ANGELA MERKEL, CONTEMPLADA EN PERSPECTIVA

 

Aviat farà dos anys del final de l’època Merkel, després dels seus setze anys com a cancellera. El temps passa de pressa i la memòria sempre és relativa i, sovint, enganyosa. A algunes plataformes es pot veure un documental de la cineasta Eva Weber, de 2022. Hi ha documentals anteriors sobre ella, fins i tot una pel·lícula de ficció, els personatges reals sovint es converteixen en imatges falses, amb més o menys fortuna i grapa, i de vegades la gent s’identifica més amb els actors que no pas amb els ‘de veritat’.

Pel documental hi desfila gent important, Hillary Clinton, Susan Rice, Tony Blair, Volker Schlondorf... La trajectòria política de Merkel és prou coneguda per qui té un cert interès pel tema però és d'aquells personatges que 'sonen' fins i tot als ignorants. Va créixer a l’Alemanya Oriental en temps dictatorials, tot i que aquí hi havia certa progressia que minimitzava les dictadures ‘d’esquerra’ i els reia totes les gràcies, cosa que encara dura. Van anar a parar allà a causa de la vocació i feina del pare, pastor protestant destinat a ‘aquella Alemanya’. S'ha fet molta filosofia amb la moral protestant i les seves influències però jo crec que qui és honrat, seriós i coherent no cal que sigui protestant, encara que tot pesi.

Va ser una estudiant molt brillant, es va doctorar en física i, en algun moment del documental, explica que una carrera científica li va semblar que seria més ‘còmoda’ en aquell context que d’altres carreres més especulatives. Encara durava la guerra freda tot i que la seva joventut ja va percebre un tímid aperturisme semblant al del tardo franquisme, malgrat que les comparacions sempre son relatives, més que no pas odioses.

De petita va veure la terrible construcció del Mur i va viure, ja adulta i encara jove, la seva demolició, amb entusiasme. A l’entranyable festival de la cançó mediterrània una de les cançons presentades, l'any 1962, es deia ‘La muralla de Berlín’, per cert. Els modernets d’aleshores es fotien de la temàtica que semblava carrinclona però el mur existia i molta gent hi va deixar la pell.

Les festes de ballaruca també existien a la RDA, ja que en els temps ombrívols fa falta ballar i cantar, però si passaven de vint persones fent gresca algú de la policia acostumava a estar per allà i, entre d’altres dramàtiques ridiculeses, la tria musical havia de comptar amb una gran majoria de música del país, la música occidental s’havia de reduir al trenta o quaranta per cent. Els poders vigents, les dictadures molt més -però les democràcies també cauen en el parany, a la seva manera-, tenen tendència a controlar la vida quotidiana de la gent amb normes estranyes, a banda de la repressió política inquietant.

Merkel es va anar dedicant a la política, va ser ‘la nena de Kohl’, per a les dones no era senzilla la cosa, avui tampoc però el mon va canviant, amb ensopegades i trompades. Les brometes i gracietes i al·lusions al seu aspecte o al seu vestuari van durar anys i panys i diria que encara suren, quan es parla d’ella. Els homes de totes les tendències van vestits d’uniforme, en general, i no sembla que la cosa preocupi gaire. Kohl va patir un escàndol relacionat amb un tema gens estrany, això del finançament dels partits i Merkel va dir i fer allò que li semblava correcte, malgrat l’amistat amb el seu mentor. Pot ser que també hi pesés l’ambició personal, l’ambició està mal vista però és necessària per als qui volen reeixir amb èxit. 

Mirat en perspectiva, el tema de la dependència de Putin i Rússia, a favor dels interessos alemanys sobre l’adquisició d’energia, ha estat una de les seves decisions més criticades però això de pactar amb qui sigui, si convé, no ha estat pas exclusiu de Merkel. Un altre tema conflictiu va ser el dels refugiats sirians, amb una gran reacció en contra seva i la sortida de l’ombra de grups neonazis. Trump i Putin, per raons òbvies, van ser uns gran enemics i crítics seus mentre que va connectar força amb Obama.

Aquí fins i tot l’esquerra ‘progre’ no va poder evitar admirar Merkel, ‘encara que fos’ d’un partit conservador. I és que la vàlua de les persones, que es mostra força en temps difícils, passa per damunt de les ideologies tòpiques. Recordo que quan es va presentar Hillary Clinton, en front de Trump, alguns coneguts meus d’aquesta mena d’esquerra que ja em sembla folklòrica, em van repetir que tots eren ‘la mateixa merda’. Hi ha un gruix de gent madureta que encara no ha superat la guerra freda, em sembla. Ara bé, si un descendent se'n va a treballar als Estats Units xalen d'allò més.

El documental mencionat ha rebut lloances però també crítiques, com ara que se centra massa en les anècdotes, que a ella no se la sent directament i que s’han passat per alt coses importants. A mi m’ha agradat i l’he trobat distret i interessant, tot un mèrit. Amb totes les limitacions que es vulgui, un mon amb Obama i Merkel era molt més esperançador que l’actual. Jo no crec, ni de bon tros, que ‘tots els polítics siguin iguals’. Aquest passeig per la seva vida pública, ha tingut la grapa de deixar la vida privada totalment al marge.

Un bon documental, gens exhaustiu però molt interessant. Per cert, les ximpleries televisives son si fa no fa a tot arreu, gracietes tipus ‘Polònia’, opinions sobre vestits i pentinats de les dames del poder, prejudicis masclistes que es fan i es desfan... Si es broma, puede pasar, com diu aquell personatge del Tenorio.

Angela Merkel traspua, ja des de jove però amb molta més brillantor en la seva etapa adulta, un humor molt fi i intel·ligent però també s'emociona quan toca. En algun moment, quan es a punt de plegar, recorda obvietats necessàries, com ara que la democràcia no es res assolit mai del tot sinó que és molt fràgil i se n'ha de tenir cura.