DIVAGACIONS SOBRE LECTURES I TENDÈNCIES

 

Fa molts anys, en una escola d'estiu, vaig seguir un curs sobre literatura catalana, amb diferents intervencions molt interessants. Alguns dels que hi intervenien avui son coneguts o mig oblidats. El pas del temps dona al coneixement assolit, sovint de forma atzarosa, una estranya perspectiva. Un dels professors, tots eren joves, de la meva edat, més o menys, però 'universitaris', cosa que els situava en un graó superior dels mestres de base, va comentar, sobre alguns aspectes de la història de la literatura catalana, que en aquest tema moltes coses funcionaven com la borsa, pujaven i baixaven. Algú, de tant en tant, per motius estranys, esdevenia un 'clàssic' i aleshores, es llegís on no, ja passava a un nivell diferent.

Una professora ens va fer un panegíric de Monzó, aleshores poc conegut, era la modernitat, superava en molts aspectes, literaris i expressius, la tèbia i fluixa generació dels seixanta, exemplificada en Montserrat Roig, autora que feia, com qui diu, quatre dies, m'havien lloat en d'altres cursos i cursets. Feia poc que havia esclatat Rodoreda, sobretot amb La plaça del Diamant però els experts de culte no n'eren, encara, devots, i tan sols en lloaven les narracions breus.

El poeta canònic, Espriu, ja es començava a qüestionar. Durant uns anys havia assolit una transversalitat interessant, es llegia en les altres esferes i als centres parroquials. Sagarra, tan popular i immens, era ja una vulgaritat. Estava passant una mena de moda que comptava amb autors que havien retornat de l'exili i que escrivien sobre la guerra civil. No era tan fàcil, com ara, llegir segons què. T'havies de comprar el llibre o aconseguir que algú te'l passés, no hi havia l'actual xarxa de biblioteques ni el mercat de segona mà online. Allò de la generació sense novel·la era una mena de pes que anava minvant.

Ara es poden copsar els cànons vigents quan vas a xerrades sobre el tema literari o mires allò que es recomana i facilita als clubs de lectura. Quan un llibre -o una pel·lícula- que van començant sent de culte agraden de forma espontània a tothom perden pes específic i allò que t'havia recomanat un expert et diuen que està sobrevalorat. Sempre hi ha mandarinatges, acadèmics, editorials, revistes suposadament de pes online, que promocionen unes coses i n'obliden i ignoren unes altres. Això permet que, passats els anys, redescobreixin algú a qui no van fer cas en el seu moment. 

No és fàcil l'autonomia crítica personal, tot ens condiciona, ens agradi o no. Al menys, a mi. Parlo de literatura però tot plegat s'esdevé en molts àmbits, és clar. Hi ha qui et mira malament si dius que no et fa el pes 'tot Gaudí', 'tot el Romànic, 'tota la Rodoreda'. I avui, ai, si dius que autores de culte ràpid, com Solà, no t'agraden, et miren amb commiseració, els experts. Llegir tampoc és imprescindible, llegir llibres, vull dir, de fet tot el dia llegim, de tot i en qualsevol estri. I 'llegir llibres', en molts casos, se suposa que és llegir narrativa. 

Tot plegat podria generar debats encesos però això no sol passar. En tots els mons culturals hi ha capelletes que es donen suport mutu i gent que té més accés als mitjans que no pas uns altres. L'escolarització massiva ha propiciat que augmentessin els escriptors, més que no pas els lectors. M'he adonat de que fins i tot el més savi, més culte i més lector ignora molt més del que sap, cosa lògica, considerant el volum existent. 

En tot cas, tothom pot llegir el que li sembli, fins i tot no llegir. Amb això de la manca de comprensió lectora em piconaran aquest curs les pobres criatures amb activitats que son reinvencions de la sopa d'all, quan jo crec que és el sistema progre escolar allò que ha perjudicat el tema. Fa uns dies algú es queixava en un diari de què els infants tinguin accés a contes masclistes i paternalistes com 'La Ventafocs'. Adoctrinar, més aviat intentar adoctrinar, els infants, és relativament senzill. Que em vulguin adoctrinar a mi, que ja soc grandeta, cada dia m'empipa més.

En els feliços temps de la EGB feiem llegir a l'alumnat més grandet llibres 'juvenils' d'aleshores, molts dels quals amb una intenció, declarada o amagada, educativa, carrinclons la majoria. Per darrera l'església molts s'empassaven Stephen King, cosa que una part del professorat, els mentalitzats, consideraven un desastre. Educar, en molts casos, potser de forma inevitable, és adoctrinar. I no, que els pares llegeixin no vol dir que els fills surtin llegidors, al menys no és cert de forma general.