UPON ENTRY, ARRIBAR AL MON REAL AMB MASSA EXPECTATIVES

 

No vaig ser a temps de veure aquesta pel·lícula al cinema convencional i, per sort, l’han recuperat algunes plataformes, entre les quals Filmin. Dura tot just setanta-quatre minuts, angoixants en molts moments, en una situació d’aquelles que avui titllem de kafkianes i que existien abans de Kafka. Una parella jove, ell una mica més gran, s’enfronten a una dura entrevista, a la duana de Nova York quan, amb il·lusió, papers suposadament amb regla, i una certa inconsciència, arriben als Estats Units. L’inici i, possiblement, els fragments que es poden veure al tràiler promocional, fan que, d’entrada, i potser motivats per prejudicis diversos, prenguem partit per la parella i odiem els funcionaris americans, un home i una dona, encarregats d'esbrinar les seves motivacions.

Però, com sol passar tantes vegades, les coses no son senzilles ni ens movem en el camp del blanc o negre, del dolents o bons. La pel·lícula gaudeix d’una direcció excel·lent, d’un guió molt ben travat, i d’unes interpretacions de categoria, des dels quatre actors principals fins als secundaris amb poc paper. Tot està amarat de realisme i versemblança, des de l’ambient d’aquesta oficina que evoca sales d’espera mèdiques, fins a la sala claustrofòbica, neta però sòrdida, on es desenvolupa l’interrogatori.

La tensió en augment fa preveure possibles desgràcies, hem vist massa cinema amb policies perversos, però, al capdavall, la suposada inhumanitat dels funcionaris va transformant-se en una mena d’eficàcia burocràtica potser imprescindible en un mon tan divers i complex com el del present. Ignorava el tema de la loteria de vises, un dels elements del rerefons d’aquesta història amb tants replecs i matisos.

La pel·lícula l’han dirigit Alejandro Rojas i Juan Sebastián Vázquez, també autors del guió, la parella protagonista la interpreten Alberto Amman, molt bon actor argentí, i Bruna Cusí, una de les grans actrius de la seva generació, per la qual tinc devoció i que quan pateix a la pantalla o a l’escenari em fa patir a dojo. Els funcionaris els interpreten Ben Temple i Laura Gómez, impressionants en la pell d’aquests manats eficaços, autoritaris i educats quan cal. Uns professionals de la burocràcia que ens fan pensar que els podríem trobar al servei de qualsevol país i qualsevol ideologia.

Les actuacions no cauen en el dramatisme inútil, hi ha molts silencis expressius, en els quals la parella protagonista excel·leix. Les pauses son molt rellevants, així com els tics visuals del noi, els tremolors de la parella o les llàgrimes, sempre contingudes, de la noia, qui passa progressivament de la ràbia al desengany i a la lucidesa. Els gestos i les expressions, en una realització amb molts primers plans, converteixen aquesta pel·lícula, segurament de baix pressupost, en una joia. En molts moments ens sentim incòmodes, gairebé amb ganes de tocar el dos, per escurçar l’angoixa dels protagonistes davant preguntes que semblen, i potser ho son, inútils i mal intencionades, sobre la seva vida privada. Però, ai, les víctimes no sempre son innocents i sovint no ho son del tot. La història sentimental dels joves no és el que sembla i no tot se’ns explicarà.

No crec que els funcionaris d’altres països siguin més amables i complaents que aquesta parella que, al capdavall, ens agradi o no, fa la seva feina el millor que sap i pot. El tema dels papers i les relacions interessades al darrere d’aconseguir-los tampoc ens és tan llunyà, en conec algun cas. Intuïm que la relació s’ha esberlat per sempre, al llarg d’una experiència tan desagradable, però, qui sap. L’interès és al volt de moltes relacions, sigui un interès econòmic o qualsevol altre. Em venia al cap aquell Igor de Cosas que dejé en La Habana, que va lligant amb noies amb pis i sou, gràcies a les festes de la diversitat. S’agraeix la naturalitat i la versemblança amb la qual es fan servir el català, el castellà i l’anglès a la pel·lícula, una manera de fer que, per sort, mostra com no cal unificar el tema en una època amb molts recursos a l’abast.

No coneixia els directors ni els actors de la pel·lícula, més enllà de la gran Bruna Cusí, aquí protagonista, però que en papers més breus roba totes les escenes possibles. La recordo en moltes interpretacions, també en el teatre, com a l’inoblidable Dogville del Lliure. O en el paper, crec que poc aprofitat, de la Trini d’Incerta Glòria, per posar alguns exemples, tot i que ha fet moltíssimes coses.

Upon Entry mereix molts premis, tot i no ser una història senzilla. Pot tenir una llarga vida ja que per la seva estructura pertany a aquest cinema que, sense massa esforç però amb la grapa adient, es pot reconvertit en teatre.