MAPES MAL PINTATS

 

Recordo de tant en tant una cançó que cantava La Trinca, una de les estrofes deia 'que la terra no és partida, com un mapa mal pintat'. De fet les divisions polítiques son cosa dels interesos polítics i de decisions que poden variar, i, de fet, han variat de tant en tant.

Malauradament existeix la creença de què la 'nostra' terra és nostra, talment com un terreny comprat, en aquest cas sense diners, una mena d'herència indiscutible i que separa 'els uns' dels 'altres'. Hi ha qui neix amb sort, família de bona gent i amb els mínims calerons per sobreviure amb dignitat, un país en pau i sense excessives tragèdies col·lectives, privilegis que ens son atorgats de forma atzarosa. La literatura patriòtica s'esforça i s'ha esforçat per construir l'absurda noció de pàtria, el patriotisme és un risc i un perill. Avui morir per la 'pàtria' ja no te el pes que tenia en d'altres èpoques però encara sura el concepte.

Jo pensava, de més jove, que la guerra seria quelcom per eliminar i prohibir, talment com la pena de mort. No seria fàcil, ep, però tot arribaria un dia o un altre. Totes les guerres son guerres civils, què hi farem, i per mantenir els costums ancestrals cal remarcar les diferències, més enllà de les similituds. Qui sap, potser sí, que algun dia la guerra serà un record més llunyà que les lluites de gladiadors. Cal admetre que hem millorat força en pacifisme teòric, convivencia, igualtat... però qualsevol espurna inesperada pot provocar una tragèdia col·ectiva, prou que ho hem vist. O llegit.

LECTURES D'ESTIU: 'RIUS' DE MARTIN MICHAEL DRIESSEN

 

Aquest llibre, obra de l'escriptor holandès Martin Michael Driessen (Bloemendaal, Països Baixos, 1954), aplega tres narracions curtes molt diferents amb l'única relació entre elles del fet que se situïn a la vora o l'interior d'un riu. A la primera un actor en decadència s'arrisca a un viatge precari en canoa per L'Aisne francès. A la segona seguim dos homes d'un entorn social molt diferent però amics, tot i que és una amistat molt especial, al llarg de la seva vida, amb el mon dels raiers com a fil conductor, real i simbòlic. A la tercera un rio irrellevant motiva, des de fa generacions, enfrontaments violents entre dues famílies bretones, enfrontaments que ja provenen de l'època de les guerres de religió. 

Els rius son una font literària recurrent. Son sender i frontera, moren al mar o en un altre riu, no compten amb un control absolut per part del home... Les narracions del llibre son irregulars i molt diferents, cosa que desconcerta. La primera sembla portar-nos per un camí allunyat de les altres dues però no es pot negar que totes tres estan escrites amb grapa, tot i que no hi hagi ben bé allò que en diuen 'unitat estilística'. Algunes referències puntuals ens situen els fets en determinat moment històric però hi sura una inquietant intemporalitat lligada a la sovint estranya naturalesa humana.

Llegint aquest recull em venien al cap molts rius literaris, de vegades protagonistes principals, d'altres part del decorat, dels records, de les vivències dels personatges. Es podria conformar, gairebé, en narrativa i cinema, una mena de 'gènere fluvial'. En el clima mediterrani i en un context de sequera molts rius son inconstants i poden passar de gairebé no existir a emportar-se ponts i pobles. El foc té amo, que l'aigua no, fa una dita nostrada.

Al llibre trobem uns personatges, homes la majoria, que mostren com sovint els humans tenim una tendència estranya a complicar-nos i amargar-nos la vida, mútuament o a nosaltres mateixos. Un llibre interessant, no del tot reeixit però prou interessant com per mantenir el nostre interès lector, i per a descobrir aquest autor holandès, encara amb una producció literària poc extensa. 

PAU VILA, EN EL RECORD

Fa alguns dies vaig  tornar a llegir una entrada molt interessant que l'Enric H. Marc va dedicar, fa algun temps, a la divisió comarcal ideada per Pau Vila. Pau Vila va morir el 16 d'agost de 1980. Havia nascut el 29 de juny de 1881. La seva vida abasta tot un segle, amb entusiasmes, tragèdies i els canvis de tota mena.

