LLEGIR I RELLEGIR GAZIEL, UNA NECESSITAT INTEL·LECTUAL

 

Tenia pendent des de feia temps la lectura d’aquest llibre de memòries d’Agustí Calvet, Gaziel, tot i que havia llegit d’altres reculls d’escrits seus, incloses les cartes amb Josep Pla. La figura del periodista s’ha anat recuperant al llarg dels anys, amb alts i baixos, i aquest llibre s’ha reeditat en diferents ocasions, des de la seva primera edició, la dels anys cinquanta, aplegada aleshores en dos volums. Gaziel va morir l’any 1964, en sorprèn pensar que encara vam ser una mica ‘contemporanis’. Amb les memòries, també situades en uns anys molt concrets, de Sagarra, aquest llibre és un dels volums del gènere menorialístic, en català, més rellevants que tenim. Un llibre imprescindible, per llegir i rellegir, tant pel que explica per com ho explica.

El llibre comença amb l’escriptor petit, un infant de sis anys que des del seu Sant Feliu de Guíxols es veu trasplantat a una Barcelona en procés de canvi constant, i acaba als inicis de la Gran Guerra, quan l’autor comença a fer servir el pseudònim que, segons ell mateix explica, respon al nom que els comentaristes àrabs de Plató van donar al daimon socràtic, ‘aquella mena de follet o de flama que inspirava al mestre atenenc els seus millors pensaments’.

Ja gran, potser decebut en molts aspectes, Gaziel volia dedicar els seus esforços literaris a ‘la nostra terra, la nostra gent, la nostra parla’. L’edició de Proa, de 2014, molt ben editada i en un sol volum, es va publicar el 2014, amb motiu dels cinquanta anys de la mort de l’autor. Aquestes memòries ens transporten a un temps llunyà, avui ja mític, que va acabar amb la Primera Gran Guerra, inici anunciat de la rastellera de tragèdies col·lectives que van sacsejar el segle XX. I malgrat la part, inevitable, de cant a un passat irrecuperable, trobem reflexions i situacions que ens poden fer pensar en aspectes del present. En tot cas, els conflictes bèl·lics no semblen estar en procés d’extinció, precisament. Tampoc no es pot negar una certa evolució positiva del pensament humà occidental, en algun moment ens angunieja la visió relativament elitista de l’autor o la poca presència femenina en tots els camps, més inconscient que intencionada.

Gaziel va tenir una infantesa poc feliç, la seva família se’ns mostrarà com benestant però estranya, desestructurada, gens afectuosa. Avui tot això, com també els costums vigents en els sòrdids internats destinats a les elits, seria objecte d’estudis diversos sobre traumes infantils però en aquella època les coses eren d’una altra manera i les relacions familiars, més enllà de les excepcions lamentables que puguem trobar, han millorat força. Pel llibre desfilen molts escenaris, molta gent rellevant de l’època, i se situa en una mena de triangle geogràfic format per Barcelona, sobretot, Madrid i París.

Malgrat que en el llibre prevalgui, en aparença, el tema intel·lectual, ja que Gaziel defuig els temes més personals, les característiques de la seva família se’ns van explicat de forma dosificada, des d’unes primeres pistes inquietants, fins al final del seu pare, un home que, com l’autor manifesta, mereixia un destí millor. Tot i no entrar en temes romàntics Gaziel ens explica un gran amor juvenil, condicionat en molts aspectes per la seva inestabilitat econòmica, una certa manca de coratge en algun moment, i els convencionalismes vigents en l’època.

Molts grans autors d’avui, Llavina, Pagès Jordà, Solsona, Carme Arnau, més homes que dones, diria jo, han escrit sobre Agustí Calvet i, en concret, sobre aquest llibre. Sembla que quedaria poca cosa per comentar doncs, però no és així perquè hi ha tants detalls, tantes reflexions, tantes situacions lligades a un temps i a aquell periodisme que les guerres, sobretot ‘la nostra’, van estroncar, que sempre hi trobarem coses noves o aspectes que, amb una relectura, prenen una importància més rellevant. Gaziel és el nostre gran periodista modern, també en castellà, a través dels seus anys a La Vanguardia, un diari bescantat i imprescindible, encara avui, a causa de les seves bones col·laboracions.

