16.3.23

EL SEGLE DEL RETRAT, A CAIXAFÒRUM, FINS AL MES DE JUNY

 


Des del mes de febrer i fins a primers de juny es pot visitar a CaixaForum la magnífica exposició sobre el retrat en el segle XIX. He anat un parell de vegades a l’exposició, hi tornaré en una visita comentada amb el MNAC i potser encara repeteixi, queda temps i em sembla aquesta una exposició singular i fascinant, més enllà, fins i tot, del valor pictòric i artístic del conjunt. Aquestes mostres s'han de contemplar en petites dosis, tot i que cadascú té el seu ritme i les seves preferències, però sovint, malauradament, anar a una exposició o un museu, avui, vol dir 'passar' per allà, sense entrar en detalls ni perdre massa temps davant d'alguna obra en concret. 

La mida d’aquesta exposició i la seva temàtica potencien aspectes que en un gran museu, com El Prado, d’on procedeixen les obres, queden diluïts en un conjunt excessiu. Al volt de la mostra es fan i faran moltes activitats i també es donen pautes, als panells informatius, per diversificar la nostra mirada, atenent a diferents aspectes suggerits per les pintures. No tot és pintura, hi ha alguna fotografia, busts escultòrics... Però el retrat pintat centra l’atenció del visitant, a qui aconsellaria no voler ser exhaustiu i deixar-se portar per la curiositat.

Més enllà dels pintors més coneguts trobem un estol d’artistes que avui poden semblar menys rellevants que d’altres però que eren absolutament admirables. L’èxit i la posteritat estan lligats a aspectes atzarosos, no tan sols en l’art. Fa ja uns quants anys vaig veure una exposició monogràfica del magnífic pintor Tapiró, algú que, fins aleshores, em sonava més aviat a carrer. És el perill de posar noms de personatges als espais urbans o a les estacions de metro. L’èxit del retrat d’encàrrec va anar lligat al pes assolit per la burgesia. La fotografia, amb el pas del temps, esdevindria la pintura de cambra de les classes populars i imitaria amb grapa l’estil i les convencions d’una pintura burgesa que també havia imitat l’aristocràcia privilegiada i els seus models.

He llegit que és aquesta la primera mostra que s’organitza a l’estat espanyol dedicada, de forma monogràfica, al retrat del segle XIX, en totes les seves manifestacions i tècniques: pintura, escultura, miniatura, aquarel·la, dibuix, aiguafort, litografia i fotografia incipient. La riquesa i varietat de les col·leccions del Prado és immensa però crec que aquí l’oli senyoreja bona part del conjunt.




Molts retrats son encàrrecs, tot i que també trobem alguna obra fruit de la tria personal de l’artista. El client paga i exigeix però, al capdavall, el pintor hi pot deixar anar, de forma més o menys apreciable, la seva grapa i la seva idea. A la mostra hi podem trobar pintors de pes, Goya, Nonell, Fortuny, Madrazo, Rosales, Martí Alsina, Zuloaga... I tot un munt de noms que paga la pena recuperar i tenir en compte. Poques dones pintores però moltes de representades com objectes de luxe dels poderosos. D'unes quantes sabem que eren persones de categoria, compositores, cantants, escriptores com la poc recordada, a casa nostra, Elinor Glyn, moltes de les quals sovint lligades a l’ofici patern. La revolució francesa, mitificada en molts aspectes, va potenciar la producció capitalista, que aniria en augment posteriorment. Tot té relació, al capdavall.

L’exposició s’organitza en set àmbits. En el que fa referència al poder ens adonem del paper que van assolint els ministres, per damunt, fins i tot, dels monarques. En el dedicat a la infantesa es palesa la importància d’aquesta etapa vital, un temps de vida que encara era fràgil però que cada vegada es considerava més important per ell mateix, més enllà dels temes successoris i de continuació de la nissaga. Retratar els difunts, una tendència que la fotografia va recollir, va ser una pràctica que avui pot sobtar, però valorada i habitual. Trobem, més endavant, retrats i autoretrats d’artistes, d’escriptors, de músics, d’actors, així com imatges dels tallers.

A banda de Tapiró ens ensopeguem amb algunes imatges exòtiques i colonials, com ara les del pintor de l’escola de Manila, Villanueva, i una certa curiositat pels camperols i els tipus populars. La moda també evoluciona, els vestits còmodes de l’època napoleònica es complicaran amb elements de gruix, com els mirinyacs. Potser val més no explicar massa el contingut d’aquesta mostra fascinant, la gent important ens contempla des del passat, segurament no pas com era sinó com volia que els veiéssim. I, malgrat això, aquests homes i dones ens resulten propers, reflecteixen vanitats inútils, sense necessitat de símbols massa explícits sobre la brevetat de la vida fugissera. 

Paga la pena intentar esbrinar algunes biografies dels personatges menys coneguts o mal coneguts, com la mateixa Isabel II, a qui Galdós va acabar per respectar, en una entrevista imprescindible. L’aparent placidesa dels quadres evoca un país que hauria pogut ser però que no va poder ser. El segle XIX va ser complicat, el XX seria encara més dolorós, però també es van fer avenços i millores puntuals, que de vegades s’obvien. La mostra de CaixaForum es un recorregut sentimental i profund per la història d’un segle esvaït, romàntic i tràgic al mateix temps, i, encara, poc conegut a fons. Sabem, de forma inevitable, que darrere de les minories amb poder hi havia misèria a dojo i que la millora social transversal trigaria molt de temps en incrementar-se. Els intents il·lustrats de Carles III se n'anirien en orris amb les guerres napoleòniques, els enfrontaments carlins i les involucions polítiques, les epidèmies, les repressions i el trist final de segle, amb la perdua definitiva del somni colonial. En tot cas, les societats son complexes i tot s'ha d'inserir, també, en el marc d'una Europa convulsa. Del retrat formal hem passat a la massificació aparentment frívola de la imatge, una imatge de l'instant, sense massa vocació de perdurabilitat, al menys, en aparença.

La pintura realista, al capdavall aquests retrats ho son, ha patit una mena de menyspreu per part de determinades modernitats, durant molt de temps. Sembla que les coses estan canviat, en aquests darrers anys, afortunadament. 

https://caixaforum.org/ca/barcelona/p/el-segle-del-retrat_a88137503

3 comentaris:

FRANCESC PUIGCARBÓ ha dit...

Parkant de retratsm hi ha un senyor a twitter, Bicman que els fa amb boli Bic, però son una meravella.

https://twitter.com/JordiMagria1

Júlia ha dit...

N'he vist alguns.

nou Can Josep... ha tornat! ha dit...

El Dibuix... és una meravella! Jo mateix m'agradaria moltíssim poder "REALitzar" alguna mena de: calca

[de petit copiava.. la meva germana em va ensenyar una cosa que només es tenia a les empreses (el paper de Calca)].

A vegades resseguia fort un conte (em sembla que era de la Quinta de Salud la Aliança de quan vaig tenir el xarrampió) i el feia malbé només per tenir-ne una còpia que semblés havia aconseguit sense resseguir...

El mateix passa amb els instruments miusicals: No cal imaginar cap melodia... com en el món hi ha coses meravelloses per fotografiar o pintar, hi ha melodies emocionantíssimes a reprduir... "atmosferitzaro" de Materialitat diuen els filòsofs de l'Art (estic cursant una assignatura al G. en Arts a la UOC).

Encvara rai que tant anar a missa: he après una mica a cantar tot i que fumo com un carreter. Penso que no hi hauria d'haver cap pintor que no sabés fer un dibuix realista!

Vostè pinteu, oi Julia?