APARADORS PECAMINOSOS DEL PASSAT

 

Divendres, al Cinefòrum de Tot Història, comentarem una pel·lícula poc coneguda, de l’any 1962, dirigida per Luciano Emmer, La ragazza in vetrina. La pel·lícula no es va veure al nostre país en el seu moment i va patir grans problemes de censura, sembla que moltes d’aquelles dificultats i l’evolució del cinema convencional van fer que el director acabés per treballar a la televisió, de forma preferent.

Emmer (Milà, 1918-Roma, 2009) va ser director, guionista i docent. A banda de las pel·lícules convencionals va realitzar interessant documentals artístics, amb Enrico Gras. Fills seus son l’escriptor Michel Emmer i el director de cinema David Emmer. Una pel·lícula seva que va ser molt popular en el seu moment fou Le ragazze di piazza di Espagna, de 1952, amb un gran repartiment i amb un tema musical que es va fer molt popular. La pel·lícula es pot trobar a la xarxa.

Després de La ragazza in vetrina, que va comptar amb la col·laboració de Passolini en el guio, es va dedicar a la televisió i la publicitat, però a finals dels noranta i fins la seva mort va tornar al cinema de ficció. En els seus famosos anuncis televisius va comptar amb grans actors de l’època com Totó, Aldo Fabrizi, Walter Chiari...

La pel·lícula s’ha passat alguna vegada per la televisió i la Filmoteca la va recuperar l’any 2019 en un cicle que duia per nom: ‘Censurats, retrobats, restaurats!’ Una còpia completa de la cinta s’havia trobat a França i així es va aconseguir la recuperació. La història ens situa en aquells anys seixanta de l’emigració espanyola i italiana a països com Alemanya, Holanda o Suïssa, fins i tot a alguns països de l’Est, com Polònia. En aquest cas dos italians coincideixen en una mina de carbó en la qual es produeix un accident, amb algun mort. Quan poden sortir d’allà Federico, més gran i experimentat, proposa anar a Amsterdam a cercar prostitutes al famós Barri Roig, que encara avui és tota una atracció turística d’èxit. 

En aquella Espanya rància i reprimida hi havia alguns privilegiats que fins i tot havien vist aquell barri, en les seves primeres sortides més enllà dels Pirineus, i te n'explicaven secrets i facècies. El tema de la prostitució sempre és polèmic i incòmode, avui a molta gent ja no 'ens fa gràcia' ni volem admetre allò de què és l'ofici més vell del mon, que semblava una declaració d'intencions i una justificació del tema.

Vincenzo, el més jove, no gosa acostar-se als aparadors però Federico, més espavilat, té allà una noia fixa. La narració sura pel que podria ser una història de mascles falsament lligons i noies explotades de forma relativa, el barri holandès no era el nostre barri xino, és clar. Al capdavall, és pitjor la feina de les noies que l’horrible feina minera dels emigrants? La primera part de la pel·lícula, la de la mina, és claustrofòbica i angoixant, malgrat algunes dosis d’humor a la italiana. El jove tindrà relacions amb una noia que ha perdut tota la família a causa de la guerra i que s’encaterinarà amb ell, les noies tenen un cotxet i semblen viure amb una certa comoditat. 

La pel·lícula acaba de forma ambigua i oberta, fins i tot una mica inquietant. Hi ha escenes que evoquen espais de la Barcelona de l’època, tothom beu a dojo, sobretot el personatge de Federico qui, a més a més, es perd en un bar d’ambient homosexual, cosa que en aquella època era impensable de veure al cinema. Aquesta escena i la relació entre els dos homes ha fet que hi hagi qui vegi en la seva amistat un cert component homoeròtic, tot pot ser, contemplat amb els ulls més espavilats del present. 

La pel·lícula compta amb actors excel·lents, tots ells ja desapareguts llevat de Marina Vlady, que està molt bé amb vuitanta anys i de la qual es poden trobar entrevistes a la xarxa, també parlant d’aquesta pel·lícula. El gran Lino Ventura és una mena de pal de paller del quartet. L’altra noia és Magalí Noël, una actriu que retirava a Sofia Loren, i el noi jove, Bernard Fresson, també traspassat fa alguns anys i potser una mica sonso, tot s'ha de dir.

La ragazza in vetrina és una pel·lícula que va molt més enllà de l’anècdota i de les relacions entre treballadors primaris i prostitutes boniques. Està farcida de replecs i suggeriments, ens retorna a una Europa molt diferent, encara amb les ferides de la guerra vives, amb ganes de prosperar i amb grans diferències entre les zones més pobres i les més industrialitzades. La música i els costums canviaven, com les modes.

De Marina Vlady tot just n'havíem vist alguna pel·lícula, com una que es deia La bruixa, amb la qual vaig patir moltíssim. Vlady, francesa de família de russos blancs emigrats, tenia tres germanes més, ja traspassades, totes eren actrius i la més popular, apart d’ella, va ser Odile Versois. Ha estat una dona amb una vida complicada i apassionada, implicada políticament, coratjosa i amb una gran personalitat i bellesa, bellesa que conserva de forma natural als seus vuitanta excel·lents anys. La seva darrera parella va ser León Schwartzenberg, un home molt interessant, bo i intel·ligent, oncòleg avançat al seu temps en molts aspectes, cosa que li va comportar problemes seriosos i que un seu pas per la política durés, com qui diu, quatre dies.