REFLEXIONS ESFILAGARSADES SOBRE LLENGÜES, PARLES I PROFECIES APOCALÍPTIQUES

 

Mentre els ortodoxos de les llengües oficials i l'ortografia immanent ens piconen amb dogmes la vida va per una altra banda. Fa uns dies que veig per tot arreu això de la mid season, es veu que a banda de les rebaixes del gener ara se n'han inventat unes altres de mig temps o, com deien en el passat, d'entretemps. Moltes coses es posen en anglès, avui, algunes tenen una lògica, d'altres responen a la papanateria moderna però, compte, les coses més rares acaben per ser sagrades i habituals. En això del llenguatge cadascú, segons la seva generació, creu que determinats mots o expressions son de tota la vida, però no és limita el terme temporal de la vida a la qual es fa referència.

De fet, ningú m'ha sabut explicar mai bé què és una llengua, un idioma, que és la cultura o què és l'art. Tan sols cal cercar definicions per comprovar que no se sap i que totes les explicacions queden coixes o incompletes. Moltes vegades aquests mots van lligats a les nostres dèries, a les nostres passions o al nostra imaginari cultural, fomentat pels suposats experts, als mandarinatges que imposen a la seva manera el que toca i cal. I, en molts casos, a la política, al patriotisme, al nacionalisme que sigui, ja que sembla que, com de colesterol, n'hi ha de bo i de dolent. El bo és el meu i el dolent, el dels altres.

Estic llegint un llibre d'Olga Merino, escriptora que no coneixia fins que no em van caure a les mans aquests extraordinaris cinc hiverns que va passar a la Rússia de la descomposició. Tot i que avui tinc més tirada a aquests llibres que es mouen en un gènere inclassificable, entre la crònica personal, la referència històrica, l'evocació literària i moltes coses més, que son periodístics però van molt més enllà, algú em va recomanar les seves novel·les, sobretot La forastera, que crec que és la darrera. Més enllà de l'argument narratiu, que no explicaré, m'ha interessat molt com fa servir la llengua, el castellà en aquest cas, he retrobat mots que feia temps que havia oblidat i he hagut de tirar de diccionari, cosa que feia molt de temps que no em passava i que, per a mi, és un repte i un plaer lector. 

La història de les llengües i els dialectes és de les més tergiversades i enganyoses que ens han imposat. Cada dia llegeixo disbarats diversos sobre el tema, poc fonamentats. Però, què hi farem, fins i tot un savi nostrat i indiscutible va relliscar amb allò de la xiruca. S'ha fomentat una divisió, avui una mica en crisi, sobre allò correcte i allò que no ho és i una mena de dèria a evitar suposades contaminacions, en el nostre cas català amb el castellà, és clar, quan a la vida real tot conviu i es barreja, fins i tot l'anglès d'estar per casa que, millor o pitjor, es va imposant a tot arreu. Per sort, una gran professora que vaig tenir a la meva prehistòria vital, Coloma Lleal, poeta, em va explicar que no hi ha bo o dolent, en aquest tema, sinó adient o no al context. 

Vivim en temps tirant a apocalíptics, tothom ens espanta amb tota mena d'amenaces sobre un futur que no podem conèixer, ni tan sols sospitar. Com que tot està tan malament potser pagaria la pena aturar la tendència procreativa però, per molt que minvi, es manté, acomboiada amb tota mena d'invents per tenir fills de formes diverses, impensables fa anys, o per recórrer a les adopcions internacionals. L'infern està empedrat de bones intencions i tot pot generar, i genera, negoci a dojo. 

Sobre la llengua també es cau en l'apocalipsi, les llengües, com tot en aquesta vall de llàgrimes, tenen inici i final i s'extingiran i transformaran, això sí que ha passat sempre. Anava a escriure que no es poden posar portes al camp però avui ja queden pocs camps, al menys pels nostres verals. La nostàlgia per un passat que reinventem quan envellim no ens deixa veure el present i les seves virtuts i tot torna a ser pecat, començat per les xarxes, la tecnologia i els imprescindibles i meravellosos mòbils actuals, que em semblen un miracle del progrés. Un personatge de Ruth Rendell diu en algun moment que si poses un peu al passat i un altre al futur et pixes al present. Perdoneu la grolleria però em sembla un comentari molt gràfic. I això també val per al llenguatge i per al que sigui.

Darrerament llegeixo menys novel·la i molts llibres de l'estil dels Cinco inviernos, això també va a tongades, però crec que en l'àmbit narratiu, sobretot, es publica molta palla ben promocionada i tens moltes decepcions. La gran majoria de persones conegudes fan alguna novel·la, que ja tenen promocionada de bell antuvi, és clar. També es publiquen coses extraordinàries, molt ben escrites, però el problema és saber-ho i accedir-hi. I, per altra banda, tot son gustos i moments vitals. 

Quan t'ensopegues amb algú que escriu molt bé, en una llengua que pots copsar sense problemes, cosa que, en el meu cas, es limita al castellà i al català, com en el cas de Merino, xales a fons. Per no perdre el poc francès que vaig aprendre a escola, he encarregat un llibre de Marc Fumaroli, en versió original, Quan Europa parlava francès. Els francesos encara enyoren aquells temps en els quals fins i tot els modernillos russos parlaven en francès a la fillada, com ens explica Tolstoi en alguna novel·la de gruix i en els quals fins i tot la gent humil deixava anar alguna gavatxada de moda. Per cert, avui no s'entendria tant com abans una dita que feia m'he comprat un llibre de Tolstuà al carrer Aribó.

Sobre les rebaixes d'entretemps, aviat faran rebaixes tot l'any, amb el motiu que sigui. Obvio el tema, encara més ximplet, dels black fridays i la resta. A revoire, que deia Voltaire, tanca la porta que fa aire. No se si parlant la gent s'entén, però és molt complicat, la veritat.