PALMES, GAVINES I PROFECIES APOCALÍPTIQUES

 

Ahir era el Dia de La Palma. He escrit en moltes ocasions en aquest blog, que ja té molts anys, sobre celebracions diverses, com aquesta. La festa es va mantenint però no té res a veure amb el passat, en el qual era la festassa grossa de l'inici de la primavera. Tothom, fins i tot la gent poc religiosa que, després, s'estalviava la llarga missa en la qual es llegia la Passió de Crist, es mudava i anava a beneir. Les palmes es guarnien amb llaminadures que avui ens prohibirien, com ara els letals, per a les dents infantils, rosaris de sucre acolorit. 

Deia la meva mare que la seva àvia comentava que Carnestoltes i La Palma eren la festa de les mares boges, pel fet que es vestia les criatures amb roba més lleugera quan, en molts casos, en aquesta època sovintegen els canvis de temps que ens retornen freds importants, ni que sigui de forma intermitent.

La festa celebrava allò de l'entrada dalt d'un ruc de Jesús a Jerusalem, aclamat per les masses que, dies més tard, anirien a tafanejar la seva mort i a amollar-li penjaments. Tot un exemple de com funcionen les masses populars en més d'una ocasió i al llarg de la història.

Ahir em vaig arribar al Maremàgum, el turisme ha revifat, hi havia gent de tot el mon i així com fa uns dies les masses visitants eren d'estudiants adolescents, ahir hi havia molta gent gran i famílies amb criatures. Una noia que parlava castellà però que crec que era turista duia a la mà una plateta daurada amb una crep de pernil. De sobte, en un tres i no res, una enorme gavina se li va endur i se la va cruspir allà mateix, a terra, molt depressa, davant de la sorpresa i empipament de l'afectada. Hi ha ciutats turístiques europees en les quals els coloms sovint s'emporten el menjar de les terrases, de vegades abans d'estrenar-lo. Estem envoltats de fauna de tot tipus i nosaltres, de fet, també som fauna humana en augment progressiu.

El tema de la nena de l'Obregon ha desvetllat la hipocresia d'un mon en el qual no sembla que inquieti gaire la situació de tanta gent, molts infants, que pateix tota mena de tragèdies o mor de mala manera als deserts o al mar. Ahir mateix vaig mirar un documental sobre el tema africà, refugiats de Líbia, d'Eritrea, gent que, al capdavall retorna al seu país quan veu els molts perills que els encalcen en el somniat viatge a Europa. Gent del Marroc, de bona voluntat, els acull, quan pot i com pot, amb el suport d'alguns voluntaris d'altres països. Guerres llargues, oblidades, absurdes, ignorades... Bé, no tant ignorades, hi ha programes seriosos, també a la tele, cal buscar-los, és clar. 

En general sembla que la infantesa, avui, desvetlla més inquietud -teòrica- que no pas la vellesa però crec que ha de ser terrible arribar a vell veient violència per tot arreu i que el teu país s'enfonsa i ja no en veuràs la improbable, però no impossible, recuperació. La infantesa està avui mitificada al màxim, perquè, en les nostres contrades, és un bé escàs. L'infanticidi ha estat constant en èpoques no tan llunyanes, quan els hospicis eren plens a vessar i fins i tot a l'estat espanyol moltes criatures treballaven des de molt petits. Jo havia tingut alumnes procedents d'Andalusia i altres regions els pares dels quals als quatre, cinc o sis anys treballaven de sol o a sol i patien tot tipus d'abusos. Hem oblidat les barraques, la misèria, però tan sols cal mirar pel·lícules dels anys cinquanta, seixanta, per constatar com anava per molts barris barcelonins i per molts pobles no tan llunyans. 

Els pares de família romans, en aquella societat esclavista al màxim, deixaven els infants que no volien, nenes sobretot, 'exposats' a la intempèrie per tal que morissin o algú els agafés per fer-ne qui sap què. Rousseau, que tant ens mencionen, encara a la visita comentada que vaig fer al CaixaFòrum fa poc van comentar les seves bones idees educatives, portava tots els fills que tenia amb la seva amant a l'hospici, per no tenir feina ni despeses. I no era l'únic. Hi ha llibres seriosos sobre la veritable història de la infantesa, com el de Lloy DeMause, i moltíssims més. Ens va agradar molt la primera pel·lícula de la Carla Simon però, en el rerefons, hi havia una nena òrfena a causa d'uns pares addictes que havien mort a causa del VIH. Si aquells pares van ser prou previsors per tal de deixar explicat qui volien que pugés la filla, tan difícil és pensar que Obregón no hagi previst el tema, amb això de la filla que, segons diuen, podria ser en part neta seva i tot, biològicament parlant? Els homes vells i xarucs han tingut fills, molt orgullosos, o han fet veure que eren seus. Però, ai, dona, frívola i famosa... 

Els fills, no ens enganyem, biològics, adoptats o sub-rogats, els tenim per a la nostra egoista satisfacció, ens fan il·lusió, els estimem molt si som gent normaleta però no sempre és així, ep. Abans es tenien perquè, en molts casos, eren un suport econòmic, un ajut per a la vellesa i, a més a més, es creia, o es deia que es creia, en la eternitat. Ara, en algun moment, els deixarem a la intempèrie i no els podrem donar un cop de mà quan siguin vells i no sembla que això preocupi gaire. Pocs debats a fons es fan sobre el tema, més enllà de les obvietats i els bonismes habituals. 

De petita em sabia de memòria un vers sobre el dia de La Palma, del famós Trobador Català, que va conformar l'imaginari sentimental d'una part de la població del passat. Un fill adult enyora quan era petit i la seva mare, ara ja traspassada, el duia a beneir la palma. No m'havia adonat fins ara de que, en aquest poema i en molts altres de tipus sentimental semblant, els pares no surten per enlloc, sempre és la mare l'ànima amorosa i generosa, com ara la de la cançó ja una miga antiga que va recuperar Dyango. No sé on eren tots aquells pares de la mitologia poètica tradicional, la veritat. Treballant molt, segur, però potser també a la taverna o passant l'estona a llocs poc recomanables. Les antigues fotos del Paral·lel més pecaminós son plens d'homes de classe social baixa, de barrila, se suposa. Moltes coses han millorat, al menys pels meus verals.