LA IMATGE HUMANA. NOSALTRES, EL MÓN I EL TEMPS

 

Ha arribat a CaixaFòrum l’exposició ‘La imatge humana’, que compta amb la col·laboració del British Museum i que ja ha passat per altres seus de la institució. La mostra planteja un viatge a través del temps i les cultures, divers i eclèctic, i possibilita la reflexió sobre un tema universal, la representació i interpretació de l’ésser humà. Tot plegat lligat als diferents ideals de bellesa o de poder o a la divinitat i l'espiritualitat, aspectes que son avui plenament vigents malgrat les interpretacions contemporànies.

L’exposició aplega peces molt diferents, pel que fa a l’origen cronològic i geogràfic. Hi podem veure obres antigues procedents del British, préstecs d’institucions com ara el Museu del Prado i peces de la col·lecció d’art contemporani de “La Caixa”. Les representacions de nosaltres mateixos son universals i diferents, des d’un realisme idealitzat fins a l’estilització simbòlica. El conjunt proposa una comparació que evidencia la transversalitat de la temàtica i com, per exemple, allò individual ve determinat per la col·lectivitat i els seus valors, assumits o imposats. Imposicions que poden ser ideològiques, polítiques, estètiques, i de les quals no sempre som conscients.

Les característiques de l’exposició fan que no s’aprofundeixi del tot en temàtiques que tot just s’enceten però el conjunt ens enfronta amb la relativitat de l’art, de la cultura, dels miralls en els quals ens hem volgut reflectir, ni que fos estrafent la imatge que ens ofereixen, o imaginant déus lligats a la mitologia de cada lloc i moment històric. L’exposició, com la majoria d’exposicions d’aquest tipus, demana més d’una visita i potser cau, sense ser exhaustiva, en una excessiva diversitat expositiva, cosa que, per altra banda, també resulta interessant per la seva transversalitat contemporània.

La imatge humana. Art, identitats i simbolisme.

CaixaFòrum, fins al 22 d’octubre de 2023

EL SEGLE DEL RETRAT, A CAIXAFÒRUM, FINS AL MES DE JUNY

 

Des del mes de febrer i fins a primers de juny es pot visitar a CaixaForum la magnífica exposició sobre el retrat en el segle XIX. He anat un parell de vegades a l’exposició, hi tornaré en una visita comentada amb el MNAC i potser encara repeteixi, queda temps i em sembla aquesta una exposició singular i fascinant, més enllà, fins i tot, del valor pictòric i artístic del conjunt. Aquestes mostres s'han de contemplar en petites dosis, tot i que cadascú té el seu ritme i les seves preferències, però sovint, malauradament, anar a una exposició o un museu, avui, vol dir 'passar' per allà, sense entrar en detalls ni perdre massa temps davant d'alguna obra en concret. 

La mida d’aquesta exposició i la seva temàtica potencien aspectes que en un gran museu, com El Prado, d’on procedeixen les obres, queden diluïts en un conjunt excessiu. Al volt de la mostra es fan i faran moltes activitats i també es donen pautes, als panells informatius, per diversificar la nostra mirada, atenent a diferents aspectes suggerits per les pintures. No tot és pintura, hi ha alguna fotografia, busts escultòrics... Però el retrat pintat centra l’atenció del visitant, a qui aconsellaria no voler ser exhaustiu i deixar-se portar per la curiositat.

Més enllà dels pintors més coneguts trobem un estol d’artistes que avui poden semblar menys rellevants que d’altres però que eren absolutament admirables. L’èxit i la posteritat estan lligats a aspectes atzarosos, no tan sols en l’art. Fa ja uns quants anys vaig veure una exposició monogràfica del magnífic pintor Tapiró, algú que, fins aleshores, em sonava més aviat a carrer. És el perill de posar noms de personatges als espais urbans o a les estacions de metro. L’èxit del retrat d’encàrrec va anar lligat al pes assolit per la burgesia. La fotografia, amb el pas del temps, esdevindria la pintura de cambra de les classes populars i imitaria amb grapa l’estil i les convencions d’una pintura burgesa que també havia imitat l’aristocràcia privilegiada i els seus models.