Calvet va haver d’exiliar-se a causa de les amenaces de la FAI, després de la guerra va tornar i va ser depurat i desterrat a Madrid. Després, com en el cas de Sagarra, Pla i alguns altres, van patir les ximpleries d’una progressia, tot sovint descendent de la dreta, que el van etiquetar de burgès i el van bandejar de reculls i cànons d’estar per casa. Avui també es cau, amb bona intenció, en coses absurdes, com dir que és ‘el nostre Zweig’, com si aquestes comparacions fossin una lloança. Les comparacions d’aquest tipus sempre releguen la nostra gent a un paper secundari.

El periodista, en algun moment, es queixa de les divisions i els abandonaments, polítics i intel·lectuals que, en un país petit, fan molt de mal. Resulta inevitable pensar en l’actualitat però aquell era, de fet, un altre mon. No s’interessa a fons pels humils, certament, però s’adona del perill que representa, enmig de la misèria i la pobresa, la desfilada fatxenda de la gent benestant, en aquells migdies del Passeig de Gràcia mític. La seva interpretació de la Setmana Tràgica, avui, ens pot resultar una visió burgesa. Però avui ha augmentat la classe mitjana i una petita burgesia que mai admetria que ho és s’atorga en ocasions una mena de rellevància moral.

Gaziel no sempre és seriós, alguns fragments, sobretot els de la seva infantesa i joventut, traspuen un humor intel·ligent, fa servir una llengua molt interessant, culta i popular alhora, a l’abast de qualsevol lector o lectora amb una preparació escolar convencional. Sigui com sigui i es pensi com es pensi és una delícia llegir, avui, aquesta història d’un destí que va estar ple de trasbalsos. Un aspecte de la vida, el destí, sovint atzarós, sobre el qual l’autor també reflexiona a fons. Irene Polo opinava que el periodisme no era literatura però avui podem admetre que el bon periodisme pot ser, també, literatura de categoria.

Un gran llibre, doncs, al qual sempre trobarem aspectes nous i evocacions de tanta gent avui gairebé oblidada i que van conformar la Catalunya actual. Les Humanitats, la Filosofia, van ser molt importants per a l’autor. Ja fa temps que no tenen el pes d’aleshores tot i que fins i tot en aquells anys persones com el pare de l’autor les consideraven de poca ambició i poc pràctiques a l’hora de fer calaix. A llibres com ara La Febre d’Or trobem un estudiós erudit que viu d’una forma gairebé miserable mentre els espavilats fan bitlles. Recuperar autors com Gaziel, avui, és un luxe imprescindible al nostre abast i atorguen a la cultura catalana una volada de categoria.

AQUELLES DAMES I CAVALLERS QUE ANAVEN A FER EL M... AL PASSEIG DE GRÀCIA

... les riques burgeses barcelonines, vestides i enjoiellades de cap a peus, sortien a exhibir-se per carrers i places, i sobretot al Passeig de Gràcia, en aquelles hores tèbies de sol. 

    Era com una mena de ballet social, d'un regust únic al món (...) era la fira de la moda, que és sempre una forma fràgil i convencional, imposada fugisserament, però amb el fanatisme d'un dogma. Aquí, al cor del nostre poble, la cerimònia tenia un 'ritu' completament autònom, que no es veia enlloc més. Les dames i damisel·les, com he dit, no anaven abillades, anaven 'mudades' (...)

N'hi havia que semblaven custòrides. Algunes mares, ja molt conegudes, amb una filla a cada costat, componien com un retaula o tríptic barroc, curull d'or i pedreria.

 

Fa pocs dies vaig fer una visita al MNAC, molt interessant, a la nova presentació d'una mostra de joieria, aplegada en una vitrina especial, amb obra de Lluís Masriera. També vaig visitar, després, un altre espai, amb joies de Mercadé, Sunyer, Capdevila o Roca. La  visita la va comentar Mariàngels Fondevila, conservadora d'art modern del mateix MNAC. Em vaig quedar amb ganes de sentir més a Fondevila ja que quan t'ensopegues amb persones que saben tant sobre alguna cosa et podries passar hores escoltant-les.

