A la darrera sessio del cinefòrum de Tot història vam comentar aquesta pel·lícula, de l'any 2011, que va obtenir, en el seu moment, molts reconeixements i guardons. Té el seu origen en un còmic de Paco Roca, un excel·lent dibuixant, amb un currículum extraordinari.
La pel·lícula incideix en un tema que incomoda i que sovint s'oblida en els programes electorals, la vellesa, la decadència, i l'assistència a les persones dependents. No deixa de ser una pel·lícula i, per tant, posa el focus en una història concreta. El film no carrega les tintes en el dolor, té poesia i trets d'humor però el tema no pot deixar de ser trist, magrat que es tracta amb tendresa.
Els comentaris, potser no pot ser d'una altra manera, van incidir en les experiències personals de cadascú. És un tema complex i amb una gran diversitat, lligada a les circumstàncies i possibilitats de cadascú. A la pel·lícula, per exemple, s'entra poc en el paper del fill, que sembla haver 'oblidat' el pare a la residència, però a la realitat hi ha casos de tota mena. La residència és, en aquest cas, un lloc que sembla fred però que no ho és tant, crec que mostra una residència cuidada, neta i fins i tot agradable, però la realitat és com és i hi ha de tot. Un problema és el preu de la majoria de residències amb cara i ulls, més enllà de les públiques, on no sempre es pot accedir.
El fet és que som una població molt envellida i que una assistència feta per gent preparada i ben pagada és molt cara i no sol formar part de les prioritats de les campanyes electorals de cap partit. El mateix pel que fa, per exemple, al problema de l'atenció a les persones amb discapacitat mental, les famílies s'espavilen com poden i hi ha casos molt greus. Tot i que l'atenció ha millorat i hi ha més recursos que en el passat és impossible que aquestes coses funcionin com cal, sense suficients recursos econòmics, i, sovint, no hi pensem fins que no ens toca de forma directa o ens veiem venir una època de la vida que no té futur, en la qual potser no podrem decidir per nosaltres mateixos i no sabem amb què ens podem trobar.
Hi ha residències dignes però a les residències s'han esdevingut fets molt greus que, si haguessin afectat a persones més joves o infants, haurien motivat un escàndol: violacions, assassinats, abandonaments (el tema de les residències durant la covid ha quedat gairebé silenciat), manca d'atenciò... Ja fa anys que, de tant en tant, sorgeix alguna condemna a residències privades que semblen una cosa i en son una altra. Recordo que durant l'etapa pujolista hi va haver unes quantes detencions per casos d'aquest tipus. Per cert, recordo com Jordi Pujol, va fugir d'estudi amb la seva habilitat, manifestant que els primers responsables dels vells eren la seva família. Venint d'un senyor que no ha hagut de deixar la feina per tenir cura de la seva, i que deu tenir prou recursos per aconseguir assistència acurada, la cosa feia una mica d'angúnia.
La família és com és i no tothom té la sort de pertànyer a un grup familiar amable i afectuós. Passa semblant a l'escola, amb els infants, sovint a reunions diverses havia sentit allò de 'si els pares no col·laboren...' S'ha d'atendre a les persones, infants o vells, més enllà del que faci o no faci la família, crec, prou pena tenen els qui no compten amb un suport familiar com cal com perquè el sistema no se n'ocupi com cal.
Com que la demanda assistencial va en augment és habitual que els cuidadors, amb majoria de cuidadores, siguin persones de la immigració, no sempre ben pagades. No crec que el jovent amb possibilitats d'altres feines es dediqui gaire a assistir dependències, tan sols cal observar els barris a mig matí per veure com hi ha un munt de gent dependent acompanyada per persones que han trobat feina en aquest sector. La immigració, ara i potser des de sempre, ha hagut de conformar-se amb les feines que els ja 'instal·lats' no voldríem fer.
Al meu barri, i suposo que a molts més, de vegades es fan demandes a l'ajuntament, la gent vol escoles, centres cívics, esplais, però poques vegades o mai no es demana una residència pública al barri. En moltes ocasions, a la ciutat i les zones urbanes, la gent que, per motius diversos, alguns de ben justificats, ha hagut de cercar residència per a un familiar, n'ha trobat alguna lluny, cosa que dificulta les visites. A molts pobles la cosa és diferent, hi ha alguna residència amb prioritat per a la gent d'allà i les visites als ingressats son més factibles.
El tema de la vellesa, la seva habitual solitud o abandonament, el paper de la família i la resta ha estat tractat sovint a la literatura, des de fa molts anys i des de molts punts de vista. El seu tractament pot ser que vaig lligat a la ètica, als valors vigents, però més enllà hi ha un problema econòmic evident, difícil de resoldre de forma adient. Fa poc hi va haver un incendi en una residència a l'Aragó, complia totes les normes però hi havia dues persones per a cent residents. Unes xifres així, avui, en un context, per exemple, escolar, causarien molta inquietud. De les víctimes de les inundacions a València més de la meitat era gent gran, de més de setanta anys, els reflexos i la mobilitat van minvant i potser era gent que encara es valia per ella mateixa, en un context de normalitat.
Els comentaris sobre la pel·lícula, al fòrum, de forma inevitable, van anar més enllà del cinema i les excel·lències fílmiques, que les té, als comentaris sobre experiències personals, i fins i tot a unes certes proclames sobre el que hauria de ser i no és. Les crides als valors i l'ètica i la seva suposada pèrdua actual sembla que serveixen per explicar-ho tot però, com he comentat, aquest problema ja es manifestava en el passat, a través de la literatura. En tot, ai, hi tenem un pes important la sort, els recursos personals, l'entorn que ens ha tocat... L'atzar, en definitiva. I cadascú, de forma recurrent, es basa en les seves pròpies experiències viscudes. Anar més enllà dels temes individuals i incidir en el problema polític, amb propostes viables, sembla, ara per ara, difícil.
Un problema important en el nostre mon occidental, ep. Altres indrets tenen avui problemes més gruixuts i les societats més tradicionals se suposa que assumeixen la cura de la gent gran. Quan les dones acostumaven a dedicar-se a les feines de la pròpia llar molts avis morien a casa, i, millor o pitjor, eren les dones de la casa les qui en tenien cura, cosa que també podia generar tensions i mals rotllos, encara que sovint parlen dels valors perduts. Uns valors que, siguem realistes, no sé quan han existit seriosament, si fem cas dels llibres d'història i dels molts desastres que han tocat i encara toquen viure a molta gent.
2 comentaris:
Molt ben explicat. Un reportatge de primera!
És curiós, fas uns articles tan complets, tan perfectes, que, o no sap hom que dir, o no escriu res per por de no estar a l'alçada. És per això que a vegades no deixo cap comentari. Com a autodefensa.
Salut.
Publica un comentari a l'entrada