PARES, FILLES, VACANCES I PENES

 

Fa poc comentava com resultava d'adient, en aquests dies, anar a veure aquest viatge de la senyora Harris, a París, una història amable, un conte, de fet. He tornat al cine, al Renoir, motivada per una història molt diferent, Aftersun, una pel·lícula breu i feixuga, interessant per molts motius i que ve acomboiada per crítiques molt favorables.

És el primer llargmetratge de Charlotte Wells. Sense que hi tingui res a veure, en algun moment m'ha fet pensar en la primera de Carla Simon, on també hi trobàvem una nena perduda en la seva pròpia història i on també ens quedaven moltes coses per lligar, però potser no tantes com en aquest cas.

La narració sembla senzilla, hi passen poques coses i, de la majoria, n'ignorem el rerefons. Una nena d'onze anys, Sophie, se'n va de vacances a un hotel turístic de Turquia, amb el seu pare, un home molt afectuós i molt jove, separat de la mare, amb la qual manté una bona relació. Intuïm que hi ha elements autobiogràfics, la directora és l'autora del guió. Els actors principals, Paul Mescal i Frankie Corio son excelents i aquest estiu, explicat a pinzellades, compta amb una fotografia innovadora i original, no m'estranya l'admiració que ha provocat la pel·lícula.

Malgrat tot jo m'he quedat una mica desconcertada, cosa que em passa sovint. Sembla que aquell estiu el recorda la protagonista vint anys després però tot plegat ho intuïm per pistes confuses, com també ens adonem a base de pistes tot just esbossades dels problemes econòmis i de feina del pare, o de com aquest sembla viure en un estat depressiu que intenta controlar. 

No és que pensi que se'ns ha d'explicar tot, ni de bon tros. Però la narració sembla jugar amb el misteri, i ens immergeix en una mena d'atmosfera en la qual sembla que han de passar més coses, és una tècnica que també es fa servir en la literatura. El que passa és que, si no som excessivament amics dels misteris sense resoldre, aquesta manera de no-explicar pot acabar per decebre una mica. Podem inventar o imaginar però, al capdavall, tot serà especulació. Crec que en algunes crítiques que he llegit aquests dies s'explica més d'allò que, en realitat, passa. 

És aquest el primer llargmetratge de la directora, Charlotte Wells (Edimburg, 1987), una dona jove més que caldrà afegir a la llarga llista de prometedores dones cineastes, moltes de les quals molt joves, que sorgeixen en els darrers temps a tot arreu i de les quals haurem de seguir la trajectòria amb atenció.

Malgrat el que comento i la meva crítica, que voldria subtil, admeto que és un dels títols més interessants de la cartellera, tot i que l'ambient nadalenc potser ens demana aquests dies coses una mica més lleugeres. També pesa el fet de què, amb els anys, els temes de les paternitats i maternitats problemàtiques, contemplades des de la mirada dels qui ja som a l'hivern dels dies, no resulta tan punyent ni significativa com quan ets més jove.

UN WESTERN CREPUSCULAR ENTRE PAISATGES PROPERS

 

Ahir, diumenge, la Sala Polivalent de Batea, que acull les sessions de cinema dels caps de setmana, era plena a vessar. M'agrada anar al cinema, els diumenges per la tarda d'estiu, quan soc aquí, sempre, és clar, que la pel·lícula em cridi l'atenció, cosa que passa en moltes ocasions. És una sala moderna, agradable i còmoda, i els diumenges per la tarda hi acostuma a anar poca gent, més dones que homes, i d'una edat, cosa que també passa a Barcelona, en general. 

Ahir, però, la sala era plena a vessar. S'estrenava, a Europa, una pel·lícula rodada en escenaris propers, el poble abandonat de Pinyeres, que pertany a Batea, i el Poble Vell de Corbera, que ha quedat en runes com a mostra resistent dels desastres de la Guerra Civil, que van sacsejar aquestes terres de forma dramàtica. També s'hi poden veure paisatges dels Monegros. Tot plegat indrets polsegosos i evocadors, amb poca gent i molta poesia èpica damunt les seves pedres i la seva sequera. La coratjosa gent del Patronat bateà, que tant treballa per la memòria històrica del poble i l'entorn, va col·laborar en alguns aspectes amb l'equip de rodatge fent, en aquest cas, història contemporània ja, avui, convertida en història i prou.

