seva infantesa i joventut, traspuen un humor intel·ligent, fa servir una llengua molt interessant, culta i popular alhora, a l’abast de qualsevol lector o lectora amb una preparació escolar convencional. Sigui com sigui i es pensi com es pensi és una delícia llegir, avui, aquesta història d’un destí que va estar ple de trasbalsos. Un aspecte de la vida, el destí, sovint atzarós, sobre el qual l’autor també reflexiona a fons. Irene Polo opinava que el periodisme no era literatura però avui podem admetre que el bon periodisme pot ser, també, literatura de categoria.

Un gran llibre, doncs, al qual sempre trobarem aspectes nous i evocacions de tanta gent avui gairebé oblidada i que van conformar la Catalunya actual. Les Humanitats, la Filosofia, van ser molt importants per a l’autor. Ja fa temps que no tenen el pes d’aleshores tot i que fins i tot en aquells anys persones com el pare de l’autor les consideraven de poca ambició i poc pràctiques a l’hora de fer calaix. A llibres com ara La Febre d’Or trobem un estudiós erudit que viu d’una forma gairebé miserable mentre els espavilats fan bitlles. Recuperar autors com Gaziel, avui, és un luxe imprescindible al nostre abast i atorguen a la cultura catalana una volada de categoria.

4 comentaris:

FRANCESC PUIGCARBÓ ha dit...


En un article d’autocrítica sobre els catalans, Gaziel afirmava: «Aristòtil deia que l’home és un animal polític. Ho va dir perquè no coneixia els catalans». Gaziel assenyala l’origen del mal català en el fraccionament interior. ¿Es pot imaginar un bon nacionalista alemany amb vots darrere –no un de marginal– acusant el 2017, no el 1933, els representants de la meitat dels alemanys de ser botiflers i venuts a una potència estrangera?

Cal llegir Gaziel, dius, i tens tota la raón del món.

Salut.

Júlia ha dit...

En aquest llibre ja es queixa, i és abans de la guerra, de les divisions que perjudiquen els països petits com Catalunya. De tota manera això de les divisons caïnites internes passa a tot arreu i a les millors famílies. I, sí, em puc imaginar un alemany, també.

De tota manera el llibre m'ha encantat, he llegit d'altres coses d'ell, darrerament, però aquest és molt especial.

olgaxirinacs@gmail.com ha dit...

Has fet una molt bona semblança de l'obra i de la persona de Gaziel. Felicitats, Júlia, mestra literària. No l'he llegit i ara el buscaré. M'adono que em falten tantes coses per conèixer...
Sí que he experimentat les amargures dels oblits. Com més gran, més lluny em sembla que sóc del "món" literari.
Una abraçada.

Júlia ha dit...

Hola, Olga, encantada de veure't per aquí, és un llibre per a llegir a poc a poc, m'ha encantat.

El mon literari d'avui és molt mediocre, pel meu gust, tot es mou a cop de novetats, fins i tot sembla que algunes agents literàries no volen saber res amb escriptores de més de cinquanta anys si no son 'mediàtiques'. Cada dia surt algú nou que amb un primer llibre ja es consagra, veure'm quant dura.

Imagina, si a tu t'obliden injustament, a mi ni em coneixen, he, he.

Una abraçada i molta gent pensem en tu i et tenim molt present.