Fa uns quants anys, devia ser quan es va commemorar el vuitè centenari de Jaume el Conqueridor, una coneguda em va dir, sorpresa, després d'haver llegit algun llibre sobre el nostre rei més ben plantat: 'oh, he vist que va fer coses molt dolentes, també'. I és que, de forma popular i nostrada, els mites patriòtics, antics i moderns, semblen intocables. Fa dies vaig comentar a algú que pel Poble-sec, quan jo era petita, corria la brama de què personatges sagrats com Macià o Companys havien tingut algun pis de 'querida' al meu barri. El Poble-sec va ser, deien, un barri de 'querides', en els bons temps republicans i part de la postguerra. Em van dir que m'ho inventava i que no en tenia documentació. Oh, i tant, que no. D'aquestes coses no en quedava constància i no devien ser pas els únics, tot i que en alguns casos, amb personatges més controvertits, com Cambó, es veu que hi ha proves fefaents, malgrat que en aquests temes se sol ser discret, fins i tot a les biografies autoritzades i documentades. Cambó, és clar, no crec pas que anés al Poble-sec per als afers amorosos, tenia possibles. Sembla que els únics disbauxats a nivell sexual hagin estat els Borbons.
Al Goya, teatre no massa còmode, a causa de la manca de passadissos laterals, cosa que potser es podria arranjar una mica, han estrenat la darrera obra de Ramon Madaula. Soc seguidora fidel de Madaula com autor, també com actor, evidentment. Madaula ha escrit obres divertidíssimes, amb les quals he rigut molt. Aquesta és distreta, amb moments brillants, però, pel meu gust, no és de les millors. M'evoquen un tipus de teatre que era habitual als centres populars del passat, parròquies, entitats excursionistes, aparentment senzill i més crític del que sembla a primera vista, amb autors de nomenada, com Rusiñol, i d'altres oblidats però interessants, d'aquells capaços de fer tots els papers de l'auca, que deien abans.
Aquí Madaula, reconvertit en el fantasma de Jaume I, ens situa en un plató de televisió on s'està filmant una sèrie sobre el monarca, interpretada per un altre actor habitual al teatre madaulià, Roger Coma, i amb tot un planter d'actors i actrius nostrats i no tan populars com mereixen, en alguns casos. No hi ha teló, cosa de la qual ja m'he lamentat en moltes ocasions. Allò del teló escampava un misteri teatral molt del meu gust. Al menys l'escenari és on ha d'estar, davant del públic, per tradició i qualitat del so, tot i que jo vaig seure una mica enrere i algun gag se m'escapava.
El Rei Jaume vol inspirar l'actor per tal que s'introdueixi en el seu personatge i, amb aquest motiu, parla, com és lògic, en el seu català d'època, més o menys refet i recuperat, amb molta grapa, la veritat. Hi ha una desmitificació monàrquica molt divertida que, de tota manera, crec que comptava amb material per a més profunditat humorística. Cal dir que Pitarra va ser molt més agosarat, tot i que en la intimitat de la seva colla, a l'hora de desmitificar aquell rei que exemplifica temps gloriosos i colonitzadors a dojo. El final resulta una mica apressat i convencional. Però admeto que vaig passar una bona estona malgrat que crec que el material històric i la ironia catalana a l'entorn del mitjà televisiu fornia material per a més volada. Continuaré seguint l'autor, vaja, també com actor, no cal dir-ho.
Cal agrair que amb tanta pretensió profunda com s'escampa pels escenaris en els darrers temps, i amb tantes reposicions de vells èxits, quan no se sap què fer, una obra original, que incideix en el present amb bones i desmitificadores intencions, estigui al nostre abast. A banda de què el temps nadalenc és propici a fer-nos anar al teatre després dels àpats familiars i aquesta és una proposta adient a les circumstàncies. Si fóssim en d'altres èpoques aquesta obra i d'altres de l'autor serien d'aquelles que els centres socials amb sala i companyia d'aficcionats posaven en escena sense grans complicacions, amb un personatge, aquest Rei Jaume, que seria un bon repte per al millor actor adult de la colla. També és una obra que no s'adiu,tot i que mai se sap, per a aquestes estranyes transformacions en 'musicals' que ha patit el nostre teatre, encara recordo aquella 'Gente bien' que perdia tota la gràcia en la transformació, o el 'Civilitzats tanmateix' que no va reeixir i va perdre molta pistonada humorística en els refilets.
El Rei Jaume encara pot fornir molta inspiració. Tot i que el tenim mitificat no arriba a ser un Napoleó medieval, ep. Potser ja ens agradaria, qui sap. Ara diu que faran una pel·lícula sobre el Pujol i la deixa, ja tremolo. No sé si és en broma o seriosa. O de tot una mica. Com que el guió no és del Madaula no crec que la vagi a veure.
1 comentari:
Los amores de Companys
16 octubre, 2018
Roberto Giménez Gracia
El lunes se conmemoró los 78 años de la ejecución del president de la Generalitat Lluís Companys, el president mártir. Si se muere, nada mejor que tener una muerte honorable que honora una vida no tan ejemplar, como cuentan los hagiógrafos de ERC.
He tenido la suerte de vivir dos vidas y he conocido a hombres y mujeres de excepción que me han permitido conocer intimidades de personajes públicos de la edad de mis abuelos, entre ellos al president Companys. Conocer estas interioridades rompen el espejo de los mitos.
Conocer estos detalles hacen que el mito baje de su pedestal levantado por sus seguidores. Tengo dos fuentes de información de su ámbito privado que devalúan al personaje publico.
Uno fue mi presidente Pere Viaplana, que falleció el día que nací (el 17 de octubre de 1957), de 2016. Viaplana era un hombre de familia humilde. Su padre era el chófer de Torras Villà, el propietario más importante de Granollers de hace un siglo.
El chófer, al llegar por la noche a casa, le explicaba a su mujer lo que había hecho esa jornada en plan diario hablado. Su mujer lo escuchaba con deleite todos los días, y sus hijos también.
Torras Villà era un prohombre del Vallès, un cacique, y de Barcelona diputado de la Mancomunitat de Catalunya y, entre otras, fundador del Banco de Granollers con palco en el Liceu.
Francesc Torras Villà le explicaba a su chófer que Companys, cuando era abogado sindicalista de la CNT, se dejaba sobornar por la patronal.
Con estas confidencias, el hijo Pere Viaplana le cogió manía al que llegó a ser el segundo president de la Generalitat republicana, y es que Villà le pagó al president para que le permitiera escapar a Italia por barco y volver a la España nacional de San Sebastián...
La otra a persona que me habló pestes de Companys fue el director de la Fundació Universitària Martí l’Humà, antiguo regidor de ERC en el ayuntamiento de la Garriga. Santiago Cucurella era indepe pero me tenía confianza. Allí conocí a mi paisana la catedrática Carme Freixes, que era la presidenta de la Fundació Universitària.
Cucurella (q.e.p.d) era historiador y me contó que Companys había contratado a tres pistoleros de la FAI para que descerrajaran la nuca a Miquel Badia --el capità Collons, jefe de Estat Catalá-- y a su hermano, por ser el amante de su amante. El president de la Generalitat supo que su amante también tenía un affaire con Carme Ballester, una bella indepe que enamoró al president cuando estaba casado...
Publica un comentari a l'entrada