f
Fa alguns dies mirava per la tele una entrevista amb una dama de la política la qual, intentant justificar una informació confusa, es va fer un embolic i no va ser capaç de generar un relat convincent sobre el capteniment del seu partit i la relació amb un altre. No entro en detalls, ja que, més enllà de les meves dèries polítiques personals, el que em va anguniejar és que la noia no sabés mentir o mig mentir amb professionalitat, ço és, argumentant de forma acurada el tema. Els sofistes, explicaven quan estudiaves, ensenyaven, cobrant, la metodologia per convèncer de qualsevol cosa i moltes vegades creiem o no creiem algú, sigui en temes polítics, mèdics, educatius o en qualsevol altre, important o banal, pel seu poder de convenciment. Avui els sofistes han pres formes modernes i diverses i sovint se'ls menciona amb termes anglosaxons però també cobren.
Amb l'envelliment progressiu, inevitable, constates com molta gent t'ha enredat, al llarg de la vida, a nivell casolà o a nivell social i polític. També t'adones que molts llibres que vas llegir, erudits i seriosos, t'han fet passar bou per bèstia grossa. I, a l'inrevés, coses i persones que no vas creure acaben per mostrar la seva veracitat original. Algú explicava en una ocasió els consells que li va amollar un polític avui molt gran, enretirat per motius no voluntaris: que calia mirar sempre de forma directa als ulls de l'interlocutor i argumentar amb seguretat. Hi ha persones que des de la seva més tendra infantesa tenen aquesta grapa i m'he trobat amb mestres, pares i mares que creuen que quan les criatures et miren als ulls no poden mentir. En alguna cosa s'ha de creure però, d'això, res de res, al mon hi ha de tot.
Jo no sabia mentir, de petita, la meva mare sempre em pillava i em feia explicar la veritat, això em va fer patir, la veritat, ja que la mentida, en molts camps, és una defensa necessària per sobreviure. La veritat no existeix mai en estat pur però està absolutament sobrevalorada. En el camp de la política i en molts altres creus allò que vols creure i que coincideix amb el que penses o vols pensar. Però, és clar, també cal que el predicador tingui una certa gràcia i no se li vegi el plumero massa aviat.
Tota aquesta parrafada me l'han inspirat els ous balladors d'aquest any. La gran majoria eren una enganyifa, ous horribles, de pòrex, lligats amb un fil damunt dels conjunts florals habituals. Crec que durant l'altra sequera, si no ho recordo malament, la de 2018, no van arribar a la megacutrada de posar cap ou al conjunt floral. Vaig trobar un parell d'ous amb aigua a sota, a Barcelona, però la força del sortidor era lamentable i l'ou no s'enlairava. Tot plegat no crec que aquestes escenificacions simbòliques serveixin per estalviar res, valia més un sol ou en un lloc emblemàtic i que funcionés com sempre, ni que fos durant un sol dia, el de Corpus, que no pas tanta parafernàlia ximpleta per quedar bé amb poc gasto.
L'ou que no era un ou, lligat amb un fil, i, això sí, acomboiat per conjunts florals bonics i amb cireretes, em va semblar una mena de símbol del present. Molta gent suposadament de pes ja no es preocupa ni de mirar-nos als ulls ni de ser convincent, el nyigui nyogui s'ha instal·lat al context, sense manies. Tot i que potser tot plegat siguin manies de senyora gran, de iaia enfonsada en una mena de cinisme vital. El cinisme està mal vist però, al capdavall, és una doctrina filosòfica interessant. Els cínics originaris, segons expliquen els saberuts, eren gent alegre, amant de la natura, despreocupada fins on podia ser-ho, poc interessada en la política, poc preocupats per les riqueses i que van generar frases molt divertides, tot i que aneu a saber si no son apòcrifes. Tampoc no cal arribar a ser un Diògenes i viure en una bota, ep. Titllem avui de cínics a personatges públics que son tot el contrari d'un cínic real i clàssic.
Possiblement els ous de Corpus tornaran a ballar sota sortidors esplèndids, en el futur, quan les coses de l'aigua millorin. En tot cas, en una altra sequera, acceptaria més a gust talls d'aigua intermitents durant la vuitada de Corpus que no pas haver de contemplar i, el més gros, després de fer cua, avui per a tot s'ha de fer cua, un ou fals i xaró, gens realista, lligat amb un fil ben visible, coronant un malaguanyat conjunt floral típic i tòpic. Oh, i el pitjor, els mitjans de comunicació nostrats fins i tot van lloar això dels ous falsos i dels recursos emprats per no haver de renunciar a una tradició que, com tantes altres, ha acabat per ser folklore de fireta per a gaudi de turistes interns i externs. Perquè, això sí, si quan era petita hi havia, a Barcelona, tres o quatre ous, a tot estirar, avui s'acosten a la vintena i s'han estés per diverses localitats. Edifici emblemàtic amb pati i sortidor té el seu ou a punt. Algun ou, no sé on, es veu que fins i tot funcionava amb assecador de cabell, per tal de no haver d'estar immòbil i ensopit, com aquests bonics cabells de les models quan les retraten.
(foto:betevé)
https://ca.wikipedia.org/wiki/Cinisme
2 comentaris:
Deu ens guardi si no mentíssim, el que passa és que per mentir s'ha de tenir boina memòria. A un polític mexica retirat li varen preguntar com era que a ell mai l'havien enxampat en res de corrupció. Resposta: Veran, es que yo robaba poquito. Amb la mentida potser hauríem de fer el mateix, 'mentir poquito', pero hauríem d'atenir-nos a les conseqüències.
Salut.
No creguis, la gent en general tampoc és que tinguem gaire memòria i, per tant, moltes coses s'obliden o passen desapercebudes. Una bona mentida ha de barrejar una mica de realitat amb molts bulos, per això l'extrema dreta fa bitlles, darrerament, la d'aquí la d'allà.
Publica un comentari a l'entrada