15.4.23

EL FUM DE LA FAMA I MOLTES COSES MÉS

 

La fama és vapor; la popularitat, un accident; l'única certesa terrenal és l'oblit.

Mark Twain


La sèrie Selftape,  produïda per Filmax, s'ha estrenat a Filmin i és la tercera que endega la plataforma. La idea i el contingut, amb algunes col·laboracions, és obra de les germanes actrius Joana i Mireia Vilapuig. Pertany a un genère que revifa de tant en tant, l'autobiogràfic i testimonial, tot i que les mateixes protagonistes han explicat que hi ha ficció i realitat al cinquanta per cert. 

És una sèrie breu, sis capítols de mitja hora, molt ben realitzats, que mantenen l'interès però que es queden curts en molts aspectes, una mica com aquestes històries d'enjòlit que ens presenten pistes falses que no saps on volen anar a parar. No s'ha d'explicar tot, és clar, ni de bon tros, però la promoció de la sèrie es una mica enganyosa. Les dues actrius excel·leixen en molts moments però, al capdavall, no acabem d'entendre el seu capteniment. És clar que jo soc d'una altre generació, ja, ni tan sols, de la dels pares de les protagonistes. Més aviat de la de les iaies.

La història, una mica esbiaixada, amanida amb filmacions familiars de les noies, un recurs que avui és habitual des del moment en el qual la possibilitat del cinema familiar es va abaratir i generalitzar, fa salts en el temps, juga amb els records i les evocacions i, salvant les distàncies, ara que tornen a posar en escena els Conway, juga amb allò que no va ser, amb les ferides del temps, vaja. Però, qui sap, les actrius son molt joves i tenen encara un llarg futur. Caldrà seguir-les amb interès, si tenen sort i oportunitats. 

Hi convergeixen temes diversos, que sempre seran iguals o semblants: la fama precoç i excessiva, el pes de la popularitat, els riscos i febleses de professions com la d'actriu o actor, tan glamouroses, tan inestables i tan fràgils, la família i les seves servituds i misèries, el pes de la memòria compartida en els llaços afectius. I, de passada, moltes més coses: les drogues, el sexe fàcil, l'amistat incerta, les gelosies professionals, els abusos encoberts, el perill de les xarxes socials quan se'n frivolitza el contingut, la prepotència dels qui, al capdavall, mouen els fils dels actors, talment com si fossin titelles, en un context en el qual molts frikis fatxendes acaben per remenar les cireres. Res que no s'esdevingui en d'altres mons professionals o en el camp de la política, per exemple.

Les sèries juvenils son un filó, un caramel per a les televisions, per al cinema. Sovint son tramposes, sentimentaloides, i, en molts casos juguen amb una mena de vernís cultural, ètic, hi barregen literatura, filosofia, bonisme i les teles estan molt cofoies quan l'audiència és massiva, com si la quantitat d'espectadors fos un valor inqüestionable. Desconeixia el ressò que havien tingut aquestes dues joves, en el seu moment d'èxit, no seguia la sèrie de culte del moment. 

Fa angúnia escoltar el breu fragment en el qual les entrevisten en un programa del mateix canal responsable de la sèrie, les preguntes ximpletes sobre si han hagut de fer petons i coses així. I també és inquietant el fragment a l'institut, el teatre per a infants i adolescents ha estat, com la novel·la per a aquestes franges d'edat, un altre negoci alimentici i un complement incòmode per als actors. Els adolescents en efervescència els pregunten bestieses, inherents a la mitologia promocional del mon de la fama, avui més lligat a les xarxes que no pas a les sèries o al cinema. En el temps de l'EGB jo havia acompanyat al teatre grups d'aquestes edats, que tenien més ganes de sortir i fer gresca que no pas de fer cultura convencional i en moltes ocasions els actors i actrius havien reaccionat amb una certa histèria davant del poc interès del public, al capdavall obligat a anar a les representacions formant part dels ramats escolars.

Hi ha molts aspectes que fan reflexionar, en aquesta sèrie, potser massa i tot. És una bona sèrie en molts aspectes, una mica repetitiva en ocasions i massa insistent a l'hora de mostrar els problemes de comunicació dels personatges. La vida no és la tele però, al capdavall, és allò de l'antiga dita 'no culpis el mirall, la ganyota la fas tu'. Amb els anys veus actors, actrius, autors i directors, de molta categoria, oblidats, que han optat pel realisme i potser s'han dedicat a d'altres coses, ni que sigui de forma intermitent. De joguines trencades n'hi ha hagut moltes, aquí i a les antípodes, però també persones que, dins de la professió, han fet una vida estable, convencional, familiar, lliure de drogues i addiccions. Ara que tanta escudella fan sobre la facilitat d'accedir al porno no es reflexiona gaire sobre l'excés de sexualització que trobem a productes aparentment fets amb bona intenció, dirigits als adolescents, i que, en el fons, com sol passar, cerquen el negoci i para de comptar.

