Aquests dies hi ha hagut protestes, a Espanya en general i Catalunya en particular, a l'entorn del tema de les residències. Les reivindicacions sobre la sanitat sovint deixen apart aquest tema i sembla que no s'han demanat massa responsabilitats sobre les morts massives que es van produir en aquests centres durant la pandèmia. Una ja es fa grandeta i temes que abans veies molt lluny de la teva vida es van apropant de forma imprudentment inesperada.
Jo, quan era més jove, creia que a l'edat que tinc ara em retiraria a una residència d'avis, pensava que el tema estaria normalitzat i serien aquests centres llocs assequibles per a la meva butxaca, agradables i lluminosos, amb jardinets. Santa innocència. Admeto que, com en el cas de les escoles, segurament hi ha de tot, i he vist centres d'aquest tipus ben gestionats, sobretot, i em sap greu haver-ho de constatar, quan hi treballaven monges, persones que normalment no cobraven i tenien allò que en dèiem 'vocació'. Per això costa generalitzar i les informacions ens arriben de forma poc acurada, segons les nostres experiències i relacions personals.
El problema, segurament, és de diners. El sector de la cura a gent gran, a residències o als domicilis, i tan sols cal donar una ullada per on sigui, el va ocupant la gent procedent de països pobres, amb una gran majoria de dones. Dones que potser tenen al seu país gent gran que els necessita però han de venir a cuidar-nos a nosaltres. Si fos una bona feina aniria molt buscada.
El problema de les residències no ha vingut amb la pandèmia. En algunes residències hi ha hagut violacions, assassinats... Si les afectades -les víctimes majoritàries han estat dones- fossin criatures l'alarma social hauria estat molt més escandalosa. Les escoles han millorat exponencialment en les darreres dècades però les residències crec que no. Hi ha pobles que tenen sort, compten amb una residència pròpia, amb prioritat d'ús per a la gent del poble, en molts casos. La de Batea, per exemple, és modèlica i admirable. Mentre en el tema escolar compta el lloc on vius, en el de les residències això no té cap pes. Al meu barri, quan es fan reivindicacions, ja fa temps que insisteixo en què s'han de demanar residències 'de barri', amb prioritat per als del barri, mentre sigui possible. Però la gent més jove veu tot això molt lluny i quan es reivindiquen edificis no es pensa en aquest tema i es volen altres equipaments més glamourosos.
Hi ha qui em diu que moltes famílies obliden els seus vells, que no els van a veure mai, coses així. És una manera de desplaçar la culpa institucional a les persones individuals, una tendència molt del gust de deteriminats polítics. A l'escola, fa anys, també s'actuava, de vegades, així: 'si els pares no se'n preocupen...' A sobre que tens la desgràcia de caure en una família lamentable i irresponsable resulta que a l'únic lloc on, en teoria, tothom és igual, et deixaran de banda. Crec que això ja no és així amb els infants, en general. Però a tot arreu hi ha de tot i les realitats son molt diverses.
Aquesta excusa la va donar també, fa molts anys, quan es va descobrir l'estat fatigós d'algunes residències, fins al punt de detenir-ne els directors, el president Pujol. Recordo que va dir alguna cosa com ara: 'perdonin, el primer responsable dels vells és la família'. No crec que ell deixés de banda la seva tasca política per tenir cura dels seus iaios, la veritat. Pagant sant Pere canta i algú més pobre que tu et fa la feina incòmoda.
Doncs no. En un estat de dret, democràtic a la mida de les nostres possibilitats, hi ha d'haver inspeccions, serveis públics, gent preparada i ben pagada. Amb això de la pandèmia vam saber que a un gran nombre de centres els metges hi anaven 'de uvas a peras' i encara gràcies. La vellesa és un temps estrany, vas a menys i, en canvi, es fa una mena de publicitat que dona a entendre que no ets vell, sinó gran, i que pots fer un munt de coses fins als cent anys. Coses enganyoses, que no et donen cap mena de rendiment econòmic, ep. A tot estirar son barates o gratuïtes i en molts casos de poca qualitat, tot s'ha de dir.
En aquest tema, com en tot a la vida, l'atzar i la sort tenen un gran pes. A casa meva, els pares coneixien un senyor impresentable, bevedor, gandul i pocasolta, va tenir la sort que, de vell, va poder entrar a la residència de les Hermanites, la de l'Eixample, de la qual poca cosa queda, potser algun banc amb ceràmiques. Doncs, per l'època, al menys aleshores, funcionava molt bé i el van tractar de meravella. La vida no és justa, vaja. Quan jo estudiava magisteri vaig fer un treball amb una companya, he de dir que el tema de la vellesa ja em preocupava aleshores, i van anar a visitar aquell lloc. Em va sorprendre la poca gent amb la qual es podia parlar perquè encara tenia el cap clar. El deteriorament mental fa que la vulnerabilidad sigui molt gran.
Vam parlar amb una monja extraordinària i amb una parella de residents, ella estava prou bé però l'home no tant. Eren gent culta, de carrera, amb pocs recursos, la preocupació de la dona era que si ell moria ella hauria de compartir habitació amb una altra dona. El tema de la intimitat és important. La mateixa monja ens va explicar que els qui estaven millor eren les parelles en les quals tots dos eren vius, per això de les habitacions dobles. El treball el vam fer a partir d'un llibre molt interessant i avançat al seu temps, 'Hacia una vejez joven', del gran Mira y López (1896-1964) psicòleg i psiquiatra exiliat que, per cert, vaig trobar als encants per casualitat.
