AMORS DE PEL·LÍCULA I GENT NORMAL DISFRESSADA DE GENT GUAPA

 

Aquests dies han recuperat a la tele Confidencias de medianoche, un títol mític de la meva llunyana tardo-infantesa. No la volia mirar, me la sé de memòria i avui resulta gairebé ridícula i pintoresca. En el seu temps, que al cinema de barri devia ser a principis dels seixanta del segle XX, ens va encantar, tant a les nenes de la meva generació com a les mares corresponents. Els senyors eren més de westerns i guerres, tot s'ha de dir.

Ahir per la tarda, mentre plovia, la vaig repassar. Té el seu encant pretèrit. Com que estava sola no vaig haver d'entomar els comentaris recurrents quan surt Rock Hudson en algun lloc: 'sembla mentida que fos gay, tan guapo, i com va acabar, oi'. Va acabar morint relativament jove, a causa del VIH, molta gent acaba d'altres malalties diverses o de vellesa decadent i tampoc no fa gaire bona fila, la veritat. Després d'una vida fent la viu-viu va ser sincer, dels primers famosos en admetre la malaltia i a casa nostra el va portar a la tele l'enyorat Àngel Casas, en aquell programa que no vull ni pensar quants duros s'hi devien gastar, a TV3, en aquella època.

A la peli és un lligon de manual, enamora totes les noies i se n'aprofita, té un apartament que es transforma per a les ocasions eròtiques però, al capdavall, més enllà dels petons, poca cosa veus, i això estimulava la imaginació reprimida i exagerava les perspectives sobre la pràctica sexual. Per allà surt Doris Day, que té un pretendent folrat de diners, el Tony Randall, i una minyona alcohòlica, la Telma Ritter, hi ha un malentès a causa de les deficiències telefòniques de l'època, que fins i tot s'esdevenien a Amèrica, i al final, és clar, el xicot s'enamora de veritat i està decidit a casar-se que és, al capdavall, l'objectiu de la noia. De fet tots dos ja no son unes criatures i fan ben fet. Tan és això que al cap de poc de casar-se ja estan embarassats.

Pel mig, gags divertits i d'altres ximples, habitacles bonics, cotxes de bon veure, gent guapa, en general, sobretot els dos protagonistes, que mai no es despentinen, dentadures perfectes, una mica de música divertida, vestits elegants, amb barret inclòs, coloraines alegres i una d'aquelles històries que ens feien el pes perquè acabaven bé i l'amor triomfava. L'èxit va fer que la parella repetís en dues ocasions més, amb històries del mateix estil, però aquesta va ser la primera i té el seu mèrit. 

Doris Day va viure molts anys i va patir alzheimer. El seu marit més persistent, en morir, va evidenciar que havia estirat més el braç que la màniga però ella i el fill eren espavilats i van reeixir. El fill, un personatge important en el mon de la música va estar a punt d'acabar assassinat, sembla que era l'objectiu de Manson i la seva colla, per motius de ressentiment professional embogit. Va morir abans que la mare i crec que va tenir també un fill que es va dedicar a un tema menys glamourós, el negoci immobiliari. 

Malgrat la inevitable decadència que comporta la llarga vellesa Doris Day va ser bufona fins al final, estava en una residència la qual, considerant els possibles familiars, devia ser millor que les de les que tenim a l'abast de les nostres possibilitats. La pel·lícula va arribar quan a les espanyes les coses començaven a anar una mica millor, encara que no pas per a tothom ni a tot arreu. És clar que també ens deien que vindria una tercera guerra mundial ben aviat. Quan ets jove i tens una família que t'estima, cosa que és una loteria, i no passes massa fred ni massa gana, tot resulta esperançador. El mon de Confidencias de medianoche era el futur desitjable i acolorit que semblava existir en algun indret. Després, com deia el poeta, et saps tots els contes, però això no vol dir que no ens agradi escoltar-ne de tant en tant.