En els temps de dos canals i prou, va tenir un gran èxit, avui difícil d'imaginar, Verano azul. El destí dels seus protagonistes juvenils ha estat divers, és una sèrie que es repassa de tant en tant, i en moltes ocasions s'ha parlat del destí d'aquella simpàtica colla, m'estranya que no s'hagi escrit un llibre de gruix, seriós, sobre el tema. O que no s'hagi fet una sèrie sobre la sèrie. Fa anys, no se si encara és així, hi havia una mena de dèria en portar criatures a càstings, de vegades això dels fills s'enfoca com una mena d'inversió estranya i les justificacions per empènyer les criatures a fer activitats prematures, de tota mena, és inquietant.

Em sobta encara la popularitat excessiva que produeix la fama efímera i que afecta a persones, personatges i, fins i tot, paisatges i edificis. El meu darrer llibre, 'La merienda', incideix precisament en tot això i el vaig encapçalar amb la cita del gran Mark Twa¡n amb la qual inicio aquest comentari. De vegades això d'incidir en les penes dels famosos i populars em recorda aquelles faules sobre el fet de què els rics no son feliços, una manera com una altra d'empènyer els anònims ressentits vers la resignació assumida.


https://www.filmaffinity.com/es/film992262.html

5 comentaris:

Tot Barcelona ha dit...

Ara que tanta escudella fan sobre la facilitat d'accedir al porno no es reflexiona gaire sobre l'excés de sexualització que trobem a productes aparentment fets amb bona intenció, dirigits als adolescents, i que, en el fons, com sol passar, cerquen el negoci i para de comptar."

Tienes tanta razón, tanta que no puedo decir nada más. Es de una insolencia atróz el ver como hay propaganda dirigidas a menores , interpretadas por menores y sexualizando a las, (ojo que no pongo "los") menores. Hay como todo un universo de Navokov detrás de todo ello.

Vivimos en una sociedad banal, no sé cómo han sido las otras sociedades, vivo en esta, y es posible, tampoco lo negaré, que la edad, la mia, haga también de suma.

Buscaré tu libro en Poble Sec, que se, allí hay una librería que los tiene.
Un abrazo i bon día
Salut

Francesc Puigcarbó ha dit...

Twain tenia molta raó. Explicaven l'altre dia que 20 minuts abans de patir l'infart, Sánchez Dragó s'havia fet una selfie amb el seu gat.... La fama és vapor, efímera, com la vida. I morir és caure en l'oblit, a la curta o a la llarga però tothom és oblidat.

Salut.

nou Can Josep... ha tornat! ha dit...

Jo avui volia dir tres coses:
Ausiàs March tenia 3 "dulcineas": Lliri entre cards, Plana de seny i la autobiogràfica.

l'altre:
Tres turons fan una serra, quatre pins un bosc sencer; cinc quarteres massa terra: COM EL VALLÈS NO HI HA RES!

lo de les quarteres ve dels moros (ò mossàrabs, esclar!).

En Conway em sona d'una novel·La "de Cine" (d'alguna col·lecció de la Vanguardia d'Estiu... "Cine para leer" potser) Sobre en Conway, traït emocionalment per la seva dona a la que desfigura obrint-li allò que sen diu "la comisura" dels llavis amb una gavnivet per a què aixi, tancant-la en un burdell mexicà, només la vulguin sodomitzar...

la tercera cosa (ò quarta) Ho va dir ahir el Sr Rector J.Antoni Planell (de la UOC, "acomiadant-se"): de Séneca: "Qui no sap on va... cap vent li és favorable". Com deien el ESKORBUTO:
"Ánuncios publicitarios que prometen felicidad/
de algún productor de moda que te hará confiar/
Comprador que entra en la tienda, al acecho el vendedor/
vendedor que vende producto: Comprador.. qué se vaya a mamar!"

Ooooh sí, sí os engañan - os engañan así!

Un dia us parlaré del Separatisme (de vers el 1934 i el que significava el desenteniment dels deures de Classe (Social, s'entén).
Era en un pròleg del Premi Sant Jordi de 1971 "Fés memòria, Bel" de Vicenç RIera Llorca... al 75 va venir Momntserrat Roig (El temps de les cireres)

Però altra volta: Son figues d'un altre paner!

Júlia ha dit...

Bon dia, els meus llibres els tenen sempre a la Nitus del carrer Blai, el dia de Sant Jordi també seré, per la tarda, a la plaça del Molino, i sempre es poden demanar directament a l'editorial o a Amazon. Avui dia trobar llibres que no son els mediàtics oficials es fa difícil.

Sobre el tema, al famós 'Merlí' tothom practicava sexe amb una facilitat de categoria i feien que semblés guai o filosòfic, (falosòfic, més aviat), també el tema de la droga es vulgaritza i frivolitza. Però sobre això, com que sembla 'guai' no hi ha debat. L'èxit de coses com les ombres de Grey on una dona accepta ser masoquista i humiliar-se em semblen més perilloses que el porno, al qual, per molta gent que hi arribi mai no sera com les masses que accedeixen a la tele normaleta.

No crec ser moralista però veig coses en horari infantil que, quan era jove, tan sols les veia a Perpinyà quan hi anàvem a fer el volt.

Júlia ha dit...

La veritat que al Sánchez Dragó li envejo la mort ràpida que va tenir.