LA MÉS DURA DE LES DICTADURES

 

La nostra societat, molt frívola en tants aspectes, ha generat un discurs enganyós a l'entorn de la vellesa i del pas dels anys. Començant per les paraules 'vell' o 'vella' que han passat a ser una mena de penjaments impronunciables, si no és que es fan servir de forma despectiva. Els canviem per eufemismes: gent gran, majors, tercera edat... En diguem com en diguem la realitat és que la vida passa i per molt que el promig de vida s'hagi allargat força, tot te el seu final i, al capdavall, tot depèn de la sort i, potser, de la genètica. O de la casualitat. 

És habitual veure anuncis comercials on 'gent gran' manifesta viure intensament, es fan discursos ben intencionats sobre això de tenir una vellesa activa, viatjant, fent gimnàstica, ballant o fent el ximple. Fins i tot estudiant una carrera universitària, per exemple. L'oferta de tota mena de coses dirigida a la gent gran, un grup majoritari en la nostra societat, s'ha incrementat de forma exponencial. Tot plegat, com ja manifesta Tolstoi en algun moment, per fer-nos oblidar que la vida passa.

Mentre en el passat se suposava que aquest mon era una 'vall de llàgrimes', a les societats ben peixades on ens movem uns quants, la vall de llàgrimes és una mena de ruta turística on divertir-se d'un munt de maneres. No hi fa res que la realitat sigui tossuda, veiem com mor gent jove o no tant jove, els centres hospitalaris son plens de gent gran, la pandèmia va mostrar les mancances, no resoltes, pel que fa al tema assistencial, a les residències. 

Sembla que és de mal gust parlar del tema. La mort arribarà, segur, però millor que no en parlem i que no hi pensem, si és possible. La sort també incideix en com morim, per molt que sigui legal l'eutanàsia no sempre és possible, no és tan fàcil decidir allò que, en el moment en que s'esdevingui, potser no podrem decidir. He vist patir gent, en aquests casos s'arriba a envejar les morts sobtades, ràpides, encara que siguin prematures. 

Recordo de vegades persones molt presents en els blogs fa anys, quan els blogs eren una novetat i s'establien relacions diverses. Algunes persones amb qui vaig tenir una certa amistat, blogaires amables, han desaparegut: el Sani, la Jaka, el Ramon... Potser n'hi ha més amb els quals ja havia perdut el contacte quan els blogs van anar de baixa. De vegades he pensat en algú que creia que era viu encara i en algun moment he sabut que ja no hi era. Les xarxes fan que hi hagi qui suri per internet un temps, encara que no sigui entre nosaltres. 

Tot això que escric pot semblar pessimista. Queda més 'guai' parlar de velleses actives, de iaies 'motxilleres', de campions de natació amb més de setanta anys, d'amors tardans i de sexe satisfactori a edats avançades. La vellesa activa, en part, també és una realitat. Molta gent gran del meu entorn, per sort, té una pagueta digna o relativament digna. Avui el diari parla de la gran despesa farmacèutica que genera la 'gent gran', excessivament medicada. La realitat del meu barri i alguns de l'entorn és que a determinades hores del dia pots contemplar un munt de gent amb caminadors, amb cadires de rodes, gent acompanyada de cuidadores d'origen foraster, aquest és un altre tema que, al menys, a les manifestacions del 8 de març va tenir un cert relleu: gent cuidadora mal pagada, necessària, de vegades fins i tot imprescindible. Si cobressin sous dignes no seria possible, per a molta gent, comptar amb aquest suport. 

I considerant la realitat propera, contemplant la realitat d'un mon ple d'injustícies, dictadures, violències, persones que volen tocar el dos com sigui, fins i tot arriscant la vida en la fugida, el gran nombre de morts de persones desconegudes en guerres i tragèdies diverses, els de per aquí ens podem considerar privilegiats, hores d'ara. Tot i que la queixa sembli sovint obligatòria, queixes al servei de la política de partits, en alguns casos. Amb el pas del temps tot pren una dimensió molt diferent i moltes preocupacions que semblaven serioses passen a semblar francesilles de poca volada. Sorgeixen governants pintorescos, estranys, puja la dreta, empitjorem... O potser no,  repassar premsa antiga, de qualsevol època, mostra com sempre hi ha hagut guillats manant en un lloc o altre, encara que no els haguem patit de forma directa. 