No trec mèrit a la joieria, considerada avui un art indiscutible. Però, es dona la coincidència de què aquests dies estic llegint Tots els camins duen a Roma, del gran Gaziel, que en molts fragments ens evoca la Barcelona fatxenda d'abans de la Primera Gran Guerra. Després, fins i tot avui, la fatxenderia també ha existit i existeix, però pren d'altres formes. Durant uns anys la gran burgesia del moment va tenir el costum d'anar a exhibir-se, als migidies, guarnida i elegant al màxim, amb roba de preu, i, sobretot, joies a dojo. Gaziel manifesta que ni aleshores ni després no ha vist (aquest llibre, memorialístic, es va publicar per primera vegada a principis dels cinquanta del segle passat) tanta joia escandalosament cara portada a l'aire lliure, en plena via pública.

En algun moment Gaziel mostra la seva inquietud davant del contrast d'aquella exhibició de la vanitat en comparació amb la pobresa i la misèria de la gran majoria de la població. Hi havia un petit grup d'aristocràcia rància tot i que la gran majoria d'exhibicionistes eren burgesos, nou rics, aquella gent que Rusiñol, que també pertanyia als benestants, va retratar a obres com Gente bien. O que Carner descriu, sense ironia, sinó amb una mena d'admiració amable, també, fatxenda:

Les dames del passeig de Gràcia

Ara veieu si no és cortesia,
veure les dames en plàcida via,
totes folrades i amb joies de preu
—perquè tot d'una que el temps s'arraulia
van al Passeig cada dia a migdia:
deixen els cotxes i passen a peu —.

Ara veieu si no és cortesia.
Ara veieu.

Gaziel descriu a fons alguns d'aquells personatges, que poden anar en cotxe de cavall, a cavall, o fins i tot a peu. Malgrat l'angúnia que pot produir el retrat d'un mon tan opulent i ximplet, la història d'una d'aquelles pubilles riquíssimes m'ha produït tristor. Hi havia una noia, filla única d'un fabricant pintoresc i folrat, Maria Regordosa, qui, a més, no tenia mare, i feia a casa seva el que li semblava. Col·leccionava obres d'art i objectes de luxe diversos. Un dia, Gaziel explica que la va veure sortir de casa, d'un d'aquells palauets farcits de mobles bons, tapissos i servei domèstic, per enfilar-se al cotxe de cavalls familiar. I al cotxer, que la va saludar respectuós, li va dir ben fort, sense manies:

-Au, anem a fer el merda pel Passeig de Gràcia.  

Gaziel, home d'un altre temps, no escriu 'merda' sino tan sols m...

Aquesta dama, tan afavorida per la fortuna, es va casar, molt enamorada i corresposta, amb un torero andalús, Ricardo Torres, 'Bombita'. El torero va deixar els toros per ella i tot. Però les dones, en molts moments de la vida, passaven per tràngols més complexos i per riscos més terribles que matar toros, els parts. A causa del seu primer part, un nen que va ser l'hereu de la fortuna familiar, Maria Regordosa va morir, de forma prematura, amb poc més de trenta anys.

Em sorprèn que mitificacions urbanes, com la que ha patit el Paral·lel al llarg del temps, no ens expliquin res, o molt poca cosa, de llocs com el Passeig de Gràcia, avui una avinguda comercial i ensopida, sense suc ni bruc. Els ricatxos, burgesos i gauches divines van anar tirant, seguint la tendència, Barcelona amunt, més enllà de la Diagonal, però ja eren tota una altra cosa. Ja no anaven en cotxes de cavalls sinó en automòbils cars i brillants. De fet, sembla que un d'aquells joiers moderns i innovadors, de la segona part de la visita, volia fer joies, sobretot, per a la gent que conduïa 'descapotables'. 

