APUNTS MONTSERRATINS HETERODOXOS

 

Amb el pas del temps la meva mitomania ha anat minvant. Per a mi, ni el Barça és més que un club ni Montserrat més que una Abadia. Amb la seva història, no sempre coherent, tot s'ha de dir. En una ocasió, durant una estada estival a uns cursos, recordo haver comentat amb més gent que, en molts aspectes, allò fregava una mena de 'supermercat de l'espiritualitat'.

Evidentment l'indret és especial, geogràficament parlant, magnífic. Quan es va construir l'aparcament ja hi va haver veus en contra de la seva magnitud. La darrera vegada que hi vaig ser em va aclaparar la quantitat de turistes i com se'ls saludava en una pila de llengües diverses. Al capdavall, hi havia molts elements de parc temàtic, en tot plegat.

Quan jo era jove hi havia el costum d'anar a parlar amb algun monjo, una curiositat, vist en perspectiva. Fa anys, cosa relativament habitual en les comunitats d'aquest tipus, van donar-se a conèixer alguns casos d'abusos, hi ha qui va creure que, en el cas de Montserrat, era un intent espanyol d'embrutar els nostres mites sagrats, però alguna cosa hi havia. El tema del monument carlista i el requeté desaparegut es va arranjar fa temps a gust del present, com sol passar. Una de les èpoques més esplèndides va ser la de l'Abat Cisneros i Felip II era molt devot de la 'Moreneta'. Què hi farem.

Una de les polèmiques a la qual vaig assistir, en aquella estada, feia referència a la imatge de la Mare de Déu. Segurament hi ha imatges més autèntiques a museus, a les quals ningú venera ni resa. La gent pot ser atea, agnòstica, però Montserrat és 'tota una altra cosa'. No hi fa res que a la web de l'indret trobem 'merxandising' divers. Durant anys molta gent va titllar els monjos de 'pesseteros' però avui ningú no s'hi ficaria, en aquests termes, crec.

No ens agraden els grups unisex, però en el context religiós no semblen tan malament. Crec que en el cas dels alumnes de l'escola, de tota manera, es fan trobades amb noietes, de tant en tant. Com en tantes coses hi ha histories mítiques amb una base real, com ara les declaracions de l'Abat Escarré contra el franquisme, tot i que Escarré també va ser una persona molt autoritària i especial. Eren d'altres temps. 

Com allò de l'Evangeli, a Déu el que és de Déu. Quan tot es barreja i es converteix en intocable i ¡'sagrat', no anem bé. En aquest context, tot això de la visita del Rei, la veritat, no em fa ni fu ni fa. Hi va haver protestes i repressió, però tampoc sembla que l'assistència a les protestes fos massiva. És temps de revetlles, de ponts, de viatges, i, per sort, sempre hi ha els incombustibles, és clar. No hauríem de començar per reivindicar un govern republicà hispànic? 

No vull treure mèrits, ni tan sols 'espirituals', a l'indret. Tinc imatges de la Moreneta, llibres i discos editats allà, durant anys vaig estar suscrita a les 'Qüestions de Vida Cristiana', el museu és esplèndid, tot i que ha canviat una mica el discurs per tal de 'posar-hi més avantguardisme', quan estudiava Humanitats vaig fer un treball força complet sobre el monestir... Abans m'agradava pujar a Montserrat de tant en tant, si puc, quan estigui millor, hi tornaré, però les darreres vegades, aclaparada pel turisme massiu, la cosa ja em va fer una certa angúnia. Això de les Marededéus lligades a un indret, a uns sentiments, a una visceralitat i, també, a un patriotisme en concret, deu ser un tema força general.