PARES NORMALS, AL POLIORAMA

 

Ja fa uns quants anys que tenim el costum familiar, com moltes altres persones, d’arrodonir el dinar de Nadal amb una anada al cinema o al teatre. Soc poc exigent amb aquestes sortides i confesso que tenia certes reticències a l’entorn de l’espectacle on aniríem aquest Nadal, a veure els Pares normals, al Poliorama. Però resulta que em va agradar molt i que vaig passar una molt bona estona. No soc gaire amiga dels musicals, tot i que n’he vist uns quants, de tot tipus i tendència, des de fa anys.

Els dos musicals que tenim a l’abast enguany, en català, son Golfus de Roma i aquest, molt diferents. Golfus de Roma el tinc, com qui diu, a tocar de casa, un valor afegit, i em va agradar força, crec que, sobretot, perquè Jordi Bosch fa una feina extraordinària, jo crec que és un dels actors més polièdrics i de pes que tenim a Catalunya. Li he vist fer de tot i tot ho va molt bé, però no l’havia vist fent musicals tot i que crec que alguna experiència en tenia. Golfus de Roma te un risc afegit, és una obra coneguda, de la qual s’han fet un munt de versions, fins i tot en cinema, i, en aquests casos les comparacions poden perjudicar la valoració.

Pares normals, amb molt bones crítiques, ha passat, em sembla, fins ara, una mica de puntetes, però el boca-orella deu funcionar, ahir el teatre era ple i els aplaudiments van ser contundents. Hi ha un molt bon equip al darrera de l’espectacle, fins i tot el mateix Sergi Belbel, i el que meravella, en sortir del teatre, és la feina de conjunt. Tots els actors i actrius actuen i canten molt bé, amb una naturalitat remarcable, la música en directe és agradable i no ens piconen amb volums excessius, com passa de vegades. La història, el fil conductor, de Marc Artigau, és una mica ingènua, un molt bon text sense massa profunditat, en aparença, contemporani, sense pretensions passades de rosca i amb referències a l’imaginari del present, a pel·lícules que hem vist, sobretot.

He d’admetre la meva ignorància musical, no he seguit Els Amics de les Arts, però crec que s’han sortit molt bé d’aquest repte d’endegar un musical nostrat ben fet, tot i que jo hi trobo a faltar, i no és l’únic cas, algun tema musical d’aquests una mica enganxosos, que fan que surtis del teatre amb la melodia al cap i la taral·legis sense voler. Annabel Totosaus i Albert Pérez son aquests pares suposadament normals i, per tant, molt imperfectes. 

Pérez és, com Bosch, un dels grans actors d'una certa edat, llarga experiència, una trajectòria impressionant i que mereixeria ser molt més conegut i valorat. La parella jove la conformen Enric Cambray i Júlia Bonjoch, joves, brillants consolidats i eficaços, acomboiats per un estol de gent jove però amb experiència sobrada en els musicals, Lucía Torres, Anna Herebia, Bernat Cot i Víctor Gómez, fent, com sol passar avui al teatre, en general, uns quants papers cadascú. A la darrera part de l’obra, en allò que en podríem dir ‘l’epíleg’ hi intervé una actriu infantil que, per raons òbvies, va variant. Ahir era Rafaella de Assis, tinc les meves reticències educatives sobre les actuacions de les criatures però he d’admetre que la seva intervenció va ser una meravella que va desvetllar els entusiasmes del públic nadalenc, molt transversal i divers.

Pares normals és un espectacle respectuós, amable, i orientat, de forma intel·ligent, a un públic divers, amb espurnes d’humor, de tendresa, de romanticisme. I tot en la mida justa i mesurada, molt adient per arrodonir les trobades familiars d’aquests dies però que també deu funcionar prou de cara als grups escolars de qualsevol nivell. Espero que tingui un llarg rodatge i una estada important al Poliorama. De vegades, quan els espectacles funcionen, sobretot, amb això del boca-orella, pot ser que, quan decideixes anar-hi, ja hagin plegat, m'ha passat en algun cas, darrerament.

Un altre valor afegit és constatar que el Poliorama sobreviu molt bé als canvis i les crisis teatrals, és el gran local emblemàtic de la Rambla, el Liceu és una altra cosa i el pobre, històric i maltractat Principal ja veurem com evoluciona, l'estan tornant a arranjar.  Ahir em venien al cap els molts i diversos espectacles que hi he vist, amb pesos pesats com ara el Marat-Sade. Ha patit reformes i canvis d'orientació però, en general, ha mantingut una qualitat remarcable en les seves programacions.