Quan
jo n’era petita
Tot
era escàs i puntual
I
quan bufàvem cullera
Era
pels volts de Nadal.
Un
oncle benefactor,
Pagès
humil i esforçat
Ens
feia arribar un pollastre,
O un
conill eixelebrat.
I
per casa, la bestiola,
La
tendresa ens desvetllava
però
malauradament
a la
cassola acabava.
La
mare era l’assassina
i la
cuinera adient,
Es
feia un tip de pencar
Per
deixar tothom content.
Els
temps van anar canviant
I
vam cuinar d’altres menges,
De
pollastre i canelons
Ja
en menjàvem els diumenges.
Ara,
ves, hem retornat,
A
l’escudella pregona
I
als canalons refinats,
I
als torrons de casa bona.
Aquests
dies, per la tele,
Els
cuiners amb pretensions
Ens
expliquen i comenten
Com
reinventar els canelons.
De
tant veure teca a dojo
M’he
empatxat sense menjar,
Tan
sols de mirar les taules
On
molta gent va a sopar.
Lloen
les iaies cuineres,
Òndia,
si soc iaia jo,
I em
sembla que no he estat mai
Una
experta en caneló.
‘Massa
farts’ deia el meu pare
Quan
ja era gran, contemplant,
Els
excessos gastronòmics
De
la gent del seu voltant.
Les
nadales que més sento
Son
en llengua anglosaxona,
O en
català macarrònic
O en
una variant xarona.
Els
moderns surten encara
Amb
tot allò del solstici,
A mi
tanta ximpleria
Ja
gairebé em sembla vici.
Massa
reis, massa llumetes,
Parenoels uniformats
D’aquests
de la cocacola
Que
s’enfilen pels terrats.
I
massa arbres amb boletes,
De
cultura protestant
I
calendaris d’advent
I
què més inventaran.
Ai,
volia fer una dècima,
i
com sempre m’he enrotllat.
De
Nadal a Sant Esteve
Aquest
conte s’ha acabat.
4 comentaris:
Bon Nadal i millor Sant Esteve ¡
Igualment!!!
Muy bueno, Júlia, buenísimo tu cuento de actualidad, digo, de Navidad.
¡Felices fiestas!
Chiloé
Gracias!
Publica un comentari a l'entrada