4.3.24

BARCELONA, EL TANGO, I EVOCACIÓ DE PATRÍCIA GABANCHO

 


Barcelona és la tercera capital internacional del tango, lligada a la primogenitura de Buenos Aires i al mirall de París. Aquest fet, però, és sistemàticament oblidat pels historiadors del tango i negligit pels barcelonins, a pesar que perduren en la memòria de moltes famílies les figures mítiques de Carlos Gardel o del trio Irusta-Fugazot-Demare (...)

Aquest breu text l'he copiat de la solapa del llibre 'Barcelona, tercera patria del tango', de Xavier Febrés i Patrícia Gabancho. L'havia llegit fa temps, el va editar Quaderns Crema l'any 1990, i l'he consultat per escriure un breu article que faig cada mes per a la revista Zona Sec, sobre aspectes diversos de la història del meu barri.

A l'epíleg es menciona una bodega ja desapareguda a la qual, en el temps de la publicació, encara s'hi reunia un grup d'homes grans per escoltar, cantar i comentar tangos. M'han dit que la Bodega Mariona, molt popular i situada al Passatge Prunera, havia estat també la seu de la Coral La Trompeta. Tot desapareix però crec que el tango es prou viu a Barcelona, considerant les circumstàncies. Hi ha un local molt interessant al Poble-sec que es diu Tinta roja, el nom d'un tango, on es toca música diversa i, també, tangos. Fins i tot s'hi han fet classes per aprendre a ballar-lo, en diferents ocasions. 




A aquesta Barcelona sovint tan poc coneguda en profunditat pels qui la lloen o la critiquen, tan diversa i sorprenent, hi ha un munt d'històries i d'indrets desconeguts per als qui no hi transitem. Jo mateixa ja fa anys que no visito barris diversos en els quals, quan era jove, hi tenia coneguts i saludats o m'hi desplaçava per passejar-hi i 'descobrir'. Hi ha una tendència a evocar un passat mitificat i oblidar un present tan o més interessant, tot i que diferent, com és lògic.

El llibre m'ha fet recordar Patrícia Gabancho. Gabancho va ser durant un temps habitual als mitjans i a la premsa, va escriure uns quants llibres sobre el tema català, pero també sobre moltes coses més, alguns dels quals publicats per la també desapareguda editorial Meteora, on la vaig conèixer en alguna ocasió. Va morir de forma relativament prematura, l'any 2017. Havia nascut el 1952, era més jove que jo. Els llibres de Patricia Gabancho es venien molt bé, en general, cosa que devia compensar a l'enyorada Meteora la bona voluntat i generositat en publicar gent poc coneguda, com jo mateixa. 

Era filla d'un intel·lectual argentí. Va estudiar català a Buenos Aires i es va relacionar allà amb dissidents del Casal de Catalunya, independentistes i d'esquerres. Va estudiar periodisme i va venir a Barcelona el 1974, on va romandre gairebé sempre. Durant el Sant Jordi de 2009 va ser l'autora de no-ficció més que més llibres va vendre, amb l'assaig 'Crònica de la independència'. Tambe va guanyar el premi Prudenci Bertrana amb 'La neta d'Adam'.

Resulta inquietant com l'oblit passa el ribot pels records i pels personatges fins i tot per damunt de llibres i articles que haurien d'estar encara d'actualitat malgrat tenir uns quants anys. Patrícia Gabancho va deixar un fons documental de categoria i va tenir càrrecs i responsabilitats emblemàtics, com ara la vicepresidència de l'Ateneu. 

He mirat per la xarxa i crec que, de moment, no té cap espai, carrer o plaça, a Barcelona. Crec que una mena d'estrany protocol demana que faci un temps determinat que has traspassat, per tal de dedicar-te un carreró. No sé com va, vaja. 

Pel que fa al tango, quan es parla del Paral·lel tòpic i mitificat es fa més aviat referència a coses com ara el cuplet, la revista. Fa poc temps vaig dedicar una xerrada a la sarsuela popular i a alguns cantants del gènere que vivien al Poble-sec i es reunien al també desaparegut Bar Carbó, del Paral·lel. Alguns d'ells van morir, ja oblidats, a finals dels vuitanta. El tango va fer furor, al Paral·lel i a tot arreu, i havia sentit a parlar molt de Gardel i dels populars Irusta, Fugazot i Demare. Aquells lletristes i músics tot terreny que feien de tot també van escriure tangos, un dels més barcelonins és el que Llurba va dedicar al  carrer 'Conde del Asalto', amb música de Rafael Yorio. 

Xavier Febrés (Barcelona, 1949) és un periodista de llarga trajectòria amb moltes publicacions interessants, biografies i articles, i va ser parella de Patrícia Gabancho. El podeu seguir al seu blog:

http://www.xavierfebres.com/2024/