ESPINÀS, POPULAR I TRANSVERSAL

 

No puc evitar avui escriure sobre Josep Maria Espinàs. Sap greu que la gent mori, tot i que morir és un fet segur a la vida de tots nosaltres. En el seu cas no ha estat la seva una mort prematura, tot i que avui hi hagi excepcions que arriben als cent anys amb lucidesa. Feia temps que sentia a gent coneguda mencionar-lo, talment com si fos una mena de parent a qui fa temps que no visitem: 'què deu fer, l'Espinàs?'.

Espinàs ha estat un personatge polifacètic i transversal, de to plàcid i aparença amable. De tot el que va fer crec que allò que li va donar una popularitat més massiva van ser els articles de la contraportada de l'AVUI. L'AVUI (el d'abans) va ser una d'aquelles inciatives, habituals al país, que fan arrencada de cavall i aturada de ruc. Durant el seu millor temps molta gent el comprava per la pàgina del darrere, per l'Espinàs, la Roig, el Pons... I, els dijous, per un excel·lent suplement sobre llibres en català.

Espinàs va marxar a un altre diari i era molt llegit, però crec que ja no va tenir el mateix ressò tot i que comptava amb un munt de seguidors fidels i constants. Va ser un dels iniciadors de la Nova Cançó, en tinc alguns discos, amb cançons amb lletres seves, de vegades adaptades de temes francesos, la Nova Cançó es va emmirallar molt, potser massa, en el país veí, fins que no van sorgir joves irats més propers al mon anglosaxó i a l'Amèrica revoltada. El veia molt gran, ja aleshores, en aquelles cobertes dels discos, amb l'aparença que va tenir tota la vida, i amb bigoti. Era jove i semblava un senyor. Un senyor de Barcelona.

Quan van sorgir cantants professionals en català i allò de la Nova Cançó va començar a trontollar, ho va deixar. Jo anava aleshores a un centre parroquial, era tot just una adolescent que començava a treballar. Hi havia allà un matrimoni d'aquests de la cultureta, jo els tenia una certa admiració. Encara no s'havia fet famós Serrat però ja cantava Raimon i a ells no els agradava. Recordo que em va dir, la senyora: 'per a nosaltres, per descomptat, el millor és Espinàs'. Raimon era massa modern, massa cridaner, i allò de cantar en valencià semblava una extravagància. 

Espinàs va ser també un personatge lligat a La Cova del Drac mítica. Va guanyar algun premi literari, escrivia molt bé, de forma planera però poc innovadora. El temps del diari AVUI va ser el de la seva consagració, la gent et parlava sovint del que havia escrit al diari, comentaris aparentment senzills sobre coses normals. Incidia en les petites coses i les feia més importants. Més endavant va fer  programes d'entrevistes a TV3, molt dignes, sense la grapa de la Roig, del Soler Serrano, però amb el seu tarannà educat, respectuós. Entrevistes ben preparades, a gent de tota mena del camp de la cultura catalana d'aleshores, molt més diversa ja que feia uns anys. Va ser seguidor  del Barça i l'autor de la lletra actual de l'Himne, o Cant, com ell deia. En col·laboració amb un gran oblidat, ep, Jaume Picas.

Va iniciar una sèrie de llibres amb els seus viatges a peu. No tots tenen el mateix nivell però hi trobem fragments magnífics. Fa anys que anem a Batea, no hi anàvem encara quan Espinàs, per escriure el llibre sobre la Terra Alta, va passar per allà. Tenim un petit habitatge en un barri enlairat, el Picatxo. A l'estiu hi fa molta calor però en aquella zona hi passa un airet agradable. La gent del barri, poca, car alguns antics estadants s'ha fet o han llogat cases més grans a zones més còmodes del poble, surt a prendre la fresca per les tardes i Espinàs va passar per allà. Una senyora del poble, Regina, li va dir, en veure'l: 'Vostè no és un que li diuen 'escriptor'?' Espinàs recull l'anècdota al llibre i reflexiona sobre el fet de què l'important potser no és el que ets sinó el que 'et diuen'. 

Vam saber que tenia una filla amb discapacitat. La gent coneguda va començar a sortir dels armaris en aquest tema, que abans es comentava gairebé en secret. L'escriptora Anna Vila va escriure més endavant un llibre menys mediàtic sobre el seu cas, potser molt més greu, i en algun moment incideix en el fet de què Espinàs, com solia passar amb els homes, no ha hagut de dedicar-se de forma exclusiva a la filla, té recursos per a trobar ajudes, i escriu sobre el tema de forma idealitzada, ja que no ha passat per les dificultats que ha passat ella. De tota manera, Espinàs, gràcies a la seva popularitat, va ajudar a entendre, admetre i comprendre un problema que avui la societat assumeix sense prejudicis, tot i que el nombre de recursos per als qui no tenen possibilitats econòmiques encara sigui molt mesquí. 

Espinàs va escriure molt i sobre un munt de coses. En una època en la qual, a l'escola, va revifar el tema dels valors, intentant recuperar, amb noms més adients a l'època, allò de la 'urbanitat', va publicar un llibre que es diu 'Aprendre a conviure', que vam fer servir força a la feina. 

No el vaig conèixer personalment ni vaig parlar mai amb ell. L'havia vist sovint firmant llibres, jo soc poc amiga d'anar a algú que no conec per tal que em dediqui un llibre, un altre tema és en el cas de persones amigues. Era un habitual del dia de Sant Jordi i tenia el públic assegurat. Avui les lloances seran moltes però, tot i ser apreciat, determinades elits culturals en parlaven amb un cert menyspreu afectuós, en referència a la seva literatura. Tot i que ha estat una persona molt respectada per gent molt diferent. Et fas gran i determinats referents desapareixen i, de forma inevitable, es van oblidant. Es llegeix Espinàs, als instituts? Saben qui era, els adolescents i jovenets actuals, si no és que venen d'una família una mica lletraferida, amb vells discos a l'armari dels mals endreços? 

Al disc la coberta del qual reprodueixo hi ha una cançó, 'A la vora de la nit', que és una mena de declaració d'intencions. Evoca la cançó tradicional i insisteix en què calen noves músiques i oblidar passats mítics. Avui admetem que tot pot conviure però potser estan més oblidades, amb poques excepcions, les cançons dels Setze Jutges que no pas determinades tonades més antigues. Hi ha uns versos,  a la lletra de la cançó, que a casa hem incorporat a la mitologia familiar, allò de 'tantes coses hem perdut que el record també cal perdre', i que es pot aplicar a un munt de circumstàncies.