HISTÒRIA RECREATIVA PER A NOSTÀLGICS I MITÒMANS

 

Malgrat el rebuig que ens pot produir, avui, el sistema monàrquic, sembla que els mites lligats a determinats personatges continuen vigents. Un personatge al qual tinc, fins i tot, mania retrospectiva, a causa de l'excés de cinema, biografies, literatura i de tot, sobre la seva persona, és Elisabeth d'Àustria. L'imperi austro-hongarès compta amb personatges singulars i el seu final va portar als grans canvis i a les guerres mundials. Crec que en el context d'aquell imperi podem trobar gent rellevant, més i tot que l'emperadriu. Moltes coses van contribuir al mite de l'emperadriu, bellesa, assassinat prematur, llegenda... Vam xalar de jovenetes amb la Sissi de Romy Schneider, després la mateixa actriu va esdevenir un mite tràgic i va reprende el personatge a la pel·lícula de Visconti sobre el seu cunyat.

Elisabet  era guapa, no ho negarem, és clar que sempre l'hem  vist ben vestida i ben pentinada, en quadres i fotografies. Tenia manies diverses, algunes de molt greus, i no renunciava als seus privilegis ni al seu servei devot tot i que en alguna ocasió, si li semblava que no la pentinaven com calia, amollès algun bolet. Ni rebel ni res d'això. Viatjera impenitent, objecte d'estranyes veneracions, als retrats, això sí, sempre te la boca tancada car es veu que tenia mala dentadura.

Les biografies es copien unes d'unes altres, no és fàcil trobar coses noves, hores d'ara. Per a més desgràcia pel mig va morir, de forma encara no aclarida, el seu fill, en companyia d'una amant joveneta, allò de Mayerling, que també ha generat molta literatura. Aquest xicot era complicat, al capdavall com es pot ser, en aquest tipus de famílies? Famílies molt privilegiades, per desgraciades que fossin, si comptem amb com estava el mon en aquell temps. Avui sabem que tots som, o hauríem de ser, iguals, encara que n'hi hagi de més iguals que uns altres. 

No entro a fons en el tema històric ni anecdòtic, per la xarxa hi ha de tot i més. En  tot cas, fins i tot canviant la realitat es poden fer bons llibres i bones pelis. Això sí, tot s'ha de posar en el context de la ficció. La resta es llegenda. Avui m'ha vingut al cap aquesta senyora ja que per TV3 pasaven 'L'emperadriu rebel', una peli que no em va fer el pes i que amb algunes pretensions innovadores continua incentivant el mite i el seu entorn.

APUNTS MONTSERRATINS HETERODOXOS

 

Amb el pas del temps la meva mitomania ha anat minvant. Per a mi, ni el Barça és més que un club ni Montserrat més que una Abadia. Amb la seva història, no sempre coherent, tot s'ha de dir. En una ocasió, durant una estada estival a uns cursos, recordo haver comentat amb més gent que, en molts aspectes, allò fregava una mena de 'supermercat de l'espiritualitat'.

Evidentment l'indret és especial, geogràficament parlant, magnífic. Quan es va construir l'aparcament ja hi va haver veus en contra de la seva magnitud. La darrera vegada que hi vaig ser em va aclaparar la quantitat de turistes i com se'ls saludava en una pila de llengües diverses. Al capdavall, hi havia molts elements de parc temàtic, en tot plegat.

Quan jo era jove hi havia el costum d'anar a parlar amb algun monjo, una curiositat, vist en perspectiva. Fa anys, cosa relativament habitual en les comunitats d'aquest tipus, van donar-se a conèixer alguns casos d'abusos, hi ha qui va creure que, en el cas de Montserrat, era un intent espanyol d'embrutar els nostres mites sagrats, però alguna cosa hi havia. El tema del monument carlista i el requeté desaparegut es va arranjar fa temps a gust del present, com sol passar. Una de les èpoques més esplèndides va ser la de l'Abat Cisneros i Felip II era molt devot de la 'Moreneta'. Què hi farem.

Una de les polèmiques a la qual vaig assistir, en aquella estada, feia referència a la imatge de la Mare de Déu. Segurament hi ha imatges més autèntiques a museus, a les quals ningú venera ni resa. La gent pot ser atea, agnòstica, però Montserrat és 'tota una altra cosa'. No hi fa res que a la web de l'indret trobem 'merxandising' divers. Durant anys molta gent va titllar els monjos de 'pesseteros' però avui ningú no s'hi ficaria, en aquests termes, crec.