CARTES RECUPERADES I TAFANERIES LITERÀRIES

Aquest recull de cartes, relativament breu, més enllà del seu contingut específic, ens explica una mica més el difícil món cultural català de la postguerra. Un dels artífexs de la publicació en català, malgrat les grans dificultats existents, va ser Josep Maria Cruzet, l’editor de Selecta, de tràgic final, al qual fan referència algunes de les cartes del recull. Existeixen d’altres reculls de cartes, més extensos, a l’entorn de tot aquelles iniciatives editorials i de l’esforç que representaven (Pla/Cruzet, Gaziel/Cruzet). 

De fet, poques coses noves o rellevants trobem en aquesta epistolari. Tan sols n’hi ha set de Pla a Gaziel, la resta, fins a cinquanta-vuit, les firma Gaziel. Aquesta asimetria pot ser que respongui al fet de què una part s’hagi perdut. L’època de la relació epistolar va de 1941 a 1964, uns anys grisos i complexos durant els quals la gran majoria de la població tenia problemes més immediats i urgents que no pas els de la represa cultural, cal recordar-ho. Es percep la necessitat que tenia Gaziel d’acostar-se a Pla, potser més que no pas a l’inrevés. 

El Pla jove havia estat molt impertinent i injust amb Gaziel, home d’una altra generació. Calvet va fer poc cas de les crítiques arrauxades de Pla, en part motivades per l’enveja o per aquesta necessitat de les noves generacions d’escombrar les anteriors, que ja estan ben situades i valorades en el sistema. Després es van apreciar força i un Pla ja madur va demanar excuses a Gaziel, a qui admirava, -admirava a la manera planiana, ep-, per aquells estirabots d’una època que havia acabat de mala manera. 

Pla i Gaziel tenien coincidències circumstancials, com ara el fet d’haver col·laborat amb el franquisme, sota el mecenatge de Cambó. Això els va passar factura, hi ha qui pensa que la gent conservadora i de dretes no fa res bé i, a l’inrevés, magnifica les produccions amb etiqueta suposadament d’esquerres. De fet, ells mateixos i fins i tot Cambó van ser conscients del parany en el qual havien caigut però no és fàcil sobreviure quan has de decidir-te pel blanc o el negre i potser t’hi va la vida. Pla no va arribar a dirigir La Vanguardia però va ser un dels pilars del setmanari Destino, que tanta importància va tenir durant molts anys, aconseguint un públic divers i eclèctic. Pla era deu anys més jove que Gaziel i intentava no mirar enrere, tot i que en aquells anys potser això era complicat i, fins i tot, encara ho és ara. 

Aquesta correspondència ens recorda coses que ja coneixíem, com aquella famosa tria per al Premi Sant Jordi de 1960, quan es va bandejar el llibre de Rodoreda per Viure no és fàcil, d’Enric Massó. A Massó li van amargar la vida literària a causa d’això, quan el seu era un bon llibre. Avui Rodoreda és un valor indiscutible i intocable però això no va ser així fins que no va arribar l’èxit de vendes i la promoció, es poden trobar per les hemeroteques culturals opinions negatives que lloen una mica els seus contes i para de comptar. L’opinió sobre el llibre de Calders, una collonada molt ben escrita, segons Pla, crec que no és del tot rebutjable. Calders té contes extraordinaris però la Ronda naval continua sent una mena d’estirabot estrany. I el judici sobre el llibre de Pedrolo també em sembla encertat, malgrat que Cendra per Martina tingui valors evidents. Potser, ves, Gaziel i Pla no anaven tan errats en les seves opinions, tot i que aquests temes acaben esdevenint dogmes de fe i hi ha una tendència a magnificar els errors dels entesos i posar-los en evidència. 

