SANT JOANET ES VA FER GRAN I NOSALTRES, TAMBÉ

 

Un gran nombre de les moltes vegades en què passejo pel MNAC m'aturo davant d'aquest quadre, no pas perquè sigui un dels meus preferits, sinó perquè m'hipnotitza el seu amuntegament iconogràfic. És una obra del pintor Joan de Borgonya, del segle XVI, pintor d'origen alsacià establert a Barcelona. 

A un raconet del quadre, assegut a terra, hi ha Sant Joanet, així denominen moltes referències al sant quan era petit, cosí, segons expliquen, de Jesús, i que sovint li fa companyia, en moltes ocasions amb una ovelleta al costat. A l'Estevet rusiñolesc el disfressen de Joanet per anar a la processó de Corpus i, com recordareu, l'ovella els dona molts maldecaps. És un dels fragments més divertits de la narració.

Tal dia com avui al meu barri feia processó de Corpus la parròquia més important, la de Santa Madrona. Les processons del Corpus s'anaven celebrant després de la gran, la de Barcelona, a les diverses parròquies populars. Com cantava Espinàs, en una cançó que avui ja és un record i que clamava per les novetats musicals i per oblidar els passats mítics, tantes coses hem perdut que el record també cal perdre.

El record, però, és perd tot solet. No tenim records precisos sinó reelaboracions del passat que fan que tot ens sembli en algunes ocasions, mirant enrere, millor del que va ser. Hi ha qui es queixa de la manca de fogueres, de que hagin minvat els petards i els coets o les revetlles populars, però avui no cal que sigui revetlla per anar de gresca i els focs populars havien causat desgràcies diverses, quan eren excessius o incontrolats. De fet, fem el que fem, sempre hi ha qui es queixa i es queixarà, tot son gustos i tendències. I, amb poques excepcions, era una festa ideal per als gambirots i poques noies participaven de l'elaboració de les fogueres del barri.

Per a tenir una perspectiva una mica objectiva cal ser vell, vell amb memòria, i, encara així, hi ha una tendència a les profecies apocalíptiques molt preocupant. Si viatgéssim al passat real en tornaríem corrents, en molts casos. Això em va comentar algú sobre el mificat Paral·lel de les llegendes urbanes. Moltes coses han millorat, menys, això sí, nosaltres mateixos, més enllà de l'experiència acumulada, un valor, aquest, que ni es valora avui ni s'ha valorat mai gaire. I potser ha de ser així, saber la història no fa que no es pugui repetir, i, de fet, la història veritable no es pot saber i res no es repeteix igual ni de la mateixa manera. De vegades tot això de la història i la memòria històrica em sembla una trampa inútil per reinventar les coses o per amagar aquelles que destorben, i, això, mani qui mani. I tot plegat, a nivell col·lectiu però també familiar. L'oblit pot ser molt més saludable i evita ressentiments acumulats, cosa que allibera la gent jove d'herències ideològiques perilloses.

Podria fer una llista de revetlles passades on en trobaria per a tots els gustos. Ja no tenim cançó de l'estiu, com les del Georgie Dann, al cel sigui. Però sorgeixen xaronades patxangueres com ara allo del que s'ha enamorat al supermercat, que tenen el seu què. Ahir vaig sentir que havia mort Lucky Guri, al menys van donar la notícia, una mica per sobre, com solen fer els de la tele. Va ser un músic heterodox i tot terreny, durant alguns anys, a un càmping de Pals on anàvem, hi actuava i la gent li demanava tonades i melodies, era molt simpàtic i creia que era més gran que jo.

Tot passa en aquest mon de mones i el pas del temps s'accelera de forma inquietant quan et fas grandeta. Sant Joan era, per a mi, el veritable final de l'any,  ja que acabava el curs escolar. Venien les vacances d'estiu, que van passar de ser minses i modestes a més llargues i amb més possibilitats. D'anar al poble familiar o uns quants dies a remullar-nos a Castelldefels vam passar a fer llargs viatges i a contaminar el mon a dojo, amb tants avionets a preu de saldo. El retorn de les vacances, durant un temps, semblava un concurs per explicar qui havia anat més lluny, amanit amb diapositives, fotografies, filmacions i la resta. Després de la pandèmia es torna a viatjar de forma compulsiva, sense més necessitat, en molts casos, que anar on sigui i estar-hi uns dies i tornar sent un especialist en els usos i costums d'una gent que hem vist de passada. Em pregunto si molta gent viatjòfila es bellugaria tant si no ho pogués explicar a ningú ni penjar fotos per tot arreu. Una mica com aquella anècdota, potser apòcrifa, del torero que va passar una nit amb Ava Gardner i va sortir de bon matí, rabent, per anar a explicar-ho als coneguts.

L'estiu se'm feia llarg, alguns anys, i tenia ganes de tornar a la rutina laboral i a la suposada normalitat. A l'escola el final de curs era una mica trist, ja res no seria igual, l'any en el qual van iniciar el disbarat d'endur-se la mainada a secundària amb dotze anyets hi va haver plors a dojo. Tot se supera, és clar. Ara, ja jubilada, la perspetiva és motl diferent i l'afició al viatge, que mai va ser excessiva en el meu cas, ha anat a menys. Les mones d'un conte de Rodari creuen que viatgen i van donant voltes al cavallitos, tot una metàfora de moltes coses. Al capdavall el nostre planeta és com uns cavallitos, va voltant i voltant, també. 

L'encisador Sant Joanet va acabar malament, com tants altres, i em provoca tristor quan el contemplo als quadres i les estampes, petit i encisat amb la família i amb la seva ovella icònica al costat.