ISHERWOOD, AVUI, INICIACIÓ

 

Fa algunes setmanes, en un programa de radio, van recordar l’escriptor Christopher Isherwood (1904-1986). Va ser un autor una mica menystingut durant anys, a tot estirar es recordava que tenia un llibre en el qual s’havia inspirat la pel·lícula Cabaret. Hi havia qui el trobava massa senzill, poc compromès, alegre i antibel·licista, fins i tot. Va viure la seva homosexualitat amb la normalitat possible en temps difícils i es va relacionar amb molts autors de categoria, de l’època. Va viatjar molt, es va instal·lar a Berlín a l’època daurada d’entreguerres fins que va arribar el partit nazi al poder. Va viatjar per Xina amb el poeta Auden amb qui va acabar per emigrar als Estats Units, a finals dels anys trenta. Allà van trobar un ambient més obert per a la comunitat gay, va treballar per al cinema i va tenir la xamba de conèixer el pintor Bachardy, trenta anys més jove que no pas ell i amb qui va conviure fins a la mort, a Santa Mònica.

Em vaig adonar de què no havia llegit res, que recordés, d’Isherwood, i per corregir la meva ignorància he començat amb La violeta del Práter. L’autor va viure a fons l’època fascinant d’entreguerres, a Europa, tan interessant i de breu durada, que va acabar com ja sabem. En aquell context van florir molts grups d’artistes i escriptors, la generació de postguerra, segons els va definir Eliot. El seu líder va ser Auden, van optar per un estil menys refistolat i experimental dels del passat recent, per una postura progressista de centre-esquerra, per la rebel·lia sexual i van patir una mena de mala consciència en ser plenament lúcids sobre els seus privilegis de classe mitjana benestant.

La violeta del Práter, publicada darrerament a Acantilado, en una bona traducció de Maria Belmonte comptava ja amb d’altres edicions en castellà. Amb molts referents autobiogràfics explica la història d’un escriptor anglès, que és el mateix Isherwood, a qui una productora contracta per escriure el guió d’una pel·lícula romàntica i carrinclona, dirigida per un prestigiós però singular i pintoresc director jueu austríac, que ha deixat la família a una Viena inquietant on es reprimeixen els obrers i els jueus i on ja ho controla tot la llarga ombra del nazisme. El guionista establirà una bona amistat amb aquest director, la narració se situa entre els anys 1933 i 1934.

La novel·la, escrita com una comèdia, amb passatges que freguen l’absurd, evoca un determinat cinema comercial romàntic, que es feia en aquells anys d’inconsciència inquietant. Semblem immergits en un mon superficial però res d’això. El nazisme no és percebut encara com a perillós per als qui no el pateixen en directe, com els anglesos, una actitud que es repeteix a tots nivells i en moltes èpoques històriques. Isherwood, el guionista, fa de mitjancer entre el director i la resta de l’equip, entén la situació i n’és conscient i s’adona de la poca rellevància i frivolitat d’un mon tan mitificat com el del cinema. El llibre és ple de situacions i reflexions molt profundes, inserides de forma informal, sovint irònica, sense caure en dramatismes inútils.

Malgrat els molts avenços tècnics en el mon del cinema i els mitjans audiovisuals, moltes coses son semblants a les del present, interessos econòmics, l’afany pel guany, la situació gairebé de titelles de molts dels que es mouen en un mon amb tant de glamour com de frivolitat i ximpleria. Aquest llibre pot desconcertar qui esperi, a causa d’una coberta enganyosa, una narració convencional. La gent del cinema, en gran part, ha tingut sovint certa tirada a l’automitificació. Aquí ens fiquem a fons en un mon ben real, mediocre i mesquí, i en el qual s’apleguen persones normals, amb llums, ombres, ambicions i fatxenderia que reflecteixen a bocins les misèries i les petites grandeses humanes.