He llegit que és aquesta la primera mostra que s’organitza a l’estat espanyol dedicada, de forma monogràfica, al retrat del segle XIX, en totes les seves manifestacions i tècniques: pintura, escultura, miniatura, aquarel·la, dibuix, aiguafort, litografia i fotografia incipient. La riquesa i varietat de les col·leccions del Prado és immensa però crec que aquí l’oli senyoreja bona part del conjunt.

Molts retrats son encàrrecs, tot i que també trobem alguna obra fruit de la tria personal de l’artista. El client paga i exigeix però, al capdavall, el pintor hi pot deixar anar, de forma més o menys apreciable, la seva grapa i la seva idea. A la mostra hi podem trobar pintors de pes, Goya, Nonell, Fortuny, Madrazo, Rosales, Martí Alsina, Zuloaga... I tot un munt de noms que paga la pena recuperar i tenir en compte. Poques dones pintores però moltes de representades com objectes de luxe dels poderosos. D'unes quantes sabem que eren persones de categoria, compositores, cantants, escriptores com la poc recordada, a casa nostra, Elinor Glyn, moltes de les quals sovint lligades a l’ofici patern. La revolució francesa, mitificada en molts aspectes, va potenciar la producció capitalista, que aniria en augment posteriorment. Tot té relació, al capdavall.

L’exposició s’organitza en set àmbits. En el que fa referència al poder ens adonem del paper que van assolint els ministres, per damunt, fins i tot, dels monarques. En el dedicat a la infantesa es palesa la importància d’aquesta etapa vital, un temps de vida que encara era fràgil però que cada vegada es considerava més important per ell mateix, més enllà dels temes successoris i de continuació de la nissaga. Retratar els difunts, una tendència que la fotografia va recollir, va ser una pràctica que avui pot sobtar, però valorada i habitual. Trobem, més endavant, retrats i autoretrats d’artistes, d’escriptors, de músics, d’actors, així com imatges dels tallers.

A banda de Tapiró ens ensopeguem amb algunes imatges exòtiques i colonials, com ara les del pintor de l’escola de Manila, Villanueva, i una certa curiositat pels camperols i els tipus populars. La moda també evoluciona, els vestits còmodes de l’època napoleònica es complicaran amb elements de gruix, com els mirinyacs. Potser val més no explicar massa el contingut d’aquesta mostra fascinant, la gent important ens contempla des del passat, segurament no pas com era sinó com volia que els veiéssim. I, malgrat això, aquests homes i dones ens resulten propers, reflecteixen vanitats inútils, sense necessitat de símbols massa explícits sobre la brevetat de la vida fugissera. 

Paga la pena intentar esbrinar algunes biografies dels personatges menys coneguts o mal coneguts, com la mateixa Isabel II, a qui Galdós va acabar per respectar, en una entrevista imprescindible. L’aparent placidesa dels quadres evoca un país que hauria pogut ser però que no va poder ser. El segle XIX va ser complicat, el XX seria encara més dolorós, però també es van fer avenços i millores puntuals, que de vegades s’obvien. La mostra de CaixaForum es un recorregut sentimental i profund per la història d’un segle esvaït, romàntic i tràgic al mateix temps, i, encara, poc conegut a fons. Sabem, de forma inevitable, que darrere de les minories amb poder hi havia misèria a dojo i que la millora social transversal trigaria molt de temps en incrementar-se. Els intents il·lustrats de Carles III se n'anirien en orris amb les guerres napoleòniques, els enfrontaments carlins i les involucions polítiques, les epidèmies, les repressions i el trist final de segle, amb la perdua definitiva del somni colonial. En tot cas, les societats son complexes i tot s'ha d'inserir, també, en el marc d'una Europa convulsa. Del retrat formal hem passat a la massificació aparentment frívola de la imatge, una imatge de l'instant, sense massa vocació de perdurabilitat, al menys, en aparença.

