Fa pocs dies betevé va recuperar la pel·lícula Victim, de 1961. En alguna altra ocasió ja s'havia passat per alguna canal i es pot trobar a Filmin. Tinc un record boirós sobre uns comentaris a l'entorn de la pel·lícula quan es va estrenar a Gran Bretanya, per la ràdio d'aleshores, sense entrar en detalls, un locutor escandalitzat despotricava sobre on havia arribat el cinema, a l'estranger pecaminós. I jo, que era molt joveneta, em vaig quedar molt intrigada sobre el tema, vaja.
Va ser, expliquen, la primera pel·lícula en parlar obertament d'homosexualitat i sembla que va contribuir a que el tema es despenalitzés, el 1967, gràcies a Harold Wilson, tot i que ja feia temps que corrien aires més liberals. De fet hi havia persones que n'eren partidàries des de molt abans, però la premsa sensacionalista sucava pa en moltes ocasions descobrint suposades desviacions de senyors de pes enxampats i, fins i tot empresonats i condemnats per allò que aleshores era un pecat dels grossos, la sodomia. Hores d'ara no descobriré res si explico que Bogarde interpreta un advocat ben situat, amb un brillant futur professional, casat i que ha tingut una relació 'no sexual' amb un noi jove. Aquest noi és victima d'un xantatge, hi ha una xarxa dedicada a aquest tipus d'extorsions. Desesperat quan creu que pot comprometre l'advocat, el noi se suicida.
Contemplada en el present sobta una certa innocència puritana, queden coses per aclarir, la fotografia que els compromet no és cap escena de sexe tòrrid sinò una imatge en la qual l'advocat consola el noi, enamorat d'ell, de forma gairebé paternal. La dona de l'advocat sap que aquest havia tingut una relació de jove, amb un amic que també va acabar per suicidar-se. Sent fins i tot una mena d'orgull en haver-lo apartat del mal camí. Davant del suïcidi l'advocat es dedica a esbrinar i denunciar els xantatgistes, tot i que sap que aquesta opció honesta acabarà amb el seu status.
En un final una mica ambigu la dona li ofereix suport i sembla que es queda amb ell, no acabem de saber si com amiga fidel o com esposa convencional o com de tot una mica. Tot plegat pot semblar, avui, tebi i poc compromès però, en aquell temps va aixecar polseguera a dojo. La figura d'un polícia seriós, que vol acabar amb els xantatges que provoca la mala llei, fa de contrapès a un conjunt de gent que s'horroritza davant dels homes anormals. Bogarde, fill del seu temps, que va jugar amb l'ambigüitat durant anys, tot i ser gay, va acceptar el paper de seguida, d'altres actors l'havien refusat, ja sabem com tractava la indústria del cinema el tema. També va costar trobar actriu per al paper de la dona, per sort la gran Silvia Syms el va interpretar, molt bé per cert.
El director va ser un bon professional, Basil Dearden. Aquell mateix any, curiosament, es va estrenar La calúmnia, amb un final tràgic però més tolerable per a la gent de l'època. Avui, al menys pels nostres verals, la llibertat individual i sexual ha millorat moltíssim. Una meva besàvia, casada a la força amb un guillat, quan encara era una criatura, es va separar i havia de dir que era vídua si volia trobar feina de minyona explotada. Era força religiosa, ni se li hauria acudit 'ajuntar-se' amb algú per darrera l'església, com deien aleshores. Es toleraven alguns homosexuals si eren ballarins i figures còmiques de les revistes, si no feien mal a ningú ni 'enganyaven' a les dones.
Victim és una història ombrívola, que potser molta gent jove que no pot recordar aquella època, contemplarà amb sorpresa, els anglesos semblaven ja aleshores gent molt moderna i avançada, més aviat. Bogarde, malgrat acceptar el paper no va admetre mai cap paral·lelisme amb el protagonista, intentava passejar amb senyores de bon veure, i va mirar de nedar entre dues aigües. Va interpretar molts personatges turmentats i tràgics, inquietants i ambivalents. Expliquen que va tenir la intenció de casar-se amb Capucine, fins i tot van fer córrer la brama que aquesta actriu era un home però res de res. Capucine, dona elegant i misteriosa, amb una bellesa molt especial, es va suicidar amb poc més de seixanta anys, a causa d'una profunda depressió. No va tenir sort amb les parelles i ni era un home ni era bisexual. En tot cas aquestes coses, avui, ja no ens fan ni fred ni calor, al menys, en general, sempre queden repatanis i el conservadurisme ranci revifa de tant en tant. I tot plegat parlant del mon proper, ep.
2 comentaris:
Que interessant quan un llibre o, com en aquest cas, una pel·lícula serveix de revulsiu contra els prejudicis d'una societat. Ara mateix vivim uns temps dominats per certes ideologies desnortades i ridícules però el setè art subvencionat no gosa a aixecar la veu. Àngels
No creguis, ja es fan pel·lícules interessants i de denúncia de situacions diverses però hi ha tant de tot, cine, llibres, que costa que tinguin el ressò merescut. No fa gaire temps vaig veure'n una del Ken Loach sobre l'explotació dels repartidors a domicili, quan la vaig veure em va semblar exagerada però més aviat era premonitòria.
Els països asiàtics, africans, fan coses molt interessants, sovint amb moltes dificultats, però la gran majoria de produccions passen desapercebudes més enllà dels molt cinèfils. Hi ha una gran oferta de tot i ens perdem en un mar de possibilitats, cosa que té llums i ombres.
Publica un comentari a l'entrada