EL FUM DE LA FAMA I MOLTES COSES MÉS

 

La fama és vapor; la popularitat, un accident; l'única certesa terrenal és l'oblit.

Mark Twain

La sèrie Selftape,  produïda per Filmax, s'ha estrenat a Filmin i és la tercera que endega la plataforma. La idea i el contingut, amb algunes col·laboracions, és obra de les germanes actrius Joana i Mireia Vilapuig. Pertany a un genère que revifa de tant en tant, l'autobiogràfic i testimonial, tot i que les mateixes protagonistes han explicat que hi ha ficció i realitat al cinquanta per cert. 

És una sèrie breu, sis capítols de mitja hora, molt ben realitzats, que mantenen l'interès però que es queden curts en molts aspectes, una mica com aquestes històries d'enjòlit que ens presenten pistes falses que no saps on volen anar a parar. No s'ha d'explicar tot, és clar, ni de bon tros, però la promoció de la sèrie es una mica enganyosa. Les dues actrius excel·leixen en molts moments però, al capdavall, no acabem d'entendre el seu capteniment. És clar que jo soc d'una altre generació, ja, ni tan sols, de la dels pares de les protagonistes. Més aviat de la de les iaies.

La història, una mica esbiaixada, amanida amb filmacions familiars de les noies, un recurs que avui és habitual des del moment en el qual la possibilitat del cinema familiar es va abaratir i generalitzar, fa salts en el temps, juga amb els records i les evocacions i, salvant les distàncies, ara que tornen a posar en escena els Conway, juga amb allò que no va ser, amb les ferides del temps, vaja. Però, qui sap, les actrius son molt joves i tenen encara un llarg futur. Caldrà seguir-les amb interès, si tenen sort i oportunitats. 

Hi convergeixen temes diversos, que sempre seran iguals o semblants: la fama precoç i excessiva, el pes de la popularitat, els riscos i febleses de professions com la d'actriu o actor, tan glamouroses, tan inestables i tan fràgils, la família i les seves servituds i misèries, el pes de la memòria compartida en els llaços afectius. I, de passada, moltes més coses: les drogues, el sexe fàcil, l'amistat incerta, les gelosies professionals, els abusos encoberts, el perill de les xarxes socials quan se'n frivolitza el contingut, la prepotència dels qui, al capdavall, mouen els fils dels actors, talment com si fossin titelles, en un context en el qual molts frikis fatxendes acaben per remenar les cireres. Res que no s'esdevingui en d'altres mons professionals o en el camp de la política, per exemple.

Les sèries juvenils son un filó, un caramel per a les televisions, per al cinema. Sovint son tramposes, sentimentaloides, i, en molts casos juguen amb una mena de vernís cultural, ètic, hi barregen literatura, filosofia, bonisme i les teles estan molt cofoies quan l'audiència és massiva, com si la quantitat d'espectadors fos un valor inqüestionable. Desconeixia el ressò que havien tingut aquestes dues joves, en el seu moment d'èxit, no seguia la sèrie de culte del moment. 

Fa angúnia escoltar el breu fragment en el qual les entrevisten en un programa del mateix canal responsable de la sèrie, les preguntes ximpletes sobre si han hagut de fer petons i coses així. I també és inquietant el fragment a l'institut, el teatre per a infants i adolescents ha estat, com la novel·la per a aquestes franges d'edat, un altre negoci alimentici i un complement incòmode per als actors. Els adolescents en efervescència els pregunten bestieses, inherents a la mitologia promocional del mon de la fama, avui més lligat a les xarxes que no pas a les sèries o al cinema. En el temps de l'EGB jo havia acompanyat al teatre grups d'aquestes edats, que tenien més ganes de sortir i fer gresca que no pas de fer cultura convencional i en moltes ocasions els actors i actrius havien reaccionat amb una certa histèria davant del poc interès del public, al capdavall obligat a anar a les representacions formant part dels ramats escolars.

Hi ha molts aspectes que fan reflexionar, en aquesta sèrie, potser massa i tot. És una bona sèrie en molts aspectes, una mica repetitiva en ocasions i massa insistent a l'hora de mostrar els problemes de comunicació dels personatges. La vida no és la tele però, al capdavall, és allò de l'antiga dita 'no culpis el mirall, la ganyota la fas tu'. Amb els anys veus actors, actrius, autors i directors, de molta categoria, oblidats, que han optat pel realisme i potser s'han dedicat a d'altres coses, ni que sigui de forma intermitent. De joguines trencades n'hi ha hagut moltes, aquí i a les antípodes, però també persones que, dins de la professió, han fet una vida estable, convencional, familiar, lliure de drogues i addiccions. Ara que tanta escudella fan sobre la facilitat d'accedir al porno no es reflexiona gaire sobre l'excés de sexualització que trobem a productes aparentment fets amb bona intenció, dirigits als adolescents, i que, en el fons, com sol passar, cerquen el negoci i para de comptar.

En els temps de dos canals i prou, va tenir un gran èxit, avui difícil d'imaginar, Verano azul. El destí dels seus protagonistes juvenils ha estat divers, és una sèrie que es repassa de tant en tant, i en moltes ocasions s'ha parlat del destí d'aquella simpàtica colla, m'estranya que no s'hagi escrit un llibre de gruix, seriós, sobre el tema. O que no s'hagi fet una sèrie sobre la sèrie. Fa anys, no se si encara és així, hi havia una mena de dèria en portar criatures a càstings, de vegades això dels fills s'enfoca com una mena d'inversió estranya i les justificacions per empènyer les criatures a fer activitats prematures, de tota mena, és inquietant.

Em sobta encara la popularitat excessiva que produeix la fama efímera i que afecta a persones, personatges i, fins i tot, paisatges i edificis. El meu darrer llibre, 'La merienda', incideix precisament en tot això i el vaig encapçalar amb la cita del gran Mark Twa¡n amb la qual inicio aquest comentari. De vegades això d'incidir en les penes dels famosos i populars em recorda aquelles faules sobre el fet de què els rics no son feliços, una manera com una altra d'empènyer els anònims ressentits vers la resignació assumida.

https://www.filmaffinity.com/es/film992262.html