La pintura realista, al capdavall aquests retrats ho son, ha patit una mena de menyspreu per part de determinades modernitats, durant molt de temps. Sembla que les coses estan canviat, en aquests darrers anys, afortunadament. 

https://caixaforum.org/ca/barcelona/p/el-segle-del-retrat_a88137503

DIÀLEG CULTURAL AMB LA MÒMIA MAL EMBALSAMADA QUE ALGUN DIA SERÉ

 

Hi ha èpoques del passat que tenen més ganxo que unes altres. Una d'elles és, evidentment, Egipte. Quan parlem d'Egipte i de mòmies parlem de milers d'anys en els quals devien canviar moltes coses i, per tant, encara que avui ho estudiem -malament, en general- com un tot, si considerem com canvien les coses del present en pocs anys, en aquells indrets hi devia haver canvis de costums i de tarannà, a dojo. Encara ignorem més del que sabem, no tan sols d'Egipte i de les mòmies, sinó de tota la història en general, fins i tot de la més recent. Encara no sabem ben bé qui va matar Kennedy però tampoc no hem esbrinat qui va matar Prim o què va passar a Mayerling. No sabem ni tan sols el que va passar a les nostres pròpies famílies, de fet.

L'exposicio de CaixaForum incideix en la nostra curiositat, gens momificada, i sembla que és un dels esdeveniments estrella d'aquestes festes. Vaig intentar anar-hi fa alguns dies i m'ho vaig deixar córrer, hi havia moltíssima gent. Ahir hi vaig tornar, a primera hora de la tarda, i també hi havia molta gent però es podia caminar. En general, com que ho tinc relativament a prop i l'entrada és de franc o molt barata, sempre torno més d'una vegada a aquestes exposicions, el mateix que a les del MNAC.

A les exposicions i museus, en dies laborables, hi sols trobar escoles i instituts. No voldria fer generalitzacions però a la del Còmic, també a CaixaFòrum, una mica massa exhaustiva, m'hi vaig trobar més aviat grups grandets, de secundària en amunt. Aquests dies en què he anat a mirar les mòmies, dies festius, he constatat una curiositat, la gran majoria de públic eren famílies amb criatures petites, talment com si això d'Egipte fos una temàtica adient per als infants, un interessant parc temàtic. Diria que a d'altres exposicions, diverses, no m'hi he trobat mai tantes criatures llevat de quan hi van amb l'escola. Jo, si fos petita, potser tindria malsons, amb això de les mòmies, qui sap.

Malgrat el gran nombre d'infants hi havia una certa calma i, fins i tot, silenci. Potser és el respecte que inspira el tema, no ho sé. La conducta escolar i infantil  a museus i exposicions ha millorat molt, jo sé quant ens costava mantenir l'ordre i el silenci quan, fa molts anys, sortíem amb l'alumnat sorollós d'aleshores. És clar que tampoc no se sortia tant com ara, ho admeto. També l'acollida és diferent, abans ens miraven amb por i reticència, avui el sector educatiu itinerant es considera imprescindible, a museus i teatres, per molts motius, també econòmics, tot s'ha de dir. I es tolera una mica de barrila i tot.

L'exposició és interessant, no tan exhaustiva com d'altres, molt pedagògica, de fet. Avui les mòmies i, en general, les restes humanes, ens expliquen moltes coses gràcies a la tecnologia i els avenços diversos. En el cas de la mostra presentada, gràcies a la col·laboració del British, sabem qui eren, l'edat que tenien, podem suposar que creien i feien i, fins i tot, en algun cas, conèixer les seves malalties, infeccions dentals, càncers, problemes cardíacs... una mica com ara però amb menys solucions, ni que siguin temporals. I això que en algun cas semblava que això dels càncers i les cardiopaties eren cosa de la nostra més o menys civilitzada i còmoda època actual.

Les sis mòmies de l'exposició, més homes que dones, per variar, corresponen a persones que van viure entre el 800 i el 150 abans de Crist. Ja no cal estripar els seus vestits ni furgar massa en les seves restes, es compta amb tècniques no invasives, que diuen. L'exposició ens informa sobre detalls domèstics, la medicina, els intercanvis culturals, el menjar, els cosmètics i les perruques, el paper de la dona i els infants, a través d'uns quants objectes ben triats i ben explicats.