Les cartes evidencien l’autoestima de Gaziel pel que fa a la seva trajectòria intel·lectual. Pla era força popular i Gaziel l’afegia a la suposada i escadussera elit catalana mítica i supervivent. Agustí Calvet va ser un gran escriptor, en castellà i en català, i cal llegir-lo i rellegir-lo, però bandejant la mitologia a la qual estem tan avesats per aquests verals. Més enllà de les cartes d’aquest recull el llibre es complementa amb interessants apèndixs a l’entorn dels Godó i el diari La Vanguardia. El que sorprèn, de forma relativa, és que les virtuts comercials del diari i els motius del seu èxit, en el qual, durant un temps, Gaziel hi va tenir molt a veure, resulten ben actuals. El diari i els seus amos han tingut molts detractors però el fet és que d’altres publicacions han desaparegut i la història de La Vanguardia continua. Molta gent que el va rebutjar ha acabat per tornar-hi, sigui en paper o en format virtual, i aquesta habilitat per no prendre partit del tot i satisfer a uns i altres ha donat bons resultats comercials, ens agradi o no. Diaris molt més progres han acabat per ser molt més dogmàtics i escriptors i periodistes molt allunyats de l’esperit de la publicació, si és que la publicació té algun esperit, hi han col·laborat sense manies quan n’han tingut l’oportunitat. 

En la correspondència es mencionen personatges diversos, com ara Quintà, el pare d’aquell personatge inquietant i pervers que va tenir tan mala fi i per damunt del qual i de l’explicació de les seves relacions i del seu poder s’ha estès una mena de mantell de silencis pactats. O Cendrós, de qui darrerament n’hem pogut llegir una biografia amable, una mica mitificadora i mistificadora. Aquesta correspondència és una baula més per a iniciats o per a joves estudiosos i tafaners interessants en anar construint la història de la cultureta a base de pistes i referències diverses, com si fos un immens trencaclosques. Els qui en aquella època pertanyíem a sectors molt allunyats d'aquell context descobrim una mica més tot el que s'esdevenia mentre anàvem creixent i vivint i quins fils s'amagaven rere aquell setmanari de culte, fins i tot per a les classes populars amb una mica d'inquietud cultural i d'afany lector, que va ser Destino.

Per sort, avui, internet ajuda molt, ja que aquesta correspondència, acuradament documentada, defuig les notes històriques o biogràfiques. Gaziel i Pla sobrevivien, amb un tarannà diferent, en un temps gris, sacsejats per dues morts emblemàtiques i inesperades, la de Vicens Vives i la de l’editor Cruzet. I amb la necessitat de mecenatges privats per tirar endavant. El franquisme va durar molt més del que s’esperava i potser encara dura. I moltes de les limitacions del món de la cultura catalana continuen plenament vigents tot i que s’hagin adaptat als nous temps. 

Gaziel va morir el 1964. Josep Pla, que continua sent un autor molt llegit i valorat, el 1981. Els ortodoxos, expliquen les brames, van inventar allò del Premi d’Honor per poder no donar-li mai. I La Vanguardia ha estès els seus tentacles, -amb grapa, versió en català i visió de futur, malgrat els inevitables alts i baixos-, als nous mitjans de comunicació. La societat catalana és molt més diversa, complicada, eclèctica i contradictòria del que ens agrada creure. Una publicació pòstuma de Gaziel porta per títol: Quina mena de gent som. Jo, la veritat,  afegint-hi un interrogant final, cada dia em faig aquesta pregunta.

AQUELLS HOMES, AQUELLS TEMPS, AQUELLS DIARIS I AQUESTS DIARIS

He rebut aquests dies, per email i en un parell d'ocasions, un article de la politòloga Aurora Almendros sobre el present i les intencions del Grup Godó. Potser molts ja l'haureu llegit, m'imagino que les informacions són fonamentades però no ho sé pas. Podeu clicar a l'enllaç per tal d'accedir-hi.

Precisament l'escrit m'ha arribat enmig de la lectura de la  Història de La Vanguardia, de Gaziel. Per casualitat vaig llegir amb pocs dies de diferència opinions i recomanacions sobre aquest llibret i el seu autor, una de les darreres a l'espai dels dissabtes del senyor Morán a la mateixa Vanguardia. No és avui un llibre fàcil de trobar. En un parell de biblioteques remotes el tenien i me l'han deixat sense cap mena de problema, encara bo, de vegades hi ha llibres d'aquests, una mica escassos, que et diuen que  no saben on són o estan exclosos de préstec. La primera vegada es va publicar l'any 71 a les Edicions Catalanes de París i la segona a l'Editorial Empúries, l'any 94. L'edició que m'ha arribat és la de París. Fins i tot a l'interior m'hi he trobat un paperet on, a llapis, hi havien escrit llibre interessant.

