Fa alguns dies em vaig ensopegar, al Canal Verdi, amb una pel·lícula que desconeixia, 'El', de l'any 1951. Pertany a l'etapa mexicana de Buñuel i explica molt bé i a fons un cas de paranoia i gelosia compusiva. Considerant l'època i la forma acurada i inquietant en la qual es descriu la malaltia o bogeria del protagonista, es pot considerar una pel·lícula avançada al seu temps.
Els protagonistes eren Arturo de Cordova, amb el seu aire de galant mexicà característic. Va ser un molt bon actor, amb una llarga carrera, un dels grans protagonistes de l'edat d'or del cinema mexicà, amb una veu característica que va fer que treballés sovint a la ràdio. Va fer, entre moltes altres coses, una remarcable versió de 'La ferida lluminosa', al costat d'Amparo Rivelles. Avui la història ens pot semblar passada de voltes però va ser un dels grans èxits teatrals de Sagarra i, més enllà d'aspectes delirants de l'argument, l'autor va jugar amb excel·lència amb la història, provocant angoixa i llàgrimes a dojo.
A 'El' es pot dir que fa allò que la gent gran del meu temps en deia 'un paperàs'. Un home ja una mica madur s'enamora d'una noia jove, promesa amb un altre. La conquista, s'hi casa i li fa la vida impossible de mil i una maneres, la controla, la vigila, la interroga, i, com acostumava a passar, la noia no troba gaire suport ni en la família ni en l'església, sort de l'antic promès, que se la creu i l'ajuda. La història està a punt d'acabar molt malament, és clar.
La noia-víctima era una gran i bonica actriu argentina, poc coneguda a casa nostra, Delia Garcés. Va ser una dona molt intel·ligent, es va retirar aviat del cinema i es va dedicar a la televisió i al teatre i va estar implicada en molts temes relacionats amb el mon del cinema i del teatre, des de llocs de gestió.
La pel·lícula estava basada en la novel·la d'una altra gran dona, l'escriptora Mercedes Pinto, d'origen canari però que va viure gairebé sempre a països hispanoamericans. Va ser escriptora, poeta, periodista, feminista convençuda, va escriure un llibre a favor del divorci que li va comportar problemes, una intel·lectual de gran volada, que es va relacionar amb un munt de personatges de pes. Va acabar per instal·lar-se a Mèxic, dos dels seus fills van ser els actors Gustavo i Rubén Rojo, que van treballar a Espanya durant uns anys. Potser per això ella va fer alguna coseta aquí, ja gran, tot i que les seves estades a l'Espanya franquista van ser sempre molt breus, per raons òbvies.
'Él' va ser la seva primera novel·la, es va inspirar en un cas real. No és gens estrany, de casos semblants n'hi havia i n'hi ha a dojo. De jove vaig conèixer noies amb promesos gelosos compulsius, algunes van acabar per renyir però d'altres s'hi van casar, vull creure que els xicots evolucionarien, amb el pas del temps.
Tot i ser una pel·lícula relativament poc coneguda, que va tenir poc èxit en el seu moment, avui està força valorada i també era de les preferides del director.
Buñuel, diuen, s'identificava amb el personatge, sembla que ell havia sentit aquella mena de gelosia. Amb alguns directors, entre els quals Passolini o el mateix Buñuel, no hi connecto gaire, tot i que no els trec mèrit. Aquella gent de la generació del 27 eren, en general, homes molt masclistes. Els llibres i documentals de la Tània Balló han donat veu a moltes dones importants d'aquella generació, oblidades, menystingudes o silenciades per aquella colla d'intel·lectuals 'moderns'. Concha Méndez, poeta, una d'elles, va ser nòvia de Buñuel durant uns anys, ell no la va mencionar mai dels mais. A Catalunya les coses també van ser així, en el cas de moltes parelles de la cultureta. Quan els progres dels seixanta i setanta anaven a visitar Alberti a Itàlia, la gran i brillant Teresa León feia el cafè i servia les taules. I, a sobre, alguns eren gelosos en excés.
