QUAN S'ACOSTAVA EL CANVI DE SEGLE I TOT ERA POSSIBLE

La memòria diuen que és un bon crític però s’ha d’admetre que ens enganya en moltes ocasions. Tenia un record idealitzat de la pel·lícula La primera noche de mi vida, que no havia tornat a veure. des de l'estrena, fins que fa pocs dies la van passar al segon canal, en el seu magnífic espai de cinema. Em va semblar més senzilla i ingènua que fa vint anys i escaig però jo també he envellit, de forma inevitable. Fins i tot crec que barrejava, en el meu imaginari, escenes d’aquesta pel·lícula amb d’altres, com ara El cielo abierto, del mateix director, més elaborada, en la qual repeteixen alguns actors.

Aquestes dues, i Rencor, conformen, pel meu gust, la tríada més interessant del director, avui dedicat a sèries també interessants, més aviat, i que excel·leix, en general, a l’hora de retratar un mon modest, humil, conflictiu i real que sembla restar amagat dels interessos cinematogràfics, més enllà de quan es volen carregar les tintes tremendistes en excés. He freqüentat càmpings modestos tot sovint i el que mostren a Rencor és molt real. Lolita hi canta una versió inoblidable de Mediterráneo i crec que hi fa un dels papers de la seva vida.

La primera noche de mi vida va ser el primer llargmetratge d’Albaladejo, és de l’any 1998, i ens trasllada a aquelles vigílies del canvi de segle, amb un relat coral, ben intencionat, i situat a la perifèria madrilenya, tan semblant a tantes altres perifèries, també a les nostrades. És una història una mica irregular, amarada de poesia, previsible en molts moments, i que reflecteix una virtut que avui sembla tenir poc ressò efectiu, la bondat humana. En alguna crònica sobre l’obra del director se’l defineix com ‘un Berlanga sense verí’ però, donant la volta al tema, també podríem dir que Berlanga es pot interpretar com un Albaladejo verinós.

La referència no té perquè ser negativa, la bondat també existeix, com el mal, per cert, la pobresa continua vigent, de vegades sense arribar a convertir-se en misèria absoluta, però els pobres no son sempre desgraciats, de la mateixa manera que els rics també ploren. Explicaven una facècia sobre la multimilionària Hutton, deien que, en una ocasió, quan algú li va comentar que ja se sabia que els rics no eren feliços li va etzibar ‘qui li ha dit a vostè aquesta ximpleria?’ Ni els rics ni els pobres son sempre feliços o infeliços, i, de fet, val més plorar en l’abundància, ‘no vull plorar fent el sopar’, cantava Guillermina Motta. De fet no crec pas que la mencionada milionària fos sempre feliç del tot, però, vaja, tan sols parlo per intuïció i especulació interessada.

La pel·lícula compta amb un repartiment d’alta volada, on tothom fa el seu paper sense cap intenció d’això que en diuen ‘xumar càmera’. Els diàlegs son brillants, intel·ligents malgrat la seva relativa innocència. En ser una obra coral tot queda una mica esvaït. Mariola Fuentes acabaria d’arrodonir el seu personatge a El cielo abierto. La majoria dels actors i actrius, boníssims, han anat fent durant aquests darrers vint anys, sense excessos, malauradament. Emociona veure Anna Lizaran, en un paper breu, aspre i tendre. Emilio Gutiérrez Caba, un dels grans del cinema hispànic, de qui soc fan absoluta des de la meva més tendre adolescència, tampoc no ha estat reconegut com mereix, ja Fernando Fernán Gómez es queixava del tema, de com es tractava en el nostre estat espanyol a les ‘velles glòries’, en comparació amb d’altres països més o menys propers o fins i tot als de l’Amèrica hispana. Sort que amb el Resines potser han fet una mica de calaix nadalenc amb l'anunci de pernil ibèric.

La pel·lícula és molt breu, vuitanta minuts que s'escolen com l'aigua. Sempre em queixo, darrerament, més aviat, de la durada excessiva, però mitja horeta més hauria ajudat el producte final. Estic d’acord amb algunes opinions sobre el director, que en lloen la sinceritat i la qualitat general del conjunt de la seva obra, fins ara, en comparació amb d’altres més premiats i valorats pels suposats entesos. La primera noche de mi vida és una petita obra, molt lluminosa malgrat desenvolupar-se de nit, i acaba amb una escena emotiva i pessebrística, encisadora.