La pel·lícula està dirigida per un senyor anglès que es diu Daniel Simpson i que va explicar, amb l'ajuda d'una traductora, el seu interès pel western i com li van agradar els paisatges en els quals se situa l'acció de la pel·lícula, és una història convencional, situada en un Mèxic pobríssim i en una època indefinida, finals del segle XIX, si fem cas de la data que posen a la tomba d'un dels personatges en morir, 1888. 

No entraré a valorar a fons la pel·lícula des d'un punt de vista cinematogràfic. Sovint penso que el que grinyola, de vegades, és el guió, en aquest cas poc original. Paradoxalment, donades les circumstàncies, el nom de la història és Riu Sec, ja que en el poble on passa tot fa temps que no plou, com ens passa ara i aquí. Fa uns dies comentava amb algú el gran nombre de rius que es diuen 'sec' o 'seco', a Catalunya, a l'estat espanyol i potser a tot el mon. 

Al poble hi han arribat, des de fa algun temps, males persones, una matriarca estil Mare Dalton, amb tres fills, i aquesta família té atemorits els pocs habitants de l'indret. Tan sols hi ha aigua en un pou i aquesta gent controla el tema de forma abusiva i dictatorial, la pobra gent del poble no disposa d'armes de foc, com els dolents de la pel·lícula. Al poble arriba un jove, fill de la família que va construir el pou, disposat a recuperar la casa, ara gairebé enrunada, del seu pare, assassinat i venjat per ell mateix, segons ens explicarà. L'arribada de la família tòxica ve condicionada per un suposat or amagat en algun lloc.

Al poble, és clar, hi ha d'haver una noia bonica, una jove que viu amb el seu pare, cec. Com és de preveure, i sense que s'entri en massa detalls, la gent pacífica s'acabarà defensant i, malgrat no voler matar ningú, hauran d'acabar amb els dolents, sigui com sigui. Malgrat els tòpics recurrents, al capdavall moltes narracions i pel·lícules acaben per ser recreacions d'històries que ja coneixem des de temps ancestrals, el conjunt té la seva poesia, lligada als paisatges plens de pols que ens transformen indrets tan propers en exòtics i oblidats racons del Mèxic profund.

També compten, en el conjunt, les actuacions dels actors i les actrius, aquestes tan sols son dues, la noia jove i la mare dels pistolers, la jove és una actriu molt expressiva que pràcticament s'estrena amb aquesta pel·lícula, Isabella Walker, i la gran i perversa mare, Ann Mitchell, una actriu amb rodatge, que hem vist en ocasions a sèries de televisió o en papers secundaris importants. D'actors, d'homes, bons i dolents, n'hi ha uns quants amb un currículum actoral important al darrere, tot i que no siguin, per a nosaltres, massa coneguts. Un dels més rellevants és Michael Moriarty, el pare cec de la xicota. El noi jove que arriba de fora és un actor que es diu Joshua Dickinson, i el qual, en la ficció, han batejat amb el cognom Murrieta, que tantes reminiscències èpiques i mítiques té en la mitologia mexicana. 

Més enllà de la temàtica i de la pel·lícula en concret, l'atracció del públic la va generar el fet de poder contemplar, reconvertits, uns llocs tan coneguts i tan fotogènics i cinematogràfics. En molts casos el millor que queda de moltes pel·lícules, amb el pas del temps, son els paisatges, urbans o rurals, que canvien i es transformen i que a través del miracle del cinema els recuperem amb nostàlgia, anys després. No hi surt, a la història, cap actor o actriu d'aquests que, per ells mateixos, generen curiositat col·lectiva i forneixen turisme per a la posteritat, com en el cas d'Ava Gardner a Tossa. Però Clint Eastwood era molt poc conegut quan el vèiem en aquells westerns rodats a Almeria o Esplugues, dels quals, quan jo era jove, ens fumíem força i avui son ja objecte de culte i Eastwood, avui, un gran home de cinema, molt reconegut. L'èxit és atzarós, la sort també compta, en el mon del cinema com a tots els mons professionals. 

