EL PERFUM ESVAÏT DE LES ROSES ANTIGUES I ELS LLIBRES OBLIDATS

 

La festivitat de Sant Jordi, avui, té poc a veure amb la de fa seixanta anys. El 1964 jo era molt joveneta i em semblava que el mon no podia fer altra cosa que millorar. Se suposava que, en algun moment, un canvi polític  ens faria més europeus i que les guerres eren fets terribles a extingir. Els diaris ens mostraven, l'endemà de Sant Jordi, imatges d'una festa optimista, menys massificada que ara, i amb una oferta de títols limitada i menys 'immediata'.

Va venir Fraga Iribarne a Barcelona, l'editorial de La Vanguardia, en aquell moment un diari dirigit per Manuel Aznar, qui, amb ombres i llums, va ser un bon i eficaç periodista del seu temps, i va donar una empenta important al diari, lloava l'impuls del català i fins i tot titllava la nostra llengua de la segona més important d'Espanya.

L'edició en català revifava. Era una època amb moltes iniciatives, com ara les del mon de la Nova Cançó. Les coses, però, es van tornar a enfosquir amb el temps i, com sol passar, tot va tornar a fer tomballons inesperats. Moltes coses, aleshores, les ignorava, l'edat compta molt a l'hora de contemplar el mon que ens envolta.

Tafanejant per internet he trobat un blog on s'esmenta el resultat d'una enquesta feta per Albert Manent, sobre els llibres més venuts en aquell Sant Jordi. 'La memòria es diverteix', un recull memorialístic amable, del dibuixant Castanys, el vam regalar al meu pare i el dec tenir en algun racó. 'Els altres catalans' va ser un llibre emblemàtic que vaig llegir algun temps després. Algú me'l devia deixar. Molts anys després en vaig comprar un exemplar de segona mà. Pere Calders era, encara, poc conegut, havia guanyat el Sant Jordi, aleshores hi havia poca gent escrivint i publicant i als premis s'hi presentava menys gent. De Calders hi ha coses, contes sobretot, que m'agraden molt, però també d'altres que no m'acaben de fer el pes. El llibre incideix en els problemes dels exiliats del temps de la guerra. El tema de la guerra i el retorn va ser habitual, en aquells anys. El de Manuel Mejía no l'he llegit, és un autor que havia mig oblidat, però l'hauré de recuperar.

La ciudad y los perros és, per a mi, el que té més història sentimental afegida. No el vaig llegir aleshores sinó més endavant, quan va sortir en edició de butxaca, econòmica. Va ser gràcies a la recomanació del professor Tuson, en pau descansi, que, per un estrany atzar va aterrar durant un curs o dos a la Normal de Sants. Totes les noies n'estaven enamoradetes, aleshores, d'ell i d'alguns altres. Li dec grans descobriments, els més importants aquest i el de 'La Regenta', que s'havia reeditat després d'anys d'ostracisme. Va ser, després, un gran defensor del català però  aleshores no el parlava gaire i ens va confessar que dels autors catalans tan sols coneixia una mica l'obra d'Espriu.

Avui hi ha gent que té mania a Vargas Llosa i no el vol llegir. O també hi ha qui agafa un dels seus llibres menys interessants, té un mal començament, i aleshores el deixa de banda per sempre més. La ciudad y los perros em va costar de llegir, el professor Tuson ens va comentar que obria nous camins, era l'època del boom, semblava que la literatura peninsular es trobava en decadència i que les descobertes venien de l'Amèrica hispana. Que estava escrit tal i com pensem, sense ordre, anant d'una cosa a l'altra. 

Al meu barri havien obert una llibreria, crec que gràcies a persones de l'exili que havien tornat, precisament. No va durar molts anys però en tinc un record mític. La venedora, una senyora 'gran', una mica enigmàtica, em va parlar molt bé del llibre, quan el vaig anar a comprar. El boom va ser un boom i avui tot em sembla relatiu, literàriament parlant. El llibre de Xavi Ayén sobre el tema és extraordinari i imprescindible per entendre aquells èxits, que van comptar amb promocions intel·ligents i efectives. Del llibre hi ha una pel·lícula digna i interessant, dels anys vuitanta, però val més, com en tants casos, evitar comparacions i tòpics.

Fa seixanta anys de 1964, han passat moltes coses, ha mort i nascut gent i  s'han publicat muntanyes de llibres per tot arreu. El tema de la qualitat és atzarós i complex, tot va a gustos i modes i nosaltres també canvíem, és clar. Les guerres no s'han acabat però he d'admetre que, mirant el meu entorn en perspectiva, estem molt millor, per les espanyes, en un munt d'aspectes que potser tan sols podem valorar els més vells, i encara. La memòria es divertix, com deia Castanys, però també ens enreda i embolica. La festa de Sant Jordi m'agradava molt però ara em resulta aclaparadora, en molts sentits. L'excés té servituds indefugibles, sigui del que sigui. 

https://blogs.uoregon.edu/lcylp/2016/03/08/la-ciudad-y-los-perros-en-el-dia-del-libro-barcelona-1964/

Con ocasión del Día del libro de 1964, ABC realizó una encuesta entre los libreros de Barcelona para seleccionar los libros más vendidos. El reporte, a cargo del escritor catalán Albert Manent, ofreció la lista de los cinco primeros títulos:

Valentí Castanys, La memoria es diverteix (Ediciones Destino)

Francesc Candel, Els altres catalans (Ediciones 62)

Manuel Mejía, El día señalado (Ediciones Destino), Premio Nadal 1963

Pere Calders, L’ombra de l'atzavara (Editorial Selecta), Premio Sant Jordi de Novela 1963

Mario Vargas Llosa, La ciudad y los perros (Seix Barral), Premio Biblioteca Breve 1962