No ens agraden els grups unisex, però en el context religiós no semblen tan malament. Crec que en el cas dels alumnes de l'escola, de tota manera, es fan trobades amb noietes, de tant en tant. Com en tantes coses hi ha histories mítiques amb una base real, com ara les declaracions de l'Abat Escarré contra el franquisme, tot i que Escarré també va ser una persona molt autoritària i especial. Eren d'altres temps. 

Com allò de l'Evangeli, a Déu el que és de Déu. Quan tot es barreja i es converteix en intocable i ¡'sagrat', no anem bé. En aquest context, tot això de la visita del Rei, la veritat, no em fa ni fu ni fa. Hi va haver protestes i repressió, però tampoc sembla que l'assistència a les protestes fos massiva. És temps de revetlles, de ponts, de viatges, i, per sort, sempre hi ha els incombustibles, és clar. No hauríem de començar per reivindicar un govern republicà hispànic? 

No vull treure mèrits, ni tan sols 'espirituals', a l'indret. Tinc imatges de la Moreneta, llibres i discos editats allà, durant anys vaig estar suscrita a les 'Qüestions de Vida Cristiana', el museu és esplèndid, tot i que ha canviat una mica el discurs per tal de 'posar-hi més avantguardisme', quan estudiava Humanitats vaig fer un treball força complet sobre el monestir... Abans m'agradava pujar a Montserrat de tant en tant, si puc, quan estigui millor, hi tornaré, però les darreres vegades, aclaparada pel turisme massiu, la cosa ja em va fer una certa angúnia. Això de les Marededéus lligades a un indret, a uns sentiments, a una visceralitat i, també, a un patriotisme en concret, deu ser un tema força general.

SOBRE LLIBRES I LLIBROTS

 

El llibre, sobretot el llibre convencional, de paper, és un dels objectes més absurdament sacralitzats, encara avui. Fa anys el llibre era un bé relativament car. Amb poques biblioteques el llibre, en general, s'havia de comprar o, en tot cas, esperar que algú te'l deixés. Amuntegar llibres era una activitat que molts vam practicar en el passat. Els llibres d'èxit es comentaven entre la gent llegidora i es promocionaven a través d'alguns suplements als diaris o en algunes revistes especialitzades. En temps d'escassedat el llibre barat era un mitjà per distreure's i les novel·letes de consum de vegades es llogaven o canviaven en botigues especialitzades.

Avui tot ha canviat. Comptem amb biblioteques on es poden trobar gairebé 'tots' els llibres i la gent hi recorre, en ocasions, perquè ja no li caben els llibres a casa. Recordo la il·lusió que em va fer quan la meva mare es va fer sòcia d'aquell antic 'Círculo de lectores'. També van sorgir llibreries on podies 'remenar' en lloc d'haver de demanar el que volies i prou. El nivell cultural era més minso i hi havia menys gent que escrivia.

Ara sembla que hi hagi més gent escrivint que no pas llegint. Publicar no és difícil, fins i tot, amb una petita despesa, es pot editar un mateix el llibre. Un altre tema és la promoció, cada dia més difícil. L'accés als mitjans per promocionar els seus llibres el té poca gent, moltes vegades gent que ja té relació amb aquests mateixos mitjans. De tant en tant, per motius sovint atzarosos o de sort comunicativa, un llibre es 'posa de moda' i es ven, tot i que, en general, de forma relativament modesta. Hi ha escriptors als quals s'ha donat molt de bombo i d'altres que tot just poden estar contents si en algun indret els dediquen quatre ratlles o quatre paraules. Hi ha escriptors que se suposa que son 'bons' perquè la seva qualitat s'ha publicitat a dojo. 

A la majoria de programes d'entreteniment, més o menys seriosos, en general, avui surt sempre algú que ha escrit un llibre. El nombre de llibres publicats ha augmentat de forma exponencial, parlo, sobretot, dels de narrativa. També els llibres sobre coses que passen o han passat son habituals, aquests son tota una altra història, és clar. He llegit de vegades llibres d'aquests 'de moda' que m'han decebut força, trobo poques coses dignes d'interès. Abans es tenia en compte la versió original, avui hi ha llibres que surten simultàniament en català i castellà. Molts llibres 'de moda' s'obliden aviat. 

