ELS PERILLS DE LA TECNOLOGIA PERVERSA

 

Cada dia m'angunieja més la tendència apocalíptica vers qualsevol tipus de novetat. Com que la vida és breu i la memòria selectiva és habitual que ja no recordem el passat tal com era sinó com l'imaginem.

En el temps de la proliferació de novel·les romàntiques s'acostumava a avisar dels perills que aquestes comportaven, sobretot per a les dones. I això ja venia d'abans, Santa Teresa és plany de l'afició de la seva mare a la lectura de llibres de cavalleria. El drama de Madame Bovary té molt a veure amb l'excés de lectura, tot i que ella és una heroina imaginària, lligada a la moda de produccions de tota mena i qualitat, sobre dones adúlteres, que es va escampar durant el segle XIX.

El cinema tambá va ser l'esca del pecat, a banda del que s'hi podia veure, tot es gaudia a les fosques. La meva mare, de petita, anava de vegades al cinema amb una tieta vídua, molt cinèfila, però ho feien d'amagat de la seva àvia, que creia al cinema culpable de totes les desgràcies. Suposo que amb el teatre devia passar si fa no fa. Sempre hi ha hagut produccions elitistes però el poble humil sol optar per coses de poca volada, segons els experts, poc recomanables o considerades xarones.

A mi em piconaven amb el tema dels tebeos, s'havien de llegir llibres i no tebeos però resulta que, més endavant, com sol passar, 'on hi havia un tebeo hi hauria un llibre', segons una famosa campanya reivindicativa, tan enganyosa com gairebé tot. En tot cas el llibre no és un bé absolut, hi ha llibres horribles i poc recomanables. I això del llibre de paper per damunt del digital és una altra falàcia que avui ja sembla a mig superar.

Una cosa molt dolenta va ser la televisió, deien que la família, davant de la tele, no es comunicava però, en realitat, molts homes d'aquells que anaven a la taverna es van quedar més a casa. Hi havia experts, sempre n'hi ha a dojo, que van comptabilitar els crims i violències diverses que les criatures podien contemplar en una setmana, era esgarrifós. Algun assenyat pedagog va incidir en el tema de les aportacions culturals, fins i tot les inconscients, que la tele podia aconseguir en aspectes com ara el vocabulari infantil. Tot i que ja en temps del 'Zorro', a la ràdio, una professora ens va fer veure com aquelles gracietes malmetien l'idioma espanyol.

Un any, d'adolescent, vaig ser monitora de colònies, a moltes activitats de lleure, lligades a les parròquies, hi havia capellans pel mig. Un que, suposadament, era pedagog o li semblava que ho era, ens va fer una xerrada contundent sobre el nen d'abans de la televisió i el de després, que havia perdut l'afició a escoltar i la curiositat intel·lectual.

Després van venir estris encara més perillosos, els ordinadors, que provocaven addiccions ja que, en alguns països, el jovent, sobretot nois i adolescents, no volien sortir de la seva habitació, abduïts per l'estri. Després van venir les joguines per interactuar amb la tele, els jocs de rol els quals, per més inri, es van identificar amb algun  crim perpetrat per un guillat. Fins i tot, explicaven, hi havia qui, volent imitar la trencadora Pippi de la sèrie es llençava per la finestra pensant que podia volar. Avui el dimoni son els mòbils i les pantalletes en general ja que, segons els experts i alarmistes, provoquen addiccions semblants a l'alcohol o les drogues dures. No diré que no hi pugui haver algun cas puntual i temporal però el tema de les drogues, molt seriós, arriba per camins diversos i, de vegades, inesperats. 

Avui la gent té pocs fills, en general, i hi ha una gran pressió afectiva i educativa al seu entorn. És un camp abonat per als discursos dels experts alarmistes. L'entorn real és molt divers, he conegut gent que ha tingut problemes seriosos amb els fills però penso que pocs han tingut a veure amb la televisió, els jocs de rol o les pantalletes, en general. O amb els mòbils. Som més gent i hi ha més de tot, bo i dolent. L'espècie humana no necessita pantalletes per fer disbarats ni per exercitar la violència. Malauradament és allò de què culpem al mirall però la ganyota la fem nosaltres, vaja. Les violències serioses no son les que ens mostren las filmacions espontànies, que potser també, son les que es desenvolupen en guerres llunyanes, moltes de les quals a països molt pobres i amb problemes de gruix i de les quals, sovint, en sabem i en veiem poca cosa. Ara sembla també que un gran nombre de criatures de menys de deu anys miren porno sovint, a causa dels mòbils, i després volen fer el que veuen. Com que tot es repeteix tant, les coses es magnifiquen i multipliquen. Hi ha molt de jovent amb afició al cinema gore dirigit als adolescents, que jo odio, i després no van pas estossinant tot quisqui, que jo sàpiga. Encara més, de vegades violències horribles els ha comès gent 'que no ho semblava', d'edat diversa.

I, per cert, si llegiu això, o qualsevol altra cosa que trobeu per l'ordinador, també 'llegiu', i el text pot ser tan important com el de la darrera novel·la promocionada per Sant Jordi. Jo crec que llegeixo força, de vegades més d'un llibre a la setmana, llibres diversos, més curts o més llargs, que això també compta, per tant, que no em prediquin tant, que ja m'ho feien a l'escola, això de pontificar. El cas és espantar-nos, així som més manipulables i vulnerables. I això de pontificar s'encomana i ho acabem fent una gran majoria, amarant les prèdiques amb generalitzacions absurdes sobre qualsevol cosa, persona o situació. I també en llegeixo molts a ebiblio, una forma molt còmoda de llegir i no dur pes excessiu a la bossa.