Tot i que en castellà es poden trobar força llibres d'Anna Maria Ortese, El mar no banya Nàpols, amb una bona traducció d'Alba Dedeu, és el primer que podem llegir en català, força ben promocionat, considerant com van les coses avui. El llibre aplega cinc narracions, escrites en moments diferents i de temàtica diversa. El fil conductor és la ciutat de Nàpols. No hi he estat però per coses que m'han explicat persones conegudes que hi han anat fa poc és encara una ciutat caòtica i amb moltes mancances, cosa que sorprèn més en el present, quan tot sembla haver-se netejat a fons, potser en excés, als llocs turístics. L'època del llibre és la gris postguerra, que va potenciar la misèria existent.
He llegit molt poca cosa d'aquesta autora i per això no soc capaç de fer-ne una anàlisi acurada, El mar no banya Nàpols és una de les seves primeres publicacions i li va comportar rebuig, fins al punt de marxar de Nàpols i no tornar-hi, en gran part perquè la darrera part del llibre és una crònica poc amable sobre diferents companys de professió vinculats a la ciutat.
Hi ha poca tendresa al llibre, hi surt de tant en tant el concepte de 'plebs', que també sura als llibres de Ferrante. Aquesta mirada poc comprensiva vers la misèria humana, amb una evident manca d'empatia, m'inquieta, tot i que l'entenc. Hi ha autores i autors que, malgrat els tristos i miserables ambients on situen les seves narracions, saben trobar espurnes de grandesa a tot arreu. Com que no et pots escapar del propi imaginari un exemple que em ve al cap, a l'hora de contemplar d'una manera o d'una altra 'la plebs', és el de Pardo Bazan i Galdós, distants en el temps i el context, evidentment.
Tan sols un dels textos és narratiu, la resta els situaria més aviat en l'àmbit del periodisme i algunes situacions m'han recordat força articles d'Irene Polo, com ara aquell en el qual Polo parla de l'Asil del Parc o un altre en el qual escriu sobre els empenyoraments. Polo creia que el periodisme no era ben bé literatura, va morir molt jove i potser hauria canviat d'opinió i fins i tot potser hauria escrit novel·les. Malauradament no ho podem saber. Ortese va viure més anys, amb alts i baixos, pel que fa a la professió. Jo crec que el bon periodisme també és literatura, un altre tema és el qualitatiu i la intencionalitat.
El títol del llibre és real i simbòlic al mateix temps. No crec que Ortese sigui una escriptora massa llegida a casa nostra, he llegit ressenyes sobre aquest llibre però aporten poca cosa sobre l'obra de l'escriptora, en general. Ortese va néixer el 1914 i va morir el 1998, no fa tants anys, no recordo haver llegit massa articles sobre ella quan va morir. En algunes referències la situen en una família modesta però això és relatiu, considerant l'època. Va ser la cinquena de sis germans, la família canviava sovint de residència, va estudiar de forma una mica atzarosa a Trípoli, també piano. Va abandonar els estudis de joveneta i es pot dir que va ser autodidacta, va aprendre espanyol i francès pel seu compte.
L'any 1935 va començar a publicar poemes i a col·laborar en revistes literàries, va vitjar força i va escriure reportatges diversos. Des del 1975 va residir a Rapallo. Era una dona solitària, no es va casar i va tenir polèmiques i topades amb el mon intel·lectual italià del qual es va anar allunyant. La seva obra s'ha recollit en diferents idiomes tot i que aquest llibre, de 1953, és el primer que surt en català, esperem que no sigui el darrer. Se la considera una escriptora inclassificable, molt personal i polièdrica.
3 comentaris:
Lamento no conèixer aquesta escriptora, pero si una mica Nàpols: "De fet, la roba estesa als balcons de Nàpols hauria de ser declarada patrimoni de la humanitat, com ho hauria de ser el trànsit d'una ciutat que posa a prova la nostra destresa com a vianants. Creuar un carrer és una tasca de superherois. I si es tracta d'una avinguda, millor serà que us encomaneu a San Genaro, patró de la ciutat. La raó és una: no es respecta cap regla de trànsit. No es coneix el significat de conceptes com: encreuament de vianants, prioritat de pas, semàfor vermell, cedeixi el pas, etc. etc.
El trànsit és endimoniat, caòtic i un malson si t'has ficat en el problema de llogar un cotxe i sortir de turista. Tots, transeünts i conductors, tenen regles no escrites que es poden resumir en una: la llei del més agosarat. Els conductors de moto són una marea incontenible. D'un, de dos o de tres en una mateixa moto. Parlant per telèfon o discutint entre ells. Tots, tots… sense casc, no fos que es despentinessin".
Salut
No he leído nada de ella. A tener en cuenta estas narraciones de Nápoles, ciudad que conozco bien y que se me representa igual que la Barcelona del distrito V de los años sesenta.
Salut
Hiha uns escrits de Pla, de 1920, on compara el Poble-sec d'aleshores amb parts de Nàpols, crec que fins i tot ha millorat més el Poble-sec, pel que dieu.
Publica un comentari a l'entrada