Acabo d'assabentar-me de la mort de Concha Velasco i no puc evitar referir-me a ella en aquest meu blog ja que l'actriu forma part de la meva memòria sentimental. En aquella llunyana època en la qual cada setmana anàvem amb la mare al cine Condal, a veure el programa doble amb NODO inclòs, la pel·lícula va representar una cosa nova i 'moderna' en el panorama del cinema espanyol d'aleshores. Eren habituals les pel·lícules que aplegaven historietes d'amor diverses, totes amb final feliç, no era pas un invent hispànic, vaja. En colors, música enganxosa, sovint algueroniana, vestits elegants, nòvios enamorats i un Madrid gairebé europeu, aquelles comedietes romàntiques van obrir una escletxa d'alegria en la grisor ambiental.
A la meva mare recordo que li va agradar molt i que, de les quatre, Concha Velasco va ser la que li va semblar més maca i simpàtica. Ha estat la darrera supervivent d'aquell quartet de noietes recaptadores, una fòrmula que es va repetir amb d'altres títols que, avui, ens podrien semblar carrinclons si no fos perquè conserven el perfum d'un passat llunyà i estrany, que no cal mitificar però tampoc menystenir.
Velasco va demostrar, amb el pas del temps, que era una grandíssima actriu tot terreny, ho podia fer tot i en qualsevol moment, així com ballar i cantar de forma reeixida. Ens va impactar amb aquella sèrie de Santa Teresa i tant podia patir molt com festejar amb Manolo Escobar o Tony Leblanc, que van ser tot sovint parelles seves de ficció. Velasco va saber guardar un equilibri intel·ligent entre la tafaneria mediàtica i la discreció personal. Té dos fills molt macos, de l'edat dels meus, que n'han tingut cura i que han estat persones sensates i discretes.
Fins fa, com qui diu, quatre dies, va tornar al teatre de tant en tant. Linco enllaços a un parell d'obres en la qual la vaig veure. Bona amiga de Pou va venir de tant en tant al Goya, abans de la pandèmia. Un dels seus papers estelars de gran va ser la Madame Rosa de Romain Gary, un paper dels pocs lluïts que les dones amb grapa poden representar a qualsevol edat madura: Signoret, Loren... Algunes de les obres dels darrers temps, ho admeto, es muntaven per ella i per al seu lluïment personal, com ha de ser.
Velasco forma part d'aquell grup d'actrius i actors que sempre penses on haurien arribat de ser anglesos, francesos, americans. Una pregunta retòrica, al capdavall també representen el tarannà hispànic i, amb tots els condicionants i limitacions de l'època, van fer moltes coses de categoria i d'altres alimentícies, com tothom que es dedica a aquesta professió i a moltes altres. Fernando Fernán Gómez admetia haver fet coses molt dolentes, quan l'ensabonaven sense matisos. Aquests grans actors i actrius fessin el que fessin hi escampaven la seva genialitat i la seva grapa.
No cal explicar més coses, avui ja en parlaran a les revistes i a alguns canals de televisió. Potser no tant com caldria però segurament més que d'altres, com la nostra Montserrat Carulla, a qui la mort de Maradona li va fer una ombra allargada i injusta.
https://lapanxadelbou.blogspot.com/2017/12/concha-velasco-la-reina-joana-i-els.html
https://www.llegir.cat/2015/10/una-llico-sobre-la-vida-al-teatre-goya/
4 comentaris:
i avui tots parlaven molt bé d'ella, i no era paripé, eren sincers.
Crec que era molt estimada, en general.
Un bonic homenatge, he sentit certa nostàlgia en llegir-lo. Àngels
Es inevitable, aquests personatges ens van acompanyant al llarg de la vida, encara que no els arribem a conèixer de forma directa. Es com tot un mon que s'anés esmicolant.
Publica un comentari a l'entrada