En tot cas va ser ahir una gran tarda, tinc molt de respecte per la gent emprenedora que gosa fer cinema i que se'n surt, amb millor o pitjor sort i grapa. El cinema té encara la seva màgia persistent, encara més si aconseguim veure pel·lícules 'com abans', en una bona sala i en pantalla gran. No entro en detalls sobre tots els actors, a internet, avui, és pot trobar informació a l'abast, la majoria compten amb un rodatge important, amb un ofici assolit, i amb una formació polifacètica i impressionant, encara que no siguin populars, al menys en el nostre context cultural actual. Els dolents, els tres germans manipulats per la mare fanàtica, mostren, cadascú d'ells, un tarannà diferent, amb molts matisos, per exemple. Son evidentment, persones 'amb ofici'. Al final, quan moren tots els dolents, plou a dojo, però no sé si amb una pluja puntual n'hi haurà prou per arranjar la situació deplorable de la comunitat en decadència.

Quan vaig sortir del cinema feia, per aquí, molta calor, però em van dir que a Barcelona havia plogut, sempre em ve al cap aquella antiga cançó de la meva infantesa, francesa però que jo vaig sentir sovint en versió castellana: Le jour oú la pluie viendrà. I és que tot torna, també la pluja, encara que costi i que l'aigua esperada porti en ocasions, també, pedregada afegida. 

https://www.imdb.com/title/tt9168164/

https://ca.wikipedia.org/wiki/La_Transfiguraci%C3%B3_de_Pinyeres

LA FESTA I LES FLORS DE MRS DALLOWAY

Amb motiu de la representació al TNC de Mrs Dalloway, amb l'actriu Blanca Portillo, la Filmoteca, en el seu cicle Per Amor a les Arts va recuperar la pel·lícula dirigida per Marleen Gorris, amb Vanessa Redgrave, del mateix títol que el famós llibre de Virginia Woolf.

No he vist l'obra del TNC i n'he escoltat opinions diverses, no gaire favorables, en general. La pel·lícula, que té valors remarcables, no va ser un èxit rodó i va comptar amb valoracions molt matisades. Jo crec que el problema és que no tot es pot reflectir en el cinema o el teatre, i el món de Virginia Woolf és complex, molt especial. De tota manera, he vist versions d'obres literàries tant o més difícils d'explicar en imatges, molt interessants i amb molta grapa, fetes al cinema o portades als escenaris. 

El fet és que el mon de l'escriptora ha estat poc aprofitat pel cinema. A banda de Les Hores, una pel·lícula interessant però, pel meu gust, tampoc del tot reeixida, crec que hi ha poca cosa més, a banda d'aquesta versió amb Vanessa Redgrave, acomboiada per un repartiment de categoria i amb una ambientació excel·lent. L'holandesa Marleen Gorris, una directora remarcable, eficaç i amb una obra sòlida i agosarada, va estar al davant del projecte.

No sóc una incondicional de l'escriptora qui,  en ocasions, em desconcerta. Potser perquè estic molt allunyada del mon que l'envoltava. Avui Woolf és un valor reconegut i en alça i sembla que no queda bé dir que en ocasions t'ensopeix. Un altre tema és el valor literari, indiscutible, aquesta qualitat en l'escriptura que es reconeix si s'ha llegit una mica, i que va més enllà dels arguments i, fins i tot, dels gustos personals. Mrs Dalloway, el llibre, està ple de detalls, de referències, d'innovacions i de subtileses, així com d'al·lusions a temes que en aquell moment, l'any 1925, eren prou valents, com ara la bisexualitat o la mala praxis mèdica, en concret, de la psiquiatria incipient i sobrevalorada.