L'article de la senyora Almendros, politòloga a qui fins avui m'acuso de desconèixer, també cita Gaziel. Gaziel va ser durant anys director del diari, va aconseguir tirades impressionants però després de la guerra es va trobar, com qui diu, al carrer. Gaziel va ser un personatge inteligentíssim i inclassificable, d'aquests que sempre estan entre l'espasa i la paret quan van mal dades, i destinats a rebre per totes bandes si no fos que va tenir sort i també relacions i coneixences. En temps de perill les coneixences i la sort atzarosa d'ensopegar-te amb bones persones o dolentes és definitiva per a la supervivència. En el temps de la guerra va poder guillar de les amenaces de mort faieres gràcies a un tal senyor España, de la Generalitat. Durant la postguerra immediata se'n va sortir gràcies al general Kindelan,  fets que explica al llibre, car denúncies d'aquelles habituals durant l'època l'havien posat en el punt de mira de la repressió abans i després. En molts llocs el titllen de periodista de dretes, cosa que seria matisable i discutible. S'ha escrit molt sobre ell i a la xarxa en podeu trobar la vida i miracles.

El fet és que Gaziel no va publicar aquests greuges vanguardístics en vida, sinó que es van poder llegir quan ja era mort. En aquest volum, breu i atapeït, hi ha aspectes molt interessants sobre La Vanguardia i els seus amos, però també hi ha revanxisme i, al capdavall, quan al director anterior -el pobre Miquel dels Sants Oliver- te l'han mort a disgustos i a sobre era amic teu, no s'acaba d'explicar que acceptis el seu càrrec després, la veritat. Bé, si que s'explica, car tots som humans i tenim les nostres ambicions, petites o grans. Coses com les referències cruels a les mancances físiques del primer comte de Godó de vegades freguen el mal gust, és clar que avui hem canviat pel que fa a aquest tema però encara és habitual desqualificar algú comentant-ne aspectes físics diversos. Per sort, segons el llibre, fins i tot es van acabar estimant, tots dos.

En tot cas, el primer comte va ser un geni pel que fa als negocis, com el mateix senyor Lara, i això resulta innegable, així com la pervivència de la publicació i la seva reconversió en gran grup de la comunicació al llarg dels anys, amb una grapa anguilesca molt pràctica, mentre que un bon nombre de grans empreses quan desapareix el geni creador fan fallida i els successors no tenen la saviesa necessària per a la pervivència o bé es converteixen en hereus escampa. També ens recorda el llibre el paper rellevant de Sánchez Ortiz en els inicis de la reconversió d'una publicació tan poc avantguardista, malgrat el nom, en el que va ser i és encara.

El llibre de Gaziel i l'article que m'ha arribat per correu, més la lectura de Servitud, llibre que Gaziel desqualifica una mica i potser té raó, ens diuen, sobre la inefable Vanguardia i la seva gent coses que sabíem i que intuíem. A l'article es fan suposicions que amb el temps veurem si es materialitzen o no. Tot depèn de com vagi el tema polític i les relacions de poder. No sé si són manies meves però a l'espai del senyor Cuní vaig percebre un canvi important pel que fa al tractament positiu sense matisos del senyor Mas abans d'aquelles eleccions que va convocar amb motiu del procés independentista i el tractament que se li va donar després, molt més crític i matisat i de vegades força aspre.

