TOT DURA DE NADAL A SANT ESTEVE. NOSALTRES, TAMBÉ

 

Quan jo n’era petita

Tot era escàs i puntual

I quan bufàvem cullera

Era pels volts de Nadal.

 

Un oncle benefactor,

Pagès humil i esforçat

Ens feia arribar un pollastre,

O un conill eixelebrat.

 

I per casa, la bestiola,

La tendresa ens desvetllava

però malauradament

a la cassola acabava.

 

La mare era l’assassina

i la cuinera adient,

Es feia un tip de pencar

Per deixar tothom content.

 

Els temps van anar canviant

I vam cuinar d’altres menges,

De pollastre i canelons

Ja en menjàvem els diumenges.

 

Ara, ves, hem retornat,

A l’escudella pregona

I als canalons refinats,

I als torrons de casa bona.

 

Aquests dies, per la tele,

Els cuiners amb pretensions

Ens expliquen i comenten

Com reinventar els canelons.

 

De tant veure teca a dojo

M’he empatxat sense menjar,

Tan sols de mirar les taules

On molta gent va a sopar.

 

Lloen les iaies cuineres,

Òndia, si soc iaia jo,

I em sembla que no he estat mai

Una experta en caneló.

 

‘Massa farts’ deia el meu pare

Quan ja era gran, contemplant,

Els excessos gastronòmics

De la gent del seu voltant.

 

Les nadales que més sento

Son en llengua anglosaxona,

O en català macarrònic

O en una variant xarona.

 

Els moderns surten encara

Amb tot allò del solstici,

A mi tanta ximpleria

Ja gairebé em sembla vici.

 

Massa reis, massa llumetes,

Parenoels uniformats

D’aquests de la cocacola

Que s’enfilen pels terrats.

 

I massa arbres amb boletes,

De cultura protestant

I calendaris d’advent

I què més inventaran.

 

Ai, volia fer una dècima,

i com sempre m’he enrotllat.

De Nadal a Sant Esteve

Aquest conte s’ha acabat.