Com en el cas de La Passió, el llibre de Winterson que comentava fa poc, crec que el pacifisme, en  reflectir el cas de Sèptimus, l'altre personatge important del llibre, és un dels grans temes presents en el conjunt. Com ho és el suïcidi alliberador, quan la societat que ens envolta és poca cosa més que teatre i abús de poder. Expliquen -sobre el llibre i sobre Woolf hi ha rius  de tinta escrita i interpretacions a gavadals- que el projecte inicial de Woolf era que qui se suïcidés fos Clarissa, en la mateixa festa que sembla l'eix central dels fets. La novel·la, s'ha dit manta vegades, recorre al monòleg interior, una tècnica narrativa que a casa nostra es va fer servir força i que jo crec que encara és vàlida, tot i que hi ha suposats experts que la relacionen amb innovacions passades de moda.

El passat i el present conflueixen en aquest mon de principis dels anys vint, després d'una guerra brutal,  que no seria la darrera ni la pitjor, i quan encara la guerra era vista d'una forma molt diferent, lligada a herois, grandeses, valors masculins, condecoracions i patriotismes diversos. Els pacifistes eren molt mal vistos, es consideraven covards, escapistes, malgrat que les seves idees i les seves desercions anessin molt més enllà d'un afany, lloable i humà, de supervivència i de no voler fer mal a ningú. La dona era encara un florero, això la benestant, com Dalloway, és clar, i  els homes amb poder polític i diners es movien en el seu mon d'aparences i hipocresies, amb poques excepcions. Però tot estava, ja, en crisis. La Primera Guerra Mundial va representar una sacsejada però no  va escarmentar els responsables de mantenir una pau, ni que fos una pau fràgil.

Mrs Dalloway ha estat, jo crec, una pel·lícula una mica oblidada i poc vista. Per això ha estat un encert recuperar-la a la Filmoteca, ni que fos en una sola sessió. La directora de l'actual versió teatral, Portaceli, havia de fer-ne la presentació, però no va poder ser per motius de salut. 

DECADÈNCIA I SOLITUD DELS HEROIS DE PONENT

Com que tinc flaca pel Jeff Bridges no podia deixar d'anar a veure Comanchería, el títol original de la qual  és Hell or Hig Water. No sé si és un wester modern, potser sí. Alguns aspectes de la història ens poden recordar moltes altres històries sobre perdedors i sobre allò de què tot es pot embolicar de forma inevitable quan van mal dades.

Els dolents ja no són ni els indis ni els americans, sinó els bancs xucladors d'estalvis, els qui van ocupar les terres dels indis ara són una colla de desgraciats, els cow boys estan de vaques fins al monyo, els rangers ja no ens semblen uns herois admirables sinó persones en crisi d'identitat professional que no saben ben bé què defensen, i qualsevol perdedor ressentit pot esdevenir terrorista suïcida, fins i tot sense necessitat d'una ideologia que li serveixi d'excusa.

La narració transita per paisatges desolats, carreteres sense final per on es mouen cotxes de deixalleria, lletjors constants aquí i allà que, no obstant, conformen un conjunt paisatgístic d'una bellesa absolutament terrible. Encara que pot semblar que el director no mostra una excessiva ambició en aquesta historia, aparentment planera i fins i tot previsible, i que l'entorn i els personatges que ens anem ensopegant ens resultin familiars, tot plegat té una grandesa evident, sense excessos i fins i tot amarat de pietat i esperança, virtuts que avui semblen passades de moda i que son d'agrair.

Potser hi hagi un futur millor per als joves, però no serà de franc. La innocència no existeix i tot es paga, d'alguna manera. I, pel mig, humor intel·ligent, acudits sobre el racisme, diàlegs brillants, música country i un munt d'herois del fracàs que intenten surar com es pugui, malgrat tot, mentre per la tele es pot triar entre l'esport de masses o les prèdiques apocalíptiques. Pel meu gust, una bona pel·lícula que té la virtut de no semblar-ho i a la qual se li perdonen a gust i amb misericòrdia militant les concessions al tòpic i la previsibilitat de moltes situacions.

És Amèrica però tot plegat podria ser, fins i tot, a quatre passes de casa.