Fa uns dies, per la ràdio, un jove periodista, per il·lustrar el seu discurs, va amollar, gairebé sencer el famóns monòleg del replicant de Blade Runer, allò de 'he vist coses que vosaltres, els humans, no us creuríeu...' Va confessar que el duia apuntat en un paper i no és que el llegís amb gaire grapa, la veritat. És una cita recurrent, sinó sencera, al menys, en el seu inici i en el seu final, amb allò tan bonic de les llàgrimes en la pluja. Crec que es va quedar la mar de satisfet. El discurs, a la pel·lícula en versió no original, el deia Constantino Romero, inoblidable.
Les cites literàries d'autor han anat deixant lloc a les cites cinematogràfiques. Hi ha tot un catàleg de cites habituals que es diuen pensant, potser, que als ignorants del públic ens descobreixen la sopa d'all. Hi ha cites que serveixen per a una cosa i per la contrària, com allò de 'vencereu però no convencereu' o el darrer lema manifestatori, 'no en el meu nom'. Sovint es citen de forma maldestra, amb errors, i també, en molts casos, s'atribueixen a qui no la va inventar i, en ocasions, no se sap qui les va inventar però queda atribuïda a algú i costa molt rectificar. Una de les meves frases cinematogràfiques preferides és allò que diu Clark Gable a The Misfits, en relació als cavalls que matava a dojo en el passat 'quan menys és mata, més dolent sembla'.
Moltes cites fan història, d'altres s'obliden. Amb el temps m'he adonat de què algunes frases, de quan jo era petita, pertanyien a obres de teatre popular, cuplets o sarsueles. M'empipa que es facin servir com a títols de llibres, un bon exemple recurrent és allò de 'digues que m'estimes encara que sigui mentida'. De vegades un títol aparentment genial és un plagi descarat. De fet el nostre imaginari i el nostre bagatge cultural i popular es va conformant amb moltes aportacions d'aquest tipus. Han anat de baixa les referències religioses o les dites en llatí. Per sort, avui, per internet pots trobar de tot i saber d'on ve, i quedar d'allò més bé, si cal. Molts polítics citatoris no perden gaire el temps a l'hora de documentar-se, la veritat.
Hi ha periodistes que sempre comencen els seus articles o invtervencions tertulianes amb frases suposadament cultes o que n'esquitxen pel mig, si cal. Jo tenia uns llibrets amb dites d'autor i refranys, que no sé on paren. Els calendaris de sobretaula acostumaven a oferir cada dia una frase 'per pensar'. Les frases contundents, fora de context, son perilloses, es poden entendre com no toca, un exemple clàssic és allò de què res humà no m'és indiferent, més adient, en la versió original, a justificar frívols programes de televisió que no pas feixugues consideracions filosòfiques. Un altre tema son els refranys i frases fetes, que evolucionen, neixen, moren i ressusciten. Hi ha qui pensa que el llenguatge s'empobreix, jo més aviat crec que canvia, evoluciona, suma i resta i s'adapta a contextos diversos. El refrany popular s'ha considerat de vegades una mena de veu de la saviesa rural i ancestral però hi ha refranys que, avui, espanten.
Pel que fa a l'inquietant replicant, ni ganes de veure segons quines coses, la veritat. Ja me'n faig el càrrec, quan me les expliquen.
2 comentaris:
Són diversos els periodistes que comencen el seu article amb alguna frase coneguda, Màrius Carol, Màrius Serra, el letrado Melero; és un estil molt recurrent que recordo que l'Espinàs n'abominava.
El monòleg final de Roy Batty s'ha citat moltes vegades, jo prefereixo el de Winston Smith al final de 1984, el de les llàgrimes perfumades de Ginebra.
Salut.
El Carol era massa, és pesadet.
Publica un comentari a l'entrada