QUAN LA FOSCOR CONTINUA SENT FOSCOR: 'LA NUIT DU 12'

 

La nit del 12 és una pel·lícula franco-belga, de 2022, dirigida per Dominik Moll. Es pot trobar a Filmin i a Nètflix i a primers de mars la projectaran a l’Institut Francès. Hi ha diferents motius pels quals tenia els meus dubtes a l’hora de mirar-la. Estic saturada de programes sobre crims, reals o imaginaris, així com de novel·la negra, i m’angunieja que fins i tot s’etiquetin com a thillers obres clàssiques de teatre o de narrativa. Per altra banda vaig passar molt mala estona amb aquell inquietant Harry protagonitzat per Sergi López, fa anys, tot i que no nego interès i qualitat a la pel·lícula, també dirigida per Dominik Moll.

Un altre tema inquietant en moltes produccions actuals és el fet de fer acabar històries policials sense solució, cas, per exemple, dels Tres anuncis als afores. Em quedo molt més tranquil·la si surto del cinema quan els dolents han estat identificats i castigats, coses de l’imaginari personal. Això, evidentment, no té res a veure amb la qualitat del producte. En la vida real hi ha coses que s’esbrinen i d’altres que no s’esbrinaran mai. 

Però La nit del 12 és tota una altra cosa. Hi surten actors i actrius poc coneguts, de moment, per nosaltres, excel·lents. La pel·lícula ha rebut alguns reconeixements tot i que, per a mi, això dels premis i nominacions té ja molt poca importància. I és que, al capdavall, en aquest cas saber qui va ser el guillat assassí és el de menys. Com el jove policia encarregat del cas comenta en algun moment, el culpable directe podia ser qualsevol dels molts carallots violents que ha conegut durant la investigació i pels que sembla que la víctima sentia una estranya atracció sexual. En el rerefons de tot plegat hi ha la violència contra les dones i els prejudicis d’una societat que maquilla el masclisme amb una mena d’humor poca-solta. Al capdavall a la jove li agradaven els homes complicats, ‘dolents’, com comenta una amiga seva, qui és, també, la que defensa la seva manera de ser i incideix en el rerefons de la qüestió ‘l’han matat perquè era una noia’. 

La visió del cas evoluciona, sense fer cap prèdica moral, des d’allò del ‘s’ho havia buscat’ fins a la presa de consciència del policia en admetre que en les relacions entre homes i dones hi ha una mena de verí admès i tolerat, en molts casos. El cas queda aparcat i oblidat durant tres anys, una jutgessa coratjosa empeny el policia a tornar-hi, malauradament no tot es resol i aquests casos pesen a la consciència d’aquells que van intentar, sense èxit, solucionar-los. Una companya del policia, d’origen nord-africà, li comenta que els homes maten dones i gairebé sempre son els homes qui investiguen les morts de dones a mans dels homes, en el seu cas ella ha copsat el masclisme i el racisme vigents encara en la professió, ni que sigui de forma suposadament 'educada'.

Explicat així, pot semblar una història policíaca més, amb un discurs recurrent en contra de la violència masclista però tot plegat va molt més enllà. La pel·lícula evita possibles recursos fàcils, com podia haver estat una relació amorosa del jove investigador amb la jutgessa o amb la seva companya de feina. Un polícia més gran acaba per deixar la feina, davant de l’angoixa que li produeix el que els cal fer i com, la necessitat de ficar-se 'a casa dels altres', i la inoperància a l’hora de voler actuar fora dels protocols. Avui algunes dones brillants de la política han abandonat, els abandonaments professionals no son freqüents, semblen, segons com, signes de fragilitat. Per això aquest és un altre detall a favor d’una història poc convencional en molts aspectes.

En aquesta tendència absurda a fer comparacions ximpletes fins i tot he llegit coses relacionant aquesta pel·lícula amb As bestas, quan hi té ben poca cosa a veure. El cinema francès, excessivament lloat de vegades, té de tot, també molta mediocritat ben amanida i, tot sovint, un excés de xerrameca. En canvi, aquí, els diàlegs son austers, breus i eficaços. Crec que és la millor del director, a banda de la darrera que ha estrenat. Les referències a Chabrol son inevitables en el cinema en francès i, tot i que hi, trobem alguna referència o influència, estem davant de tot un altre tipus de pel·lícula, amb elements molt interessants inserits de forma discreta i sense grandiloqüències innecessàries.