Fa pocs dies comentava el llibre de Leila Slimani Mireu com ballem. La protagonista, que ha estudiat a París, abans de tornar a casa seva vol canviar d'aspecte i va a una perruqueria per tal que li facin el pentinat de la Françoise Hardy, a qui es vol assemblar. La perruquera mostra una actitud desagradable i racista, fa comentaris plens de prejudicis a l'entorn del cabell arrissat de la noia tot i que, al capdavall, amb gran esforços i patiments estètics, aconsegueix fer-li el que demana. La noia torna a casa, al Marroc, pentinada i vestida com la Hardy i el seu pare, quan la veu, té una mena d'ensurt.
El cabell arrissat va ser un martiri per a les dames de l'època fins que va venir allò de la moda afro i els rulls pronunciats van ser tendència. Les modes son absurdes però fan forat, i al darrera hi ha negoci i política, com a tot arreu. Françoise Hardy ha mort, era gairebé una contemporània meva i la seva agonia ha estat llarga i dolorosa, segons expliquen. Avui veig que s'ha escrit força sobre ella, m'ensopego amb comentaris que em semblen tòpics o suposadament profunds sobre ella i la seva personalitat. Fins i tot veig citada, en un article, per altra banda prou reeixit, la revista Salut, les copains com Salut de copains. Els copains ja tenim la salut feble, hores d'ara.
L'any 2018 gairebé havíem oblidat Hardy però va reapareixer, gran, elegant, prima i bella, malgrat la, aleshores, incipient malaltia. Vull pensar que el seu cabell, curt i blanc, ha contribuït a la creixent tendència a deixar de tenyir-se el pèl de forma insistent, quan aquest s'emblanquina a causa del pas del temps i de la genètica personal. Hardy va gravar aleshores un disc interessant, Personne d'autre, amb una veueta no gaire diferent de la de la seva joventut. Considerant com van les coses en el present trobo que encara en van fer una certa promoció, a casa nostra.
Hardy va cantar força però m'hi jugo un peix que un gran nombre de gent no va gaire més enllà de Tous les garçons i les filles. La cançó va agradar molt perquè, quan ets joveneta, això de no tenir parelleta quan al teu entorn, ja, molta gent en té, produeix allaus de melangia i tristor que, amb el pas del temps semblen francesilles sentimentals. Va conèixer lletra en català, molt digna, inclosa a l'imprescindible, per a nosaltres, cançoner Uel·lé. Quan anava d'excursió amb la colla de la parròquia cantàvem gairebé tot el repertori, des de la primera pàgina a la darrera. He buscat el que em queda del cançoner, avui fet pols, i he vist que la versió en català la signen J. Camarassa i A. Fàbregues. M'agrada mencionar aquests detalls ja que hi ha poca cura en reconèixer els lletristes de les cançons o els versionadors, sovint poetes remarcables.
He trobat l'entrada en un blog, que ja té uns anys, comentant els cinquanta anys del cançoner, ja en fa deu. La imatge que incloc és d'aquest blog ja que el meu cançoner ha perdut la coberta, amb uns ocellets afamats i no gaire reeixits, a punt de refilar.
https://blocs.tinet.cat/lt/blog/rosa-dels-vents/category/44/general/2006/04/26/uelle
A causa d'un estrany procés de frivolització la bonica cançó va conèixer una versió horrible que cantava la gent de la generació dels meus fills, a esplais i escoles. Feia una cosa com ara hi ha una botiga de xurros al carrer Urgell cantonada Borrell... La cosa ja comença amb una gran ignorància geogràfica, aquests dos carrers son paral·lels i no fan pas cantonada. Aquestes coses s'haurien de prohibir per imperatiu pedagògic. Em va sobtar comprovar que els, aleshores, cantants adolescents de la versió, desconeixien el tema original i fins i tot qui era Françoise Hardy.
El disc de 2018 va propiciar que, per aquí, es tornés a escriure sobre ella, la seva vida i tristors familiars, els seus èxits i amors, i les seves aficions, com ara l'astrologia. Oblidem els mites aviat i tot es mou a tongades, quan Halliday va venir al Liceu, pocs anys abans de morir, no va arribar a omplir. Avui l'anglès ha ocupat l'espai escolar i musical i hi ha gent que viatja a França i s'entén en anglès amb els francesos, fins i tot passa a Itàlia, això. Hi ha qui voldria que acabés passant a les espanyes, una mica com expliquen que va dir Riba a Unamuno i que ves a saber si va ser ben bé així: passarem directament a l'anglès...
El temps passa, el mon canvia, els nostres ídols, convertits en records i miratges, desapareixen. Resulta impossible no sentir nostàlgia quan mor algú com Françoise Hardy, , es allò que repetia una monja de l'escola, 'cuando veas las barbas de tu vecino cortar pon las tuyas a remojar'. Ara estic escoltant el seu darrer disc, el de 2018, abans de la pandèmia.
Personne d'autre
Un signe comme un appelUn air intemporelPersonne d'autre que toiPour l'entendreTes yeux couleur de cielQuelque chose d' irréelEt moi qui reste làA t'attendreEn quel temps en quels lieuxSur quelle planèteMa mémoire se trouble un peuElle invente me prend en traîtrePour des signaux creuxAutre vie autre mot en pure perteA quoi bon fermer les yeuxComment perdre autant la tête
Pour un signe ou deuxUnivers parallèleFaut contacter ta selleEt moi qui baisse les bras désoléeAprès les coups mortels les regrets éternelsEt toi où que tu sois exiléAutre temps autre espaceAutre conquêteMa mémoire se brouille un peuElle invente me prend en traîtrePour des signes en creuxAutre époque autre rêve autre tempêteMême un cœur sorti du jeuRisque de battre encore peut-êtrePour un signe ou deuxPour un signe ou deux.
6 comentaris:
No era guapa, era bonica, lànguida, molt a l'estil de l'època. En assabentar-me ahir de la seva mort, he recordat Juliette Greco i Silvie Vartan. Cap de les tres era una gran cantant pero tenien quelcom especial que va marcar tendència en el seu moment.
Salut.
Be, això de la vellesa és relatiu i subjectiu, i també va a modes. Però el fet és que enamorava els xicots i la volíem imitar. Això de gran cantant també és relatiu, no tot és una gran veu, hi ha grans veus molt ensopides. Aquestes coses son difícils de valorar, impossibles, vaja.
Un comentari que va més a fons dels que s'ha publicat... M'he entendrit quan he vist fotografia el cançoner que jo també tenia per anar d'excursió... És ben bé una època que se'n va...
Doncs sí, no es pot evitar sentir tendresa i enyorament. Aquelles cançons formen part d'un imaginari compartit que cada dia sembla més buit.
Gràcies per aquest text. Des d'ahir, vaig descobrir un àlbum seu, es diu : GIN TONIC.
Mereix ser escoltat. És un estil diferent al que estem acostumats.
Gracies, el buscaré
Publica un comentari a l'entrada