AMABLES CONTES NADALENCS RECUPERATS

 

L'escriptor americà Paul Gallico (1897-1976) va tenir el seu temps de popularitat, sobre tot a partir de la pel·lícula de catàstrofes La aventura del Poseidón, basada en una novel·la seva. Va escriure relats i va ser periodista esportiu. Va crear el personatge d'una dama anglesa bonhomiosa, somniadora, vídua i amb un cor immens, sobre la qual va escriure quatre novel·les, una petita sèrie, vaja. 

Al primer llibre de la sèrie aquesta senyora, encara de bon veure, que es dedica a fer neteges, vídua de guerra, agafa la dèria d'anar a París a comprar-se un vestit de Dior. Una sèrie de circumstàncies aconseguiran que pugui tenir els diners que li calen, a París es ficarà tothom a la butxaca però retornarà al seu Londres, amb la seva gent, tot i que deixant una empremta evident en totes les persones que s'ha anat ensopegant a Can Dior, escampant felicitat per allà on passa.

Probablement és aquesta, avui, una història passada de moda però té el seu encís, sobretot en època nadalenca. Una primera versió, l'any 1972, la va protagonitzar Angela Landsbury, amb d'altres actors de categoria, com Omar Shariff fent del marquès elegant, que en la versió actual interpreta Lambert Wilson. Tot i que no l'he vista, segurament que en aquella versió el pes de la història queia damunt de Landsbury, en un paper molt escaient per a ella.

Aquí la protagonista és Lesley Manville, una bona actriu anglesa lligada al cinema independent, no tan coneguda com mereix. Fa pocs dies la vaig veure altra vegada a Another Year, ja que van tornar-la a passar per la tele. Ella porta el pes de la història a la qual, pel meu gust, li sobre mitja hora, tot i que es mira bé i resulta adient per no patir més del compte, les cartelleres son plenes d'històries terribles, aquests dies. Tots els personatges, fins i tot l'antipàtica encarregada 'pija' de la Casa Dior, que a la versió anterior feia Diana Rigg i aqui Isabel Hupppert, acaben per ser bona gent i tenir els seus problemes, que n'expliquen el mal geni. 

La història s'esdevé en els anys cinquanta, el jovent llegeix Sartre, hi ha una vaga d'escombriaires i els rics son ximplets, en general. I mals pagadors. La classe obrera va prenent consciència dels seus drets però tot flueix de forma pacífica i, a més a més, la senyora Harris fa fins i tot d'intermediària en un incipient conflicte laboral. Explicat d'aquesta manera tot pot semblar molt ingenu i innocent però no ho és tant. I, en tot cas, també està bé veure i llegir històries de bona gent. La senyora Harris, com la florista sagarriana, s'adona de què allò del marquès no toca i retorna al seu barri i a les seves amistats habituals tot i que una mica més empoderada, que diuen ara.