Molta gent, ja ho he comentat en diferents ocasions, ha bescantat en algun moment La Vanguardia i fins i tot l'ha deixat de comprar durant una temporadeta. Mentrestant molts diaris i revistes han nascut, han crescut, han minvat i han mort. L'operació de publicar-la en català va ser tot un gol fet en un moment decisiu i de forma molt hàbil. Un altre punt al seu favor és l'hemeroteca i la seva llibertat per consultar-la de forma gratuïta. Les misèries diverses que el poder mediàtic d'aquest gran grup belluga no són molt diferents, a gran escala de les de diaris, revistes i diariets dels quals se'n podrien explicar fets lamentables sobre marginació de gent, acomiadaments, censures subliminals. El poder corromp o al menys, pot corrompre, i de vegades, quan més petit, més mala llet comporta.

La corrupció, per desgràcia, està present a tot arreu però l'escala és diferent, no ho negaré pas. A un professor meu de la universitat, contractat de forma temporal, el van fer fora d'un diari nostrat, fa anys, perquè no va lloar prou el llibre d'un senyor de la casa amic de la patum cultural de poca volada que remenava les cireres de la secció intel·lectual en aquell moment. Precisament aquesta patum mediocre li va argumentar, quan es vist que La Vanguardia critiqui la seva gent? Són coses que no es poden demostrar o que, si es poden demostrar, no es volen demostrar pel fet que la feina és escassa i quan ets al mercat laboral no et convé tancar-te cap porta, la veritat. Per això hi ha aquestes condemnes pòstumes que ja no fan ni fred ni calor. I també molt boca-orella, ja que els enterats gaudeixen d'allò més explicant el que saben de bona tinta i suposen que tu ignores. Recordo dues entrevistes pòstumes molt punyents i crítiques amb els polítics i els poders intel·lectuals o educatius, una al Joan Oliver i una altra a la professora Rubiés. Van passar de puntetes i sense fer soroll pels nostres verals i tothom es va quedar feliç descansat. Ignoro si en aquests casos la publicació pòstuma va ser decisió dels entrevistats o de les publicacions que les van donar a conèixer.

Sobre el tema de La Vanguardia res no em sorprèn. El meu pare i el meu avi, sense ser ni periodistes ni polítics ni intel·lectuals, ja sabien i repetien, malgrat llegir-la sovint, que era un diari dels que manen. No sé si l'article que he comentat al principi pretén obrir-nos els ulls sobre una realitat evident. En tot cas, més enllà dels comentaris que ens provoqui i de les ires catalanistes temporals que esperonin les conspiracions centristes de la caverna a l'entorn del seu personal, no crec que res tingui una gran transcendència a la curta o a la llarga, com no ho té gairebé res, fins i tot coses que fan molt soroll en un moment determinat i després s'esvaeixen com la boira. 

En un altre article d'internet sobre Gaziel he vist citat un altre gran oblidat del periodisme d'alta volada d'aquells temps gloriosos d'abans de la guerra, Chaves Nogales. De Chaves Nogales, -res a veure amb el Chaves polític-, s'ha anat publicant aquests darrers anys la seva obra immensa, diversa i lúcida. Molt crític amb el tracte que es donava a la capital espanyola el catalanisme, no deixava de reconèixer que a Catalunya el catalanisme polític també era sovint, amb gran èxit, una mena d'aglutinant de les classes conservadores en els moments oportuns. Sobre les classes conservadores es podrien fer moltes puntualitzacions, car hi ha un conservadurisme transversal que poca gent vol admetre, i que en el camp infantil es va materialitzar en d'altres èpoques amb el nombre de seguidors del Patufet. I ho dic amb gran respecte, això del Patufet, en els bons temps dels blogs algú va qualificar el meu de patufetista.

Més enllà del tema del diari i els seus amos, el llibre de Gaziel és molt interessant perquè reflecteix una Espanya i una Catalunya semblants, amb matisos evidents, a les del present. Per això és Calvet encara un escriptor incòmode, no respon als discursos oficials fins al punt que un breu, brevíssim pròleg, al llibre que comento, puntualitza sobre coses com ara la crítica de Gaziel als exiliats enriquits gràcies al robatori. Aquí hi veig la mà espiritual del senyor Benet, molt curós a l'hora de ser objectiu o no amb el tema català. Hi ha qui creu, de bona fe, que amagant els defectes i errades, per exemple, del president Companys, de Ferrer y Guardia o de qui sigui, es fa un bé a la comunitat i la pàtria oprimida. Bé, tot són opinions i potser ha de ser així perquè aquí passem de sacralitzar algú a condemnar-lo o a oblidar-lo sense manies. Només cal pensar en el poc que s'ha debatut el tema dels calerons republicants i tot allò del Puig i Ferreter, que segons deia ell mateix, no va ser pas l'únic en sucar.

