DITES QUE FAN FORTUNA I S'ESTAMPEN A LES SAMARRETES

 

El senyor Trias no serà alcalde, de moment, però s'ha fet més famós amb las seva espontània frase que amb tota la resta de debats i entrevistes destinats a promoure la seva candidatura. La frase popular, de forma inesperada, ha generat això que en diuen merchandising, amb samarretes, sobretot, però també amb d'altres coses, com ara tasses i estris diversos.

Fins i tot ha aconseguit que suposats experts especulessin als diaris i revistes oficials sobre l'origen de l'expressio, a la qual alguns atribueixen modernitat i que es pot interpretar de moltes maneres ja que, ai, els diccionaris oficials, fins ara, no n'havien fet gaire cabal. No és nou, determinat llenguatge popular ha estat ignorat pels qui menystenen allò que ignoren, parafrasejant Machado. Un dels temes més evidents sobre el fet de què els experts sovint no ho saben tot va ser el cas de la xiruca, que s'ha intentat justificar de moltes maneres. A nivell culte, però també popular, hi ha qui pensa que allò que ell o ella no ha escoltat mai és incorrecte o no existeix. I no tan sols en el camp lingüístic, ep.

Jo, de petita, i d'això fa setanta anys, havia sentit tot sovint engegar gent a que els bombessin, em semblava una expressió familiar i inofensiva, ignoro des de quina generació era una expressió vigent a la meva família. En una ocasió, en una de les primeres escoles on vaig treballar, la vaig deixar anar en una reunió del professorat i el director, un senyor seriós, català i que havia estat, crec, jesuïta, abans de formar una família convencional, em va mirar malament i em va indicar que allò era una grolleria malsonant. Vaig pensar, aleshores, el director era més gran que jo i inspirava respecte, que la frase devia tenir connotacions sexuals o aneu a saber de quina mena, però el cas és que casa meva, on em corregien coses inconvenients tot sovint, no els va semblar mai que enviar algú a que el bombessin fos res excessivament rebutjable.

A la meva família tothom era d'origen català, però, això sí, hi havia catalans de procedències diverses. Així que no sé on va sortir l'expressió en la seva forma original poble-sequina. Des que el director seriós em va cridar a l'ordre que no vaig fer-la servir amb tanta facilitat. Ara el senyor Trias, que tot just és una mica més gran que jo, va ressuscitar el tema en un moment d'empipamenta, estaria bé que ell mateix expliqués en quins origens famlliars o veïnals la va aprendre, tot i que el temps passa i s'obliden moltes coses quan, això sí, no passen a llibres convencionals i els experts de cada temporada no en fan un estudi acurat.

Hi ha moltes paraules i expressions populars del meu temps, magnífiques pel que representen sobre els poders de la creativitat popular i de la síntesi lingüística, que no han estat admeses als cabassos de les normalitzacions acadèmiques: llomillo, recader, sacatapus, cotifony.... En canvi, alguns refistolats mots catalans que es trobaven en desús s'han popularitzat, amb l'escolarització de la llengua. Per cert, trobo horrible aquesta boca amb dents que han triat per tal de defensar el català, em sembla tan o més xarona que el ninot que representa la grossa de la loteria. Però en això tot son gustos i tendències.

La samarreta, molt abaratida i fàcil d'estampar, fins i tot a nivell individual, és avui una peça de roba recurrent, vulgaritzada, a tot arreu et donen samarretes i per a qualsevol esdeveniment es fan samarretes. N'hem vistes tantes i tan diverses que qualsevol dia es muntarà un museu de la samarreta i s'hauria de fer aviat, car moltes s'obliden i ni es recorden i potser no se'n guarda cap exemplar. Jo en tenia una de crítica a les Olimpíades, no l'he tornat a veure, es veien unes butxaques buides i posava '1993'. No sé què en vaig fer. Les butxaques no es van buidar del tot però d'aquelles celebracions hem derivat a les massificacions turístiques actuals i en aquelles bugades esportives, tan magnificades, vam perdre alguns llençols importants. 

M'encanta escoltar el senyor Trias, tot i ser de bona casa rumbeja un català que m'evoca el que jo, en el passat, escoltava en l'àmbit familiar, que avui pot semblar esquitxat d'incorrecions però que resultava viu i proper. Crec que en la seva popularitat i en el fet de què sigui un senyor que cau bé a molta gent que no és pas de la seva corda, hi té molt a veure la manera de parlar, sembla molt sincer i franc i tenir ganes d'entendre's amb tothom. Aquesta és la meva percepció tot i que en el mon dels polítics no et pots fiar de les percepcions. Ni en els dels polítics ni en els dels coneguts i saludats. Per sort ha pogut conservar trets personals encisadors, de pronúncia, que avui desapareixen a causa dels serveis dels logopedes.

El mateix senyor Trias, fa poc, parlant del senyor Pujal, deia que quan algu el mira als ulls sap si menteix o no i, com a exemple, explicava que la gent del contuberni municipal no gosava mirar-lo als ulls després dels fets recents. Això pot ser així en molts casos, no diré que no, però a l'escola he conegut alumnes que em miraven als ulls amb una mena d'innocència indiscutible i mentien sense manies, d'una forma absolutament convincent. També he vist el cas contrari, criatures que es posen nervioses i no s'expliquen bé i no et miren, sembla que menteixin i, en canvi, t'estan dient la veritat.

El mateix senyor Pujol mirava als ulls molta gent, expliquen, tan si mentia com si no. Si fos tan senzill saber la veritat dels qui ens miren o no ens volen mirar tot seria, potser, més senzill. O potser més complicat, la mentida, en moltes ocasions, és un recurs gairebé imprescindible per a la convivència, la casolana, la social i la política. Desconfio dels qui diuen que no menteixen ni han mentit mai, amb els anys que tinc ja he vist coses de tots colors i gent de tota mena.