En un conte d'Atwood les masses joves ataquen residències de luxe, necessiten lloc per viure, assassinen els residents, i una parella d'avis s'escapa pels pèls. En una Europa cada dia més vella, en general, i considerant que fins i tot pots arribar als noranta en un bon estat de conservació i ser president dels Estats Units o alcalde de Barcelona en una edat provecta, el tema hauria de preocupar molt més. Semblava que la tragèdia de les residències faria reflexionar i prendre mides però nanai del Paraguai. Hi ha qui malpensa que els familiars dels morts es manifesten perquè volen calerons, en tots els col·lectius hi ha ovelles negres, no diré que no. Però conec molta més gent que estima els avis, en té cura i en fa un seguiment si per motius diversos han d'estar ingressats en algun lloc. I, per altra banda, els avis, com els infants, no son sempre innocents. Els infants encara tenen un futur imprevisible però la gent gran no sempre ha estat encisadora i bonhomiosa, això també compta, pel que fa a les relacions familiars.
En tot cas, més enllà de circumstàncies, no entrar a fons en l'escandalós tema de les residències lamentables durant la pandèmia és una vergonya. I, sí, n'hi ha moltes que van bé, que fan el que han de fer, però de públiques n'hi ha, encara, molt poques. No hi ha la mateixa exigència social com amb les escoles bressol, per exemple, que s'han incrementat. Més enllà de la política del moment, de les picabaralles dels partits, fins i tot de la climatologia, hi ha dos problemes visibles i evidents que em preocupen més que tota la parafernàlia informativa que m'amollen les teles, la cura dels vells i velles, amb les residències com a punt important, i la gent que viu al carrer, això que ara mencionen amb un adjectiu horrible 'sensellarisme', sembla el nom d'un esport de competició. Però aquest tema el deixaré per a una altra ocasió. Miraculosament sempre, si no hi ha monges, hi ha persones voluntàries que fan una feina admirable, però no és això, companys, no és això...
4 comentaris:
El Pare va morir a casa al seu llit, cert és que fins als 96 anys (va morir als 98) es va valdre per ell mateix. La sogra, en un moment determinat va voler anar a una residencia. En vàrem visitar tres o quatre i era tan depriment que s'ho va deixar còrrer. Com a bona aragonesa, era tossuda com una mula i vivia sola, però durant dos anys cada nit anava a posar-li la mascareta de l'oxígen i pel matí a treure-li. Els vells fan nosa a la familia, i de la maeixa manera que s'aparca a la mainada a l'escola i les extraescolars, als vells se'ls aparca als geriàtrics, i a molts no els van a veure més o de tant en tant els seus familiars. Ja sé que no és aixó, però és el que hi ha.
Salut.
He leído la entrada dos veces, es larga y se necesita de lectura lenta para comprender el pensamiento de lo escrito.
El problema, como bien se señala, son los dineros. No hay otro. A más dinero, mejores cuidados. Habitaciones individuales, médico en la propia residencia y gimnasia especializada, eso por no hablar de la comida, punto y aparte en todas las residencias.
Tener a los abuelos como última instancia por carencia de medios para que estén en una residencia, tampoco es la solución, pues los matrimonios necesitan de intimidad, y no es el caso con suegros, madres y abuelos por medio.
Hablo por experiencia. He tenido a mis suegros y a mi madre, y mi suegro murió con 102 años. Y los tres eran magníficas personas pero en cincuenta años jamás pude ir en calzocillos en mi casa.
Las monjas hacen su trabajo, y no lo hacen mal, pero el trabajo le pertenece al Estado. ¿Cuál de todos los que tenemos?, no lo se, se que no es trabajo de religiosos ni de voluntarios, sino de estructura estatal: Generalitat, Diputación, Ayuntamiento o Gobierno Central.
Los abuelos tampoco, me consta , están contentos de vivir en casa ajena, pues se saben incómodos, pero en ocasiones, las más, no hay otro remedio.
Por otro lado me sobran las manifestaciones de los políticos que osan decir que se el "problema" sanitario es que se viven muchos años. Aquí, en Catalunya, ha habido esta creencia, porque la palabra aplicada por Boi Ruiz fue salvaje, dado que no es un problema sanitario, sino el resultado de una sanidad bien llevada.
Y no, no es eso. El trabajo se ha de hacer desde los estamentos sanitarios y no desde la religión.
Salut
Francesc, no es pot generalitzar, conec casos molt diferents, també de gran estimació per la gent gran de la família i cada cas és diferent, en això sí que no es pot parlar per la situació individual de cadascú. Tampoc la gent gran és tota igual, com la jove.
Hay una narración terrible de Paco Candel, unos hermanos se van pasando el padre anciano de unos a otros, según el mes, hasta que el pobre hombre muere en el camino. Sin embargo he de decir que conozco gente que trata muy bien a los mahores -no pongo 'viejos' que el Francesc protesta, aunque los son y lo somos-, renuncia a lo que sea y se ayuda con la familia. Personas que renuncian a su vida y dejan de 'hacer cosas' para cuidarlos o para ir a verlos cada día si están en un centro. Por eso es difícil y injusto generalizar. También hay una gran diversidad de residencias pero hay pocas públicas y las que son un poco presentables son caras. A veces, entre varios hermanos, se puede hacer un esfuerzo. He visto de todo en este tema. También en el escolar, lógicamente, no todo el mundo aparca a los niños para que no molesten. Lo que pasa es que el acceso femenino a la vida activa y remunerada ha complicado las cosas (a los hombres, jeje).
Publica un comentari a l'entrada