MEDITACIONS EXISTENCIALS PER A UN TEMPS DE SEQUERA

 

Durant els primers anys seixanta semblava que el mon estava canviant en una direcció correcta. I això que encara teníem franquisme per dies. Un dels signes dels temps va ser la proliferació d'una mena d'aire progressista lligat a un catolicisme modern, amb molta relació amb el Concili Vaticà II. Moltes parròquies de barri acollien les nostres dèries i les nostres aspiracions culturals, això en el cas de la gent modesta, pobra i normaleta, és clar. Es van traduir llibres de teòlegs 'moderns', reconeguts a països com Bèlgica, Holanda, França. Un dels llibres estrella va ser 'La joia d'envellir'. De forma imparable els valors juvenils esclataven, en una època en la qual hi havia molta gent jove per tot arreu. Jove d'aleshores, ço vol dir que no arribava als trenta anys. Als trenta anys molts joves ja s'havien casat i eren pares i mares de família. El teòleg belga Lecrerq escrivia a favor de considerar la vellesa una etapa de plenitud, en la qual es podia encarar la mort, fins i tot, amb un urc positiu. És clar que aquells autors creien en la transcendència i l'eternitat. Jo, aleshores, també.

De joia d'envellir, res de res. Podem arribar a grans força feliços, amb una salut sostenible i pot ser que tinguem al volt una família convencional i acollidora. No tothom té aquesta sort, ep. Sigui com sigui la vellesa és una servitud, 'la más dura de las dictaduras', com cantava Cortez. Cercar eufemismes per no dir vells als vells és una constant. Sigui com sigui continuem morint i envellint, no sempre en perfectes condicions, més aviat el contrari. En el fons tot això no vol dir que t'amarguis la vida sinó que ets una optimista ben informada.

Ahir, des del túnel del temps, em van venir fins al present escenes de la meva joventut lligades a dos esdeveniments. Un d'ells, això de l'honoris causa a Maria del Mar Bonet i Joan Manuel Serrat, ella del meu temps i ell una mica més grandet. Hi ha un munt de personatges que ens van acompanyant al llarg de la vida, ells no ens coneixen però nosaltres en sabem moltes coses, formen part del nostre imaginari individual i col·lectiu. A l'acte els acompanyava el vicerector Alcoverro, a qui també recordava del seu temps a L'Hospitalet, quan va guanyar alguns premis literaris. Tots tres estan prou bé però s'han fet grans, com tothom. 

En el meu imaginari també hi surava tot això dels cinquanta anys de Dagoll Dagom, moltes de les seves obres de teatre, com les cançons de Serrat i Bonet, han acompanyat moments de la meva vida, més o menys importants i feliços. La gent jove d'avui, que, segons el testimoni d'una noieta que vaig escoltar fa uns dies, espera arribar als cent vint anys sense massa dificultats, té uns altres referents i quan tingui cent vint anys els seus referents ja seran fum en l'imaginari de les moltes generacions que hauran vingut després. No se sap que la vida passa tan depressa fins que no se n'ha escolat un bon gruix, això si abans no tens mala sort i te'n passa alguna abans d'hora. 

Recordar que ets mortal, avui, sembla de mal gust. La paraula 'vell, vella' sembla un penjament. Però, de forma inexorable, el nostre mapa vital es va esborrant amb el pas del temps i és fàcil caure en el parany absurd dels valors perduts del passat i de bescantar les novetats, culpant-les de les nostres mancances, defectes i ximpleries. Ara li toca al mòbil, abans als ordinadors, a la tele, al cinema... Però, com diu aquell vell proverbi: 'no culpis el mirall, la ganyota la fas tu'. Mentrestant, a criticar costums, polítics i el que toqui, i a opinar del que sigui. Poques vegades es lloa res del present o s'admet que un manaia que no ens és simpàtic ha fet alguna cosa bé. He de dir que, per malament que em caiguin els polítics, en moltes ocasions, és una professió que respecto ja que jo mai no la faria. Criticar sense intervenir és molt còmode i no compromet, en general.

La joia d'envellir, com tants tòpics recurrents, per poètics que siguin, no existeix. És un desig i poca cosa més.