21.9.24

UNA HISTORIA DE DEBÓ, CINEMA DE CULTE PERSONAL


  

No crec tenir cap pel·lícula preferida, en tot cas algunes les podria mencionar per motius diversos, sovint més sentimentals que no pas artístics. Però potser sí que podria citar aquesta. No nego mèrits a David Lynch però no hi connecto, massa tèrbol pel meu gust. Per això quan la meva directora de l’escola me la va recomanar, acabada d’estrenar, li vaig dir que no hi pensava anar. Ella em va insistir, aquesta t’agradarà molt, és tota una altra cosa... Li vaig fer cas i vaig anar a veure-la, d’estrena, crec que als enyorats cinemes Melies. Ara, amb motiu de comentar-la al cinefòrum de Tot Història, l’he tornat a veure, i tot que no és el mateix que veure-la en pantalla gran, m’ha emocionat igualment. He constatat que molta gent no l’havia vista però, també, que aquells que l’havien vist la recordaven amb admiració.

La història es basa en una de real, el títol juga amb el nom del protagonista i amb els diferents significats del seu cognom. Alvin Straight era un home de setanta-tres anys que va viatjar centenars de kilòmetres damunt d’una talladora de gespa per tal d’anar a visitar el seu germà. Un llarg viatge per indrets poc poblats, on la gent és afable i solidària. Hi ha molts Estats Units i els americans son capaços de mostrar-los tots en el cinema. Hi ha qui quan parla de cine americà es queda amb els tòpics quan el país es immens i divers, al capdavall a tot arreu hi ha de tot, que diuen.

Hi ha qui creu que es la millor del director i qui, al contrari, en té alguna altra de preferida, però en general ningú no li treu valors ni categoria, que jo sàpiga. Hi ha qui diu que és una pel·lícula senzilla, lenta, amb incongruències, ja que davant del cinema o de la literatura ens costa entendre allò que resta lluny del nostre propi taranna.

La pel·lícula es va fer amb um pressupost escás. Es presenta com una road-movie, Straight, el personatge autèntic, ja no era viu aleshores, i la seva facècia havia generat teatre i narrativa. Lynch deixa de banda el seu costat més fosc i, d’alguna manera, torna a la llum dels seus primers títols. Si s'hi pensa a fons, en molts aspectes, hi ha també molt de Lych em aquesta historia, un ésser solitari, aparentment desarrelat, que s’entesta en un projecte personal que fins i tot va molt més enllà del retrobament. Es una història ‘espiritual’, gairebé religiosa si el mot no el tinguèssim tan contaminat i mal entès, hi ha examen de vida, penitència assumida, confessió personal, la necessitat de fer algun tipus de sacrifici, de repte.

Richard Fansworth, actor desconegut, malalt, secundari de westerns, amb papers breus però rellevants, fins i tot amb una nominació a l’oscar com a secundari, i que jo recordava, sobretot, com l’entranyable Matthew de la magnífica sèrie ‘Ana de las Tejas Verdes’ que a la meva filla li encantava quan era adolescent. L’actor patia forts dolors a caua d’un càncer d’ossos i, de fet, poc després d’acabar la pel·lícula es va suïcidar disparant-se un tret i converteix el mateix rodatge en un repte personal, gairebé. En un paper breu i significatius retrobem a la gran Sissy Spacek, a qui no tenim gaire ocasions de veure.

Es va rodar en ordre cronològic, l’equip va arribar a conèixer molta de la gent amb la qual s’ensopega el protagonista. El dissenyador de producció va ser Jack Fish, amb una carrera limitada però de culte, va comptar amb amb el també legendari operador Freddie Francis, que va fer el seu darrer treball com a director de fotografia, tots plegats contribueixen a que s’hi respiri senzillesa i veritat, i una austeritat remarcable. Angelo Badalamenti aconsegueix una banda sonora que és una veritable joia.

El protagonista ha patit experiències terribles, a la guerra, les guerres no acaben mai i afecten vencedors i vençuts. James Stewart bon home i heroi de guerra expliquen que, de vell, se sentia molt malament al pensar en la gent innocent, que de forma inconscient i, suposava, amb bons objectius patriòtics, havia bombardejat a Alemanya. Aquí el protagonista pateix per una terrible errada però també es conscient de què mataven criatures alemanyes, obligades a anar al front. Pel camí de la vida va caure en l’alcoholisme, va perdre molts fills, i la vanitat i l’orgull el van fer, fins i tot, renyir amb el seu germà, tot i que segurament no va ser l’únic culpable.

La història, en unes altres mans, podia haver estat pesada, reiterativa, però el ritme és adient del tot al context, i tot plegat aconsegueix un lirisme, un alè poètic que ens mostra un director amb una immensa humanitat. Sap greu el trist final del protagonista, un any després del final de la pel·lícula, però també entenc determinats suïcidis, tot i que el tema sembla que inquieta massa perquè ens interpel·la d’alguna manera.

Una obra mestra, pel meu gust.

2 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

Molt bona, fa temps la vaig veure, pero l'he revisat un parell de vegades, clar que les actuacions també ajuden. Te la particularitat de ser una road movie amb tractoret.
Salut.

Júlia ha dit...

Jo crec que és rodona en tots els aspectes.