Fins fa poc més de mig any jo mateixa vaig estar molt bé. Quan una persona és gran i es troba bé i pot 'fer coses', hi ha una certa pressumpció a creure que és per mèrits propis. No fumo, no bec, caminava força, tenia diverses activitats culturals, un entorn familiar amable... Després d'una infantesa amb moltes mancances i d'una joventut amb un excés d'esperances tot semblava estable malgrat que tot és, sempre, fràgil.

De sobte vaig tenir un ictus inesperat i a partir d'allà han anat sorgint d'altres coses. No em vull queixar mes del compte. Tinc amigues que han patit càncers diversos, parkinson, en aquests casos es fa servir molt allò tan absurd de 'lluitar', de 'superar', però no sempre se supera. Fa poc, de forma imprevista, va morir una bona amiga, una mica més jove que jo i molt més activa que jo, va patir una meningitis sobtada, estranya. Una companya d'escola va morir fa uns anys, havia tingut un càncer però va morir de forma inesperada. Podria explicar molts casos, fer una llarga llista. La meva generació es troba ja en una zona de risc. La dels meus pares ja ha passat, de forma definitiva, és 'llei de vida', dèiem, abans. I,sí, som vells, encara que busquem paraules noves quan això de 'vell' en d'altres temps era un adjectiu absolutament digne de respecte.

Copio la lletra d'una cançó d'Alberto Cortez que m'agrada molt. Hi ha gent a qui no li agrada perquè fa una descripció molt exacta de 'com va venint tot'. Cortez va ser un cantant frívol en aquell temps del sucu-sucu. Però va ser també un cantautor interessant. Va morir l'any 2019, tenia setanta-nou anys. També desfilen els nostres referents: actors, artistes, músics, actrius, intel·lectuals... Fa anys, quan la majoria de parts eren 'naturals' i es patia força a l'hora de parir les dones del temps de la meva mare es desitjaven 'una horeta ben curta'. Potser amb el tema de la mort ens hauríem de desitjar el mateix, actualment. En tot cas, com els vells de la cançó de Serrat, amb certa ironia, de vegades pregunto al meu marit allò de 'avui, no et fa  mal res?'

La vejez (Alberto Cortez)

Me llegará lentamente y me hallará distraído
Probablemente dormido sobre un colchón de laureles
Se instalará en el espejo, inevitable y serena
Y empezará su faena por los primeros bosquejos.

Con unas hebras de plata, me pintará los cabellos
Y alguna línea en el cuello que tapará la corbata
Aumentará mi codicia, mis mañas y mis antojos
Y me dará un par de anteojos para sufrir las noticias.

La vejez está a la vuelta de cualquier esquina
Allí donde uno menos se imagina
Se nos presenta por primera vez
La vejez es la más dura de las dictaduras
La grave ceremonía de clausura
De lo que fue la juventud alguna vez.

Con admirable destreza, como el mejor artesano,
le irá quitando a mis manos toda su antigua firmeza.
I asesorando al galeno ne hará prohibir el cigarro
porque dirá que el catarro viene ganado terreno.

Me inventará un par de excusas para menguar la impotencia
Que vale más la experiencia que pretenciones ilusas
Y llegará la bufanda, las zapatillas de paño
El reuma, que año tras año aumentará su demanda.

La vejez es la antesala de lo inevitable
El último camino transitable
Ante la duda que vendrá después.

La vejez es todo el equipaje de una vida
Dispuesto ante la puerta de salida
Por la que no se puede ya, volver.

A lo mejor más que viejo, seré un anciano honorable
Tranquilo y lo más probable gran asidor de consejos
O a lo peor, por celosa me apartará de la gente
Y cortará lentamente mis pobres i últimas rosas.

La vejez está a la vuelta de cualquier esquina
Allí donde uno menos se imagina
Se nos presenta por primera vez.

La vejez es la más dura de las dictaduras
La grave ceremonía de clausura
De lo que fue la juventud alguna vez