Pau Vila, avui, no és tan recordat com caldria, però això es pot fer extensiu a molta gent. Amb el seu nom s'han batejat escoles i indrets urbans però això no vol dir res. La meva darrera escola es deia Bernat Desclot i crec que si fessin una petita enquesta a alumnat, mestres i pares sobre el cronista, una gran majoria no en sabria dir res o en diria ben poca cosa. Un any, per Sant Jordi, jo vaig endegar una mena de centre d'interès a l'entorn del nom de l'escola però em temo que la iniciativa no va crear tradició. 

He fet aquesta prova a alumnes d'escoles o instituts que porten noms de personatges diversos i poques vegades m'han sabut explicar gran cosa. De vegades, ni tan sols el professorat semblava anar més enllà de quatre tòpics. En alguna entrada he fet broma sobre això dels noms que acaben sonant a escola o a carrer i a poca cosa més.

Jo recordo a Pau Vila ja molt gran, de fet va morir amb gairebé cent anys, el seu fill, Marc Aureli Vila, va morir amb més de noranta. Va arribar a venir a alguna escola d'estiu. La petja mediàtica més assequible que tenim a l'abast és l'entrevista que li va fer Montserrat Roig al programa Personatges, 

No és, crec jo, de les millors entrevistes de l'escriptora, potser perquè Vila ja sordejava i a ella se li percep aquesta mena de respectuós capteniment distant que ens inspira, quan som joves, la gent gran amb una història de gruix. Malgrat això, resulta admirable contemplar aquelles entrevistes avui. Eren reposades, lentes, ben preparades, es deixava parlar els entrevistats i no calia destorbar la imatge amb quadradets acolorits on es repeteixen imatges absurdes.

L'entrada sobre Vila a Viquipèdia és molt més curta que aquella que es pot trobar en castellà. He comprovat que això passa amb diferents personatges que van desenvolupar la seva vida professional també en castellà, fos a la resta d'Espanya o a Hispanoamèrica. Vila es va exiliar i va poder endegar tota una segona vida a Colòmbia, a Veneçuela, on va deixar un record inesborrable. De fet no li va venir de nou, ja havia estat per aquells països i els coneixia i hi havia col·laborat, en diferents iniciatives.

Alguns exiliats catalans no van voler o no van poder desenvolupar lligams excessius amb els països d'acollida però Vila es va estimar molt aquelles noves pàtries, hi va fer arrels, i en els seus darrers anys, mentre la salut li va permetre, anava i venia. Vila va ser un home, al principi, autodidacta, amb una gran vocació per l'educació. A l'entrevista diu, amb murrieria, que no va llegir mai cap llibre de pedagogia. Va conèixer Catalunya a força d'exercir una activitat imprescindible que avui, malauradament, ha derivat en esport  o en turisme: l'excursionisme. L'excursionisme comporta descobrir per un mateix, entomar el país real, no tenir pressa per arribar als llocs i mantenir un eclèctic interès per tot, considerant la cultura real com una globalitat sense fisures. 

Pau Vila va tenir, de jove, contactes amb Ferrer y Guardia, i escric aquesta 'y' a posta, com l'hauria escrit ell mateix, car no era pas, cal recordar-ho, gens catalanista i així ho va manifestar en frases contundents, com ara: 

"Hubo quien, por ejemplo, inspirado en mezquindades de patriotismo regional, me propuso que la enseñanza se diera en catalán, empequeñeciendo la humanidad y el mundo a los escasos miles de habitantes que se contienen en el rincón formado por parte del Ebro y los Pirineos.

– Ni en español la establecería yo –contesté al fanático separatista– si el idioma universal, como tal reconocido, lo hubiera ya anticipado el progreso. Antes que el catalán, cien veces el esperanto".

Però no va ser ben bé aquesta mentalitat sobre el català el que va fer que Vila, ben aviat, deixés l'Escola Moderna, sinó el dogmatisme feixuc que era carta de naturalesa en aquella institució, fins i tot un cert classisme, com explica Vila en l'entrevista que menciono. Vila va guillar i va endegar la seva pròpia escola, l'Horaciana, més catalana, més lliure i més dirigida als veritables obrers. Tot i amb això, Vila es plany en algun moment de com ha desaparegut l'indret on es trobava aquella Escola Moderna, tan mitificada.

