Fa poc comentava com resultava d'adient, en aquests dies, anar a veure aquest viatge de la senyora Harris, a París, una història amable, un conte, de fet. He tornat al cine, al Renoir, motivada per una història molt diferent, Aftersun, una pel·lícula breu i feixuga, interessant per molts motius i que ve acomboiada per crítiques molt favorables.
És el primer llargmetratge de Charlotte Wells. Sense que hi tingui res a veure, en algun moment m'ha fet pensar en la primera de Carla Simon, on també hi trobàvem una nena perduda en la seva pròpia història i on també ens quedaven moltes coses per lligar, però potser no tantes com en aquest cas.
La narració sembla senzilla, hi passen poques coses i, de la majoria, n'ignorem el rerefons. Una nena d'onze anys, Sophie, se'n va de vacances a un hotel turístic de Turquia, amb el seu pare, un home molt afectuós i molt jove, separat de la mare, amb la qual manté una bona relació. Intuïm que hi ha elements autobiogràfics, la directora és l'autora del guió. Els actors principals, Paul Mescal i Frankie Corio son excelents i aquest estiu, explicat a pinzellades, compta amb una fotografia innovadora i original, no m'estranya l'admiració que ha provocat la pel·lícula.
Malgrat tot jo m'he quedat una mica desconcertada, cosa que em passa sovint. Sembla que aquell estiu el recorda la protagonista vint anys després però tot plegat ho intuïm per pistes confuses, com també ens adonem a base de pistes tot just esbossades dels problemes econòmis i de feina del pare, o de com aquest sembla viure en un estat depressiu que intenta controlar.
No és que pensi que se'ns ha d'explicar tot, ni de bon tros. Però la narració sembla jugar amb el misteri, i ens immergeix en una mena d'atmosfera en la qual sembla que han de passar més coses, és una tècnica que també es fa servir en la literatura. El que passa és que, si no som excessivament amics dels misteris sense resoldre, aquesta manera de no-explicar pot acabar per decebre una mica. Podem inventar o imaginar però, al capdavall, tot serà especulació. Crec que en algunes crítiques que he llegit aquests dies s'explica més d'allò que, en realitat, passa.
És aquest el primer llargmetratge de la directora, Charlotte Wells (Edimburg, 1987), una dona jove més que caldrà afegir a la llarga llista de prometedores dones cineastes, moltes de les quals molt joves, que sorgeixen en els darrers temps a tot arreu i de les quals haurem de seguir la trajectòria amb atenció.
Malgrat el que comento i la meva crítica, que voldria subtil, admeto que és un dels títols més interessants de la cartellera, tot i que l'ambient nadalenc potser ens demana aquests dies coses una mica més lleugeres. També pesa el fet de què, amb els anys, els temes de les paternitats i maternitats problemàtiques, contemplades des de la mirada dels qui ja som a l'hivern dels dies, no resulta tan punyent ni significativa com quan ets més jove.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada