18.11.23

JAUME ARNELLA, ARTESÀ DE CANÇONS I MEMÒRIA IMPRESCINDIBLE

 



Jaume Arnella (Barcelona, 1943) és considerat, sobretot, cantant i folklorista. Però qualsevol etiqueta que se li vulgui adjudicar sempre quedarà curta. Ha arribat als vuitanta anys amb un bagatge eclèctic, inclassificable, i voler explicar la seva trajectòria és ben bé com voler agafar aigua amb un cistell. Va ser cofundador del Grup de Folk, va elaborar, en col·laboració amb d’altres, com l’enyorat Soler i Amigó, un munt de reculls de cançons, uns llibrets inoblidables que acompanyaven les excursions i gresques dels qui ja hem arribat a una edat avançada, a la vellesa.

Una altra de les seves fites va ser el projecte del festival Tradicionàrius, ha compost romanços nous i n’ha recuperat d’antics, ha treballat a la ràdio i té quaranta discos publicats, a banda d’haver col·laborat amb molta gent, diversa i de diferents generacions. Algunes de les seves cançons, fruit de la col·laboració amb Soler i Amigó, han esdevingut temes populars, molt coneguts, com l’emblemàtica Les rondes del vi, festiva, o Sé que venen, amb més contingut polític. Va fundar i participar en molts grups i en moltes iniciatives, com ara Els Sapastres. Malgrat la seva col·laboració amb tanta gent i amb formacions de pes com l’Orquestrina Galana, ha estat sempre un esperit lliure, inquiet, i de tant en tant ha tornat als orígens home-guitarra, sovint tan enyorats en el present, quan tot sembla haver-se complicat en excés.

Ha rebut premis i reconeixements, malgrat no cercar-los i admetre en algun moment d’aquest llibre publicat per Ferran Riera Vives a l’editorial Sidillà que els trofeus i les medalles no comporten que es dediqui més atenció a la música popular i tradicional. Ha musicat poemes d’autors catalans i ha escrit moltes lletres pròpies. Al llarg del llibre trobem moltes reflexions de Jaume Arnella sobre com van les coses, el pes de la burocràcia, els oportunismes, la manca de suport en molts casos o, encara, pitjor, la manca d’interès polític per tot allò que s’escapa dels discursos oficials. I aquesta crítica seva sempre és amable, irònica, en tot cas, i mesurada quan és possible.



Ferran Riera Vives ha escrit una biografia atípica, un recull de testimonis, de vivències, d’opinions del mateix Arnella. Esdevé un passeig per una part de la nostra història, que arriba fins al present. Sorgeix gent jove, es fan noves versions, de vells temes, i malgrat els molts canvis i les pèrdues inevitables pel camí, cal mantenir l’esperança, l’alegria i les ganes de cantar de forma col·lectiva. Arnella i la seva gent són fills del seu temps, uns quants van ser capellans i la religió va tenir el seu pes. Hi ha poca presència de dones, al llibre, fins i tot quan s’esmenten els poemes musicats les dones no hi són i, sobretot, en els primes anys, la presència de les noies, en algun moment, sembla esdevenir una mena de guarniment imprescindible, però amb poc protagonisme.

Aquesta biografia heterodoxa té la gràcia de defugir estructures i cotilles, i aconsegueix el to d’una llarga conversa entre molta gent, un col·loqui aprofundit, amb records i evocacions diverses i que acull moltes veus i molts testimonis. S’escampa al llarg de vint-i-nou capítols, amb inspirats noms musicals, els títols dels capítols gairebé conformen una mena de poema. Compta amb una bibliografia no massa extensa però imprescindible i un molt bon índex onomàstic. Conté un recull fotogràfic de qualitat i la coberta mostra un original retrat d’Arnella, obra de Montse Mayol. La qualitat del volum forma part de la marca de la casa, les edicions de Sidillà mantenen una gran línia de qualitat i bellesa en tota la seva producció. I això també compta.

L’autor, Ferran Riera Vives (Barcelona, 1957), és periodista especialitzat en músiques d’arrel. Ha treballat en premsa escrita, ràdio, televisió i internet, ha dirigit documentals i ha sigut professor a la Universitat Ramon Llull. Entre el 1994 i el 2012 va dirigir el programa Rodasons a Televisió de Catalunya. La biografia sobre Jaume Arnella és el cinquè llibre que escriu sobre diversos aspectes de l’evolució de la música folk als Països Catalans.

Publicat a 'Llegir.cat': https://www.llegir.cat/2023/11/critica-jaume-arnella-artesa-de-cancons-ferran-riera-vives/

2 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

Arnella, ha estat de sempre, un excés de discreció i modèstia, que ha fet que la seva tasca hagi estat reconeguda només en espais molt íntims. Al Grup de Folk diria que va actuar a es Castell de Bellver el 1968, crec que hi eren juntament amb Maria del Mar Bonet, són Germà Joan Ramón, Quicu Pi de la Serra, Falsterbo i un munt de grisos que ens vigilaben.

Salut.

Júlia ha dit...

Jo crec que sí que està reconegut, ha contactat també amb gent jove en aquests darrers anys. Un altre tema és la promoció televisiva i coses així.