Segons el poc que hem après al llarg del temps sabem que el cos havia de sobreviure a la mort, si volia assolir la immortalitat. La mòmia era, de fet, una base material per tal que els componnents de l'esperit de la persona, el ka i el ba, la força vital i la força anímica, viatgessin entre el mon dels vius i el dels morts. Sembla que les primeres mòmies conegudes son dels anys 4.000 i 3.000 abans de Crist i que, possiblement, van seguir un procés de momificació natural que es dona a causa de la calor i la sequera i és possible que aquesta circumstància hagués esperonat les creences sobre la conservació dels cossos.

Com és habitual, en general, conservem més aviat la memòria dels rics i poderosos que no pas la dels pobres, res que no passi avui. Les barraques de fusta, els habitatges precaris i fràgils on es devia refugiar la majoria d'egipcis poc qualificats, els enterraments de la gent sense possibilitats, tot això és encara un misteri més gran que no pas el de les piràmides. Veiem castells, palaus, masies benestants, esglésies, cases modernitstes de fa quatre dies, pisos de disseny, però de la resta, poca cosa. A les colònies tèxtils encara podem trobar algun piset modest però ningú no ha construït encara una mostra creïble de, per exemple, una barraca de Montjuïc o el Somorrostro, a tot estirar trobem coses com ara el poblat de Calafell, una reinvenció acurada, i per les nostres geografies properes encara trobem coves del passat, avui condicionades amb cura. 

Avui tot això de l'arqueologia i la museística s'està replantejant, molts museus s'han endegat a base de rampinyar i avui els països pobres, que van millorant, demanen el que és seu, això del museu de les cultures del mon també es qüestiona ja que en el rerefons sempre hi ha una mena de supremacisme d'estar per casa. Els valors evolucionen, en molts aspectes, per millorar. El mateix està passant amb els zoològics. Com sol passar amb tot, quan ens comencem a plantejar coses no acabaríem mai i s'arriba a excessos que inquieten els conservadors. Potser pagaria la pena deixar les coses com estan i fer-ho millor a partir d'ara, qui sap. Després tot mes va situant en un terme mig molt desitjable. I, encara més, edificis i objectes son sovint símbols de tota mena de coses i, quan van mal dades, a banda de les mangàncies arriben les destruccions indiscriminades. Incomoda recordar tot el patrimoni religiós, edificis inclosos, perduts durant la guerra però, també, amb les amortitzacions anteriors. No estem mai contents, vaja. Per altra banda, segons com, entrem en un conservacionisme una mica ximplet, Pla ja deia que un pagès normalet s'estimava més una finestra d'alumini que no pas una de gòtica. El conservacionisme dogmàtic, en molts casos, és una cosa de nou rics i de polls ressuscitats.

Sobre tot això i sobre moltes coses més, relacionades amb el tarannà humà i el pas del temps, meditava ahir, per CaixaFòrum, fins que ben aviat el nombre de visitants, amb majoria infantil, es va anar incrementant i vaig decidir sortir cap al present, quan començava a fosquejar. Tot i que tornaré, ep. Al MNAC han inaugurat una altra gran exposició que tinc pendent, la de Feliu Elias, personatge immens, poc conegut fins fa quatre dies, sobre el qual havia escrit al blog en diferents ocasions. I, una vegada més, constato que mai podré saber gran cosa ni sobre els egipcis ni, tan sols, sobre què és, ben bé, això que titllem de 'cultura'.

Vaig recordar un gran professor dels meus temps de la UOC, encara en actiu, que ens va explicar molt bé coses sobre Egipte, en aquells ja llunyans temps dels meus estudis amb el grup pilot d'Humanitats, Josep Cervelló. Cervelló ens dedicava fins i tot els dissabtes, cosa que, a la Normal, també havia fet la Maria Rúbies. Ens va fer veure l'alegria i el color vigent en les imatges d'aquelles tombes i trets importants de la mentalitat dels habitants d'aquelles terres. Va organitzar algun viatge a Egipte, fora de temporada i de les rutes convencionals, malauradament no hi vaig poder anar. Ha inspirat un llibre recent per a infants que demanaré per Reis, per a la meva neta.