La divisió comarcal, avui, s'hauria de revisar a fons. Tot això d'haver de dividir per organitzar no resulta mai perfecte. De fet, el tema, donades les circumstàncies polítiques, es va endarrerir ja en els seus inicis. Amb la democràcia es va voler recuperar aquella divisió, se n'ha fet una mena d'emblema gairebé intocable, tot i que ja s'ha vist que resulta poc adient al nostre present. No ens n'hem sortit, vaja. 

Tot i que en l'actualitat Veneçuela té els seus propis i gruixuts problemes, crec que es recorda més Vila allà que no pas per aquí, potser el seu pensament no respon ben bé als dogmes, això que el geògraf tant defugia. 

En l'entrevista, Vila menciona Mariano Martí, un personatge molt interessant d'aquells que va produir aquell segle XVIII, un segle tan interessant, tan poc conegut i que va acabar amb trons. Martí havia nascut a Bràfim i va acabar sent bisbe de Caracas, va tenir problemes amb algunes jerarquies eclesiàstiques. Per motius professionals, ell no pensava que feia geografia, va recórrer el país a fons, per tal de conèixer indrets i gent, tot un exemple.  Les dades que va recollir resulten una font inesgotable de detalls per a conèixer aquell país en aquell moment.

Pau Vila resulta admirable pel seu coratge positiu i la seva capacitat de treball. Les patacades de la vida no el van aturar, quan es va exiliar, amb més de seixanta anys, explica que va ser conscient de què començava una nova etapa de la seva existència i que calia aprofitar-la. El seu fill, Marc Aureli Vila, també era una persona brillant, advocat i geògraf, durant alguns anys, en la dècada dels vuitanta, va ser diputat per ERC. Els partits cercaven aleshores personalitats de prestigi reconegut que contribuïssin a incrementar la categoria de les formacions. Eren uns altres temps i unes altres circumstàncies. 

POBLES IRREPETIBLES

Quan la gent de l'edat dels meus pares va començar a bufar cullera i a poder sortir una mica de vacances, en aquelles èpoques en les quals es tenien quinze dies i encara gràcies, havia escoltat sovint l'opinió de molts adults sobre com s'havia de fer la coneixença de nous indrets. Primer s'ha de conèixer Catalunya, després, Espanya, i més endavant, si cal i es pot, el món, començant per França.

Les coses han canviat molt, els viatges també. I els anys mostran una obvietat realista, mai no es coneix res, en tot cas es coneix una mena d'espurna fugissera de realitat en un moment vital precís i amb una llum determinada. Encara que sembli estrany no havia fet mai una estada a Maçanet de Cabrenys, per exemple, fins aquests dies. I em trobo sovint amb gent de casa que em pregunta per racons de la mateixa Barcelona que no saben on es troben però que, en canvi, tenen una gran afició a córrer món malgrat que els costi reconèixer el Born o saber per on s'hi va.

Maçanet de Cabrenys, quan jo era petita, era un dels pobles sobre els quals es feien innocents acudits lligats a la dèria franquista de traduir tot el que podien al castellà o a quelcom lingüísticament inclassificable.  Maçanet de Cabrenys, segons la lògica del govern, havia de passar a dir-se Demasiado Limpio de Cabritos. No recordo els altres pobles objecte de l'acudit, n'hi havia uns quants i, certament, la toponímia erràtica d'aquella gent havia fet estranyes destrosses reals, més enllà de la brometa. En aquells anys en els quals es viatjava tan poc, encara més si no eres de cap poble els noms de molts indrets em mostraven sempre geografies imaginàries, lligades al so dels topònims. Els noms com Maçanet em sonaven de petita a pastís pel fet que una meva tieta, per les festes, venia a dinar a casa portant sempre alguna llaminadura per als postres d'una pastisseria de molta anomenada que es deia Can Massana. 

Els llocs també ens semblen una cosa o una altre segons els temps que ens fa, la gent que ens hi trobem, les persones amb les quals compartim estada. Com de la lectura d'un llibre, de la visita a un indret cadascú en treu conclusions diferents, de vegades divergents i fins i tot surrealistes. Una persona aficionada als viatges em va manifestar, fa algun temps, que no li agradava repetir pel fet de que hi ha molts llocs per veure. Però el fet és que aquesta repetició és impossible, res no és mai igual ni resta com era. Nosaltres, tampoc.