Ahir, amb filla i neta, vaig anar al cinema Bosque, avui del grup Mooby, a veure, una altra vegada, 'Mary Poppins'. De tant en tant cal mirar algun títol emblemàtic en pantalla ben gran. Tot i que he vist la pel·lícula en unes quantes ocasions, en vídeo o per la televisió, no és ben bé el mateix, ni de bon tros.
Jo tenia setze anys quan es va estrenar. Vaig anar al cinema amb tres amigues, les quals tenien també, com jo, un germà petit al qual vam convidar. Crec que l'estrena va ser al Coliseum, un cinema de categoria. La pel·lícula ens va agradar molt. Jo, aleshores, treballava a la Harry Walker i estudiava magisteri als vespres.
A la feina, vam tenir amb algunes companyes debats abrandats sobre sí Andrews mereixia o no l'óscar que va guanyar amb aquella interpretació. Hi havia opinions per a tots els gustos però semblava que un óscar precisava d'una interpretació dramàtica en un context seriós, dèries per a converses informals, vaja. De fet hi va haver també una certa opinió especialitzada en aquest sentit, que atribuïa aquell óscar a una mena de desgreuge a l'actriu, en triar Audrey Hepburn per a un paper que Andrews havia fet al teatre, molt bé, per cert.
Tot això dels premis és atzarós i relatiu i opinable. Com en el cas de la tomba de Tutankamon hi ha una mena d'afició a relacionar repartiments emblemàtics de cinema amb desgràcies diverses que han encalçat els protagonistes. Al capdavall a la vida es passen èpoques de tota mena i la majoria d'actors i actrius d'aquell conte fílmic han arribat a vells, malgrat diversos tràngols. Van Dike després d'haver begut i fumat a dojo, és a tocar del centenari, gairebé. Fa poc va morir Glynish Jons, centenària. L'única mort prematura va ser la del nen, d'un virus estrany o una hepatitis o qui sap, quan era jovenet.
La versió del cinema, ahir, era la doblada al castellà. El doblatge dels dos protagonistes va estar a càrrec, com en d'altres casos, de Salvador Escamilla i Teresa María. Vaig mirar si als crèdits finals els mencionaven però res de res, una injustícia. El doblatge musical està mal vist però, paradoxalment, el doblatge en general no ha anat de baixa, com era d'esperar. Escamilla, a casa nostra, és conegut més aviat per la seva tasca al volt de la promoció de la cançó catalana, va ser un home polifacètic i molt actiu i un molt bon cantant. Teresa María ha rebut reconeixements però no pas tants com mereix i a nivell musical no va assolir tampoc la fama merescuda, o així m'ho sembla. L'entranyable pare de les criatures, Tomlisson, el doblava l'inoblidable Josep Maria Angelat, per cert.
Escamilla va gravar un disc amb les versions en català de molts temes del cinema, entre els quals els de Mary Poppins. Aquelles cançons van formar part del repertori que cantàvem durant unes colònies parroquials on vaig fer de monitora, encara suren en algunes escoles. M'encanten, de tant en tant em poso, gràcies a internet, aquelles versions d'Escamilla. Sento no recordar qui en va fer la traducció al català, en castellà va ser, crec, Ernesto Santandreu.
Fa alguns anys, per Nadal, vaig anar a veure 'El retorn de Mary Poppins', les comparacions son odioses però inevitables. La pel·lícula em va agradar força però va aplegar comentaris per a tots els gustos. Els temps canvien i nosaltres també i no sempre les segones parts ni les continuacions l'encerten, ho admeto, però em va semblar digna i distreta. Crec que guanyarà pes amb el pas dels anys. La música no tenia el ganxo de la primera però és que avui el tema musical ha canviat i ja no tenim cap Salvador Escamilla que ens faci una bona versió en català. Ja gairebé tot és en anglès, de forma inevitable. Va ser la darrera vegada que vam retrobar la incombustible Àngela Landsbury a la pantalla, en una breu intervenció que era, de fet, un homenatge.
El cinema era ple de famílies amb criatures, alguna nena anava disfressada de Mary Poppins però res a veure amb les reposicions gal·làctiques. Una tarda molt agradable, evocadora i feliç, vaja. Fins i tot vaig menjar crispetes, amb la ràbia que em fa que la gent en mengi en el cinema. Però als infants se'ls pot permetre tot això i el cas és que es pugui fer cinema d'aquest tipus. Per casualitat fa poc vaig escoltar, al programa 'En guàrdia', Josep Guixà, l'autor d'un llibre sobre el mític senyor Balañà, que penso llegir aviat.
L'autora dels llibres sobre Poppins, P. L. Travers, va ser una senyora de llarga i complexa vida, molt interessant. Sobre ella i la seva difícil relació amb Disney se'n va fer, així mateix, una pel·lícula. Comparar llibres i cinema o televisió és una altra dèria que cal defugir. Cada cosa al seu lloc i en el seu moment.
Cada treball, si vols, pot ser
molt més alegre i bo de fer
Si és que vols, fins pots fer-lo divertit
pots dir-te que és com per jugar
i el temps et passarà volant
un joc, com molts, farà
el treball més dolç.
Una mica de sucre
diu que tot ho fa passar
que tot ho fa passar
que tot ho fa passar.
Una mica de sucre
diu que tot ho fa passar
tot més dolç ho pots trobar...
https://lapanxadelbou.blogspot.com/search?q=Mary+Poppins
4 comentaris:
Molt maco, l'escrit! Un petó de la filla i la neta quue et.van fer menjar crispetes!!!
Tornaré a menjar crispetes al cinema quan tingui ocasió, he, he.
Una mica de sucre... tot just avui toca menjar coca de llardons, que no és de les més dolces, però que també ajuda a endolcir moments.
Ets una dona molt il·lustrada, Júlia i, a més, ordenada, tota vegada que guardes un arxiu immens d'obres interessants i les saps relacionar: text/imatge/música. Així ens en fas un tastet a cada full de blog que publiques.
Molta salut i força per continuar.
Olga
Què va, soc molt desorganitada, més aviat és memòria sentimental.
Una abraçada, Olga, i un bon Dijous Gras. La coca de llardons no em fa el pes del tot però els bunyols de Quaresma, que aviat arribaran, serien la meva perdició.
Publica un comentari a l'entrada