Els llibres I els articles d'opinió no poden ser mai objectius ni imparcials ni perfectes, pel fet que els humans i les humanes no som mai res de tot això. Pel que fa a un tema anecdòtic, o potser no tant, Gaziel situa per error la famosa i tràgica fàbrica de jute que va propiciar la fortuna godoniana al Poble-sec quan era al Poble Nou, on encara en queden les restes arqueològiques. Del llibre de Gaziel en podria copiar ara moltes frases però crec que sovint les cites tretes de context perden pistonada o, senzillament, fins i tot arriben a dir i expressar el contrari d'allò que pretenia el seu autor. Això m'ha passat a mi en llegir cites d'aquest mateix llibre i de tants altres. Cadascú es queda amb allò que li abelleix i rebutja la resta.

Sobre els grups d'opinió i els grans amos, fa anys un amic em feia una comparació tipus paràbola, tots portem alguna pedreta a les mans, més gran o més petita. Els qui les porten grans fins i tot poden esclafar les petites però al capdavall totes les pedres estan destinades a construir la piràmide dels amos. Al magnífic llibre, ja tot un clàssic,  La foguera de les vanitats, el protagonista fa una comparació semblant utilitzant el pastís i les molletes del pastís. Les pedres grans i les molles substancioses són molt cobejades i hi ha qui arriba a pensar que és l'amo de la piràmide o del pastís quan no és res més que un treballador més o menys qualificat el qual, en qualsevol moment, podrà ser substituït, oblidat o bandejat. De tota manera les pedretes grans i les molles substancioses donen nom i prestigi i currículum i això explica que no es tinguin manies a l'hora de posar-se al servei d'aquelles persones o empreses que bescantem o que bescantarem, ni que sigui amb tota la raó, però segurament en el moment en el qual no ens perjudiqui la crítica. Recordo una sèrie anglesa de fa anys, la història d'una cuinera que va acanar per tenir un rotllet de grat o per força amb el futur Eduard VII, del qual en sortia amb allò que en deien un bon passar, en un moment determinat la protagonista manifestava que els rics eren com l'oli, sempre te n'untaves els dits i que pagava la pena servir-los. Això explica temes com tot això del Palau de la Música, ara resulta que tothom sabia que el senyor Millet feia això i allò però quan manava tot eren reverències i silenciar el que no tocava.

Gaziel reflexiona sobre Catalunya i moltes de les seves consideracions sobre el tema són ben actuals, una certa megalomania provinciana, un cert menyspreu pels altres, sense matisos, proclames incendiàries sense base sòlida i un gust per la poesia retòrica que sorgeix de tant en tant sense cap mena de vergonya. Sobre el tema d'Espanya, el mateix i més. De tota manera a les veus lúcides no se les ha escoltat mai, encara menys en temps de soroll i entusiasmes, què hi farem. I conèixer els perills del futur no els evita de cap de les maneres, ni aquí ni a les antípodes. No crec que en conèixer el passat no el repetim, el passat no es coneix mai bé del tot ni s'aconsegueix evitar qualsevol disbarat, ni que sigui en unes altres circumstàncies i amb variables lligades a l'època pertinent. Continuarem ensopegant amb les mateixes pedres. De tota manera, aquests llibres són imprescindibles i podrien provocar debats intensos, cosa que no passa ni passarà. Molts homes d'aquells temps -les dones eren un zero a l'esquerra fins fa quatre dies, amb poques excepcions- encara ens sorprenen amb el seu bagatge cultural, la seva intuïció i el seu coratge. I també amb les seves misèries, limitacions i tragèdies personals. Aquest llibre mereixeria una reedició, és una vergonya que sigui tan difícil de trobar.