19.8.23

LECTURES D'ESTIU: 'RIUS' DE MARTIN MICHAEL DRIESSEN

 



Aquest llibre, obra de l'escriptor holandès Martin Michael Driessen (Bloemendaal, Països Baixos, 1954), aplega tres narracions curtes molt diferents amb l'única relació entre elles del fet que se situïn a la vora o l'interior d'un riu. A la primera un actor en decadència s'arrisca a un viatge precari en canoa per L'Aisne francès. A la segona seguim dos homes d'un entorn social molt diferent però amics, tot i que és una amistat molt especial, al llarg de la seva vida, amb el mon dels raiers com a fil conductor, real i simbòlic. A la tercera un rio irrellevant motiva, des de fa generacions, enfrontaments violents entre dues famílies bretones, enfrontaments que ja provenen de l'època de les guerres de religió. 

Els rius son una font literària recurrent. Son sender i frontera, moren al mar o en un altre riu, no compten amb un control absolut per part del home... Les narracions del llibre son irregulars i molt diferents, cosa que desconcerta. La primera sembla portar-nos per un camí allunyat de les altres dues però no es pot negar que totes tres estan escrites amb grapa, tot i que no hi hagi ben bé allò que en diuen 'unitat estilística'. Algunes referències puntuals ens situen els fets en determinat moment històric però hi sura una inquietant intemporalitat lligada a la sovint estranya naturalesa humana.

Llegint aquest recull em venien al cap molts rius literaris, de vegades protagonistes principals, d'altres part del decorat, dels records, de les vivències dels personatges. Es podria conformar, gairebé, en narrativa i cinema, una mena de 'gènere fluvial'. En el clima mediterrani i en un context de sequera molts rius son inconstants i poden passar de gairebé no existir a emportar-se ponts i pobles. El foc té amo, que l'aigua no, fa una dita nostrada.

Al llibre trobem uns personatges, homes la majoria, que mostren com sovint els humans tenim una tendència estranya a complicar-nos i amargar-nos la vida, mútuament o a nosaltres mateixos. Un llibre interessant, no del tot reeixit però prou interessant com per mantenir el nostre interès lector, i per a descobrir aquest autor holandès, encara amb una producció literària poc extensa. 

2 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

La millor frase és la de Raimón: al meu país la pluja no sap ploure.

Salut.

Júlia ha dit...

No és cap frase massa original, és una característica evident del clima mediterrani, tan irregular sempre.