LA CASETA I L'HORTET, I, SI POT SER, LA PISCINA

 

Ahir vaig anar a veure l'exposició Subúrbia, al CCCB. No negaré l'interès i la volada de moltes de les exposicions que s'han fet allà però, en general, hi trobo dos problemes, que ja he expressat en d'altres ocasions: un excés acumulatiu d'informació i la manca de seients, pocs i incòmodes. El visionat dels fragments fílmics es podria centralitzar en algun espai on es pugués seure de forma confortable però sembla que no és la tendència.

L'exposició incideix en el tema del somni americà, exemplificat en aquests barris que tan sovint hem vist al cinema, cases grans i boniques amb jardí, piscina, famílies convencionals, un gos, criatures amb bicicletes i mestresses de casa de bon veure. El cinema ens en va mostrat la cara amable però també, i més sovint, les servituds que porten del somni al malson. La societat americana, segons la meva opinió, amb tots els seus defectes, ha estat força autocrítica amb ella mateixa, en molts casos, a través de la literatura, el teatre i el cinema.

El nom de l'exposició és el que es dona a aquests barris benestants i, paradoxalment, a casa nostra suburbi té un sentit ben diferent. És cert que, en molts aspectes, aquesta societat americana convencional, avui molt menys homogènia que en el passat, ha passat a formar part del nostre imaginari i, en molts aspectes, l'hem imitat o volgut imitar, fins i tot de forma inconscient o subconscient. 

Però l'aspiració a gaudir d'un habitatge unifamiliar ve de lluny. Macià ja deia allò de la caseta i l'hortet. L'hortet, però, ha derivat en jardinet. Una coneguda de la feina va vendre el pis i va compar una casa en una bonica urbanització, al terreny inclòs en el conjunt hi van plantar hortalisses i els van avisar de què no ho podien fer, estava prohibit, havien de ser 'plantes decoratives'. 

L'aspiració immobiliària va generar, fa anys, que es construïssin urbanitzacions a dojo, algunes no van reeixir i han quedat abandonades en indrets inversemblants. Els jardinets, quan les cases, per abaratir la cosa, van haver de ser aparellades i en filera, es van haver de reduir. Hi ha molts indrets fantasma per les nostres geografies properes. Amb el temps i la millora de les comunicacions hi va haver qui va vendre el pis, en algun 'surburbi' perifèric i se'n va anar a viure a la caseta que havia comprat fent grans esforços. Tot plegat afecta la gent de classe mitjana, amb una gran part tirant a mitjana baixeta. Els qui tenen diners de veritat compten amb pis a ciutat, casa a fora i, en alguns casos, una a mar i una a muntanya. I, si tenen problemes amb el veïnat poden tocar el dos amb relativa facilitat.

Hi ha molts problemes d'habitatge, certament, però molta gent de la meva generació i d'algunes altres té un pis de propietat i alguna coseta de segona residència, això sense comptar les cases familiars 'del poble'. Conec força jovent que ha pogut comptar amb el pis de la iaia o de la tieta. L'altre dia van passar per la tele un documental sobre els problemes de l'habitatge, em va semblar pobre i limitat, hi sortia més gent petit burgesa que no pas 'necessitada' i s'obviaven moltes realitats a les quals tan sols accedeixes a indrets 'alternatius' i independents. 

Uns coneguts, fa anys, es van comprar una casa maca en un poble 'de prestigi', la dona rumbejava sobre que allò era 'qualitat de vida'. Admeto que la qualitat de vida, en molts casos, demana una certa seguretat però té poc a veure amb l'espai físic i, sovint, molt més a veure amb la pau familiar i la vida social a l'abast. Al cap de poc temps d'haver assolit la qualitat de vida i la millora econòmica la parella es va separar, vull pensar que el canvi d'habitatge no hi tenia res a veure, ep. També he conegut gent estafada a causa d'haver invertit diners en alguna 'futura urbanització'. Hi ha urbanitzacions 'de prestigi' i d'altres per a gent normaleta, una que recordo, on hi vivien persones amb calerons, com ara futbolistes d'elit, es promocionava amb un anunci que feia 'pregunta qui hi viu', o una cosa així.

En les nostres ambicions i aspiracions immobiliàries potser la cultura americana hi ha tingut alguna cosa a veure però no pas tant com de vegades es diu o comenta. La gent vol prosperar, en general, i això es creu que té relació amb un canvi de barri, de pis, del que sigui. La fatxenderia i l'enveja es disfressen sovint de teories filosòfiques diverses. Molt somnis neorurals han acabat en aigua de figues. 

Filmin, amb motiu de l'exposició, ofereix una tria de cinema sobre el tema.  El cinema hispànic ha incidit també en la qüestió. Una pel·lícula que avui es pot veure 'antiga' però que explica molt bé tota una època va ser 'Los nuevos españoles', de Roberto Bodegas, potser més interessant pels molts detalls que aplega que pel conjunt. Hi ha un cinema de la transició que avui està una mica o molt oblidat i amb el qual s'aprèn més història contemporània que amb els manuals convencionals. 

La deriva que transforma els indrets idíl·lics a l'abast del ciutada mitjà en llocs inquietants ha fet forat en el cinema proper, i així, d'entrada, em ve al cap 'Adosados', de Mario Camus, però en podria trobar molts exemples. Ara bé, pel que fa a coses terribles que poden passar, aquestes s'esdevenen a blocs de pisos, a cases de pagès enmig de la natura i a qualsevol lloc. Els miratges sobre la vida 'natural' son això, miratges. I les comunitats de veïns ben avingudas, a blocs de pisos millors i pitjors, també son una fantasia magnificada com allò de què quan era pobra la gent s'ajudava i era solidària, bona i educada.

Una crònica molt interessant de l'exposició, de Manel Haro, al blog 'Llegir.cat', que entra més a fons en el contingut i intencions de Subúrbia. 

https://www.llegir.cat/2024/06/suburbia-del-somni-al-malson-america-cccb/