Les coses han canviat molt però mentre encara es mati 'per amor' anirem molt malament. Ahir van fer un reportatge sobre la Finlàndia feliç on sembla que maltracten i assassinen cada any unes quantes senyores. Abans fins i tot semblava que era un mèrit del pretendent, que aquest fos gelòs, com deia una famosa cançó, aquella basca del savi Salomó: 'al hombre que tu más quieras, pídele celos, mujer...'.
Sort que ens hem anat empoderant i que també hi ha -i hi havia- 'bons xicots', pel mon.
5 comentaris:
Que jo recordi, no he vist cap pel·lícula de Buñuel, i menys aquesta que no em sona de res. Ni Viridiana he vist, que deu ser la seva pel·lícula més coneguda. Per tan poc puc opinar sobre el director de Calanda.
Salut.
No li nego mèrit, tot son gustos, jo n'he vist unes quantes però aquesta no la coneixia, sort del Canal Verdi. Un altre tema és ell, com a persona,això ja serien figues d'un altre paner, com amb Picasso i tants altres.
Jo, en canvi, les he vist totes. I aquesta, en particular, és una de les meves preferides. M'agrada molt, sobretot, per la seva vessant obsessiva, que fa del protagonista un ésser absolutament paranoic. Hitchcock, per cert, va agafar molts elements d'"Él" a la no menys genial "Vértigo".
Una abraçada.
Hola, Joan,
La vaig trobar molt 'moderna' per a l'època, en el tractament de l'inquietant personatge. Una de Buñuel que recordo que em va agradar molt, de jove, i que no han fet gaire, és 'La joven', potser perquè hi ha aspectes que avui incomodarien. Més enllà de gustos i del fet que n'hi ha que m'agraden més que altres, no li nego genialitat. Tot i que no es poden comparar llibres i cinema la reinvenció que fa de 'Tristana' o del 'Diari d'una cambrera' -per cert, la fixació eròtica amb els peus és una constant- no em van fer el pes, tot i que aquestes son coses habituals en molts casos i ja se que val més no fer comparacions i valorar per separat.
Buñuel, Luís... Bon dia, eh? s'explica que "es va passar tres pobles amb S.Dalí".
Jo advoco per una operació de màrqueting... posaré Màrketing perquè precisament l'únic mexicà que he tractat mai gaire es deia Marquet (n'hi ha gent d'època (a Manresa... industrials i gremials!). En Marquet treballava per un enginyer de Madrid que havia estudiat Enginyeria de Mines a Manresa precisament. Es deia, en Marquet, Porfirio... L'altre: José, José Hermida.
Volia, en Porfirio, venir a conèixer el xurrero de BCN ciutat... però se'n va nanar al Camp del Barça... i de nits! i cantava Uh a pelo piqué, uh bicho malo pillé. EM sembla que ara és mort. L'altre Porfirio, em sembla que era xurrero, si, ambulant! i despatxava a "Sarrià". Se'n deia -de Porfirio, també-. Li vaig dir jo perquè va dir que no n'havia conegut mai cap altre... ell, de Porfirio vull dir.
Doncs bé si féssim/poséssim màqueting semblatia allò que en diuen marqueteria (sovint d'alumnini i que son portes i finestres... els marcs dels estis aquests que serveixen per tancar... i que potser, també, com el furat que feia de finestra, es van inventar els egipcis. Com la cervesa...
Sí?
Buñuel era andalús. Un fastigós... més ben dit: un asquerós.
Un dia us parlaré de "la Corba envolupant" de Economia i de que el primer cop que es va implementar, vull dir que a partir de un altre concepte de corves en forma de U i unes altres que les envolupen "tangencialment" (només es toquen en un punt i que són, normalment corves "de: Cost Mitjà" per exemple) doncs que el delineant de la il·lustració va ser considerat pel ponent RIVAL (John Maynard Keuynes) com "EL QUI MÉS EN SABIA? Oh el delineant del Sr. TAL!". Tot això arran de (éco!) la LLicència que es va prendre per a representar-ho ben polidament.
Jo en tinc coneixement per "Economia Política" (fa 23 anys!).
Publica un comentari a l'entrada