RELEXIONS INCONSISTENTS SOBRE POLÍTICA QUOTIDIANA

 

Vaig a dinar sovint a un bar on hi treballa un jove i molt amable cambrer brasiler. Ens va explicar que a Barcelona hi ha unes quatre mil cinc-centes persones d'aquell país que voten aquí i que unes tres mil cinc-centes havien votat Lula, com ell mateix. Aixi doncs, deu estar molt content dels resultats finals. Jo, també, és clar, sempre resulta esperançador que als governs dels països amb democràcies, per febles que aquestes ens puguin semblar, hi accedeixin persones progressistes o, al menys, moderades, i no gent potencialment perillosa malgrat que, com la dama italiana, siguin capaces de blanquejar les seves posicions quan els convé.

El fet és que a la majoria d'eleccions democràtiques de tot arreu, i no parlo del present, podria posar exemples de passats diversos, els trumfos no son absoluts, tot es reparteix a poca distància del cinquanta per cent. La proclamació de la República es va mantenir en aquesta distància inquietant i és ben sabut que a Catalunya també les coses van a l'entorn dels cinquantes per cent, pel que fa a l'independentisme i així anaven en temps en els quals tot se situava entre convergens i socialistes. En els països que van funcionant, com que el poder acaba per ferir els qui governen, per bones intencions que tinguin, les tendències es van alternant. El que passa és que fa uns anys l'esquerra, ja molt moderada, alternava amb dretes que es deien 'civilitzades' i ara assistim a una revifalla inquietant de posicions més arrauxades.

Recordo que quan va sortir elegit, en unes eleccions franceses de fa molts anys, Giscard d'Estaing, Haro Tecglen va publicar un article que deia, més o menys, 'Giscard, presidente de media Francia'. L'alternativa, que amb el temps va ocupar el poder, era Mitterrand. Amb el temps hem sabut llums i ombres de tots dos, eren uns anys en els quals ens emmirallaven amb França i n'envejàvem les llibertats, encara. Però tot era relatiu, Giscard vam saber que feia la gara-gara a gent tan horrible com Bokassa i Mitterrant va deixar aflorar aquest napoleó que molts manaies del país veí semblen portar a dins, i això que era socialista. 

En teoria els qui manen han de governar per a tohom però això no sempre és així, sovint la meitat triomfant oblida o menysté l'altra meitat. I les majories absolutes son, encara, més perilloses que les divisions anivellades. Podria posar exemples concrets però me n'estaré ja que tot plegat seria simplificar aspectes de la política que son complexos i, fins i tot, en ocasions, contradictoris, ja que la realitat topa amb les suposades millors intencions. Sovint es posen esperances etèries en coses tan febles i fràgils com el tarannà humà. A nivell molt d'estar per casa recordo que en una ocasió vaig accedir, gran error, no tinc caràcter per a aquestes coses, a l'equip directiu d'una escola on treballava. Teníem les bones intencions de fer les coses molt bé però vam acabar barallades entre nosaltres. 

Jo no sóc d'aquella gent que fica tots els polítics al mateix sac. Encara més, tinc, per molts d'ells i elles, una certa admiració ja que és una feina que jo no faria mai i que crec que s'ha de fer. No tothom cerca el guany, en el camp de la política. A banda de la gent visible a les altes esferes hi ha moltes persones que intenten que tot funcioni, de vegades a nivells locals molt modestos. L'alternativa a la política de partits és la dictadura però sembla que això s'oblida fàcilment. I el resultat de moltes iniciatives il·luminades és el desastre o l'empitjorament del context i la convivència.

Els polítics, els de dalt, al capdavall es mouen en una mena de teatre i sabem que moltes coses que diuen no son ni poden ser. Però això ho fem tots i totes, de vegades, en la vida quotidiana, de forma fins i tot inconscient. Per a ser polític cal un cert grau de carisma, una virtut que ve donada genèticament, com la grapa per jugar a futbol o per cantar òpera. Tot es pot treballar, és clar, però d'entrada el carisma, l'autoritat 'natural', té un pes. A l'escola he vist mestres amb molt de carisma, d'aquelles que entraven a l'aula i, sense gaire esforç, eren escoltades, respectades i obeïdes. I, a l'inrevés, gent molt vàlida professionalment a la qual l'alumnat se la rifava. 

Hi ha polítics i manaies, a la història, absolutament mitificats, que no aguanten una biografia seriosa però, als devots, això no els fa ni fred ni calor i defugen els matisos i puntualitzacions sobre la realitat. En el fons tot és qüestió de fe. I del moment històric. Napoleó va dur Europa al desastre però encara compta amb estàtues i devocions a causa del seu innegable carisma. El pas dels anys ens dona una visió desencantada de les coses, de jove ets molt crèdul, potser afortunadament, perquè néixer desencantat seria molt lamentable. La vida és breu i la memòria, enganyosa. Em sobta com es recorden passats inexistents, tant a nivell polític com futbolístic o meteorològic, i això que avui tenim mitjans per recordar de forma una mica més objectiva, fins i tot. M'horroritza comprovar com s'amagaven o es volien ignorar, per part de gent intel·ligent, culta i suposadament raonable, coses com ara l'estalinisme. I és que tot allò que fa trontollar les nostres conviccions és molt incòmode i fa angúnia haver-se sacrificat per idees o persones que no ho mereixien. De fet, per a poder valorar la història, cosa molt i molt difícil, fa falta perspectiva i, també, ser capaços d'admetre errors de valoració, de forma retrospectiva.

Crec que, malgrat tot, en un gran nombre d'aspectes diversos, materials i fins i tot espirituals, hem prosperat a tranques i barranques, aquí caic aquí m'aixeco, però el futur és imprevisible i no hi ha vacunes eficaces en contra del disbarat personal o col·lectiu ni de les doctrines dels il·luminats mesiànics. De moment espero que Lula tingui molta sort, la sort, a la vida, compta més del que voldríem, m'estimo molt més que mani ell que no l'altre, evidentment. Tot i que això de qui mana, en el mon d'avui, és un misteri insondable, em temo.