Dels llibres del passat, interessants, més enllà de mitja dotzena, poca cosa es recorda. Un senyor que es dedicava a buidar pisos em va dir en una ocasió que els llibres 'pesen molt i valen poc'. Podem trobar llibres de segona mà, restes d'estocs, tirats de preu, a uns quants llocs. Molts llibres s'han de destruir, emmagatzemar és massa car i a sobre, sembla que amunteguen pols. Les cases cada dia son més petites i encara bo si és disposa d'un habitatge propi.

Malgrat una realitat lligada a un mal dels nostres dies, irreversible, l'excés de tot, encara es parla del valor 'absolut' de llegir. El que passa és que es poden llegir moltes bestieses, també. Ara ja no hi ha tanta mania al fet de llegir online, tot i que sembla que el paper encara compta amb la seva mitologia. No serveix de res plànyer els temps modestos del passat remot, les coses son com son. Avui, per sort, es pot accedir a webs d'ocasió on trobar llibres perduts o que ja no s'editen. 

Jo tinc uns dotze llibres editats, de narrativa la majoria. Els primers encara van merèixer alguna ressenya al suplement de l'antic diari AVUI. Els darrers, poca cosa o res. Reconec que sempre m'ha fet il·lusió veure un llibre meu 'de paper' encara que hagi tingut poca sortida comercial. El que passa és que molta gent força més coneguda que jo tampoc no és que vengui gaire. Els mateixos autors es basquegen intentant fer presentacions, falques a instagram, el que sigui, per fer arribar l'obra a més gent. Fer-se famós, ni que sigui una miqueta, per a un gran nombre de gent és 'molt cansat'. El fet és, però, que molta gent vol escriure 'la seva novel·la', de vegades sobre temes suposadament d'actualitat, sovint amb un munt de tòpics ben amanits. Per sort quan ets jove tot és nou i en ocasions ignores les inspiracions i les referències.

Cada dia es publiquen uns cent llibres, a Catalunya tan sols. Una mitjana de més de quatre cada hora. Uns quaranta mil a l'any i segurament sectors com l'autoedició no estan prou comptabilizats. Entre aquest excés és fàcil que quedin moltes meravelles per descobrir. Fàcil i inevitable. 

PARÍS, CANTAT I RECORDAT

 

No recordo si era a Jorge Sepúlveda o a Agustín Lara, potser a tots dos, que els titllaven de músics geogràfics a causa de les moltes cançons dedicades a ciutats diverses. Tenim família propera fent turisme per París i amb aquest vici a l'abast que és el whatsap ens enviem missatges i, també, cançons dedicades a aquesta ciutat.

Jo crec, sense fer cap estudi seriós, tan sols per estadística imaginativa, que París és la ciutat amb més cançons dedicades. A banda de la grapa francesa per a la promoció pròpia, crec que el nom de la ciutat és més 'rimable' que no pas el de 'Barcelona', per exemple. Passa també amb Madrid, i ara m'adono de què les vocals son les mateixes. Son noms amb dues síl·labes, fàcils de col·locar en una lletra convencional de cançó.

París, quan jo era jove, era encara una ciutat mítica i alguna cosa en deu quedar. Però el mite és el mite i la realitat, tota una altra cosa. Avui, com tants llocs del mon, ha esdevingut parc temàtic, destí turístic de ramats diversos, tot plegat ha perdut la màgia antiga, o potser és que la màgia actual també té la seva gràcia, malgrat que des del present ens costa admetre que sigui així. 

El París modern té moltes coses per agrair a Napoleó III, al qual de vegades sembla que no es vulgui recordar. De fet la memòria històrica, a París, a Barcelona i al poble més remot, s'adapta a les circumstàncies, les ideologies i les conveniències. M'han dit que per pujar a l'emblemàtica Torre Eiffel has d'agafar, si vols pujar en ascensor, les entrades amb molta anticipació. Avui això és força general, ja no pots arribar a molts llocs sense haver fet grans previsions i reserves per endavant, allò d'arribar i moldre ha passat a la història. M'han dit que si vols pujar a peu a la torre et pots arriscar a anar allà i fer cua. En tot cas passo, a la meva edat, d'aquestes servituds. 

Entre les moltes cançons relacionades amb París avui em venia al cap la de Mistinguette, dedicada a la Torre Eiffel, que va adaptar Núria Feliu, molt bé per cert, en el seu disc dedicat a aquella artista tan admirada. És una cançó animada, alegre, que convida a bellugar-te com una vedette de teatre, mentre intentes cantar-la. Els cantants i les cançons han contribuït sovint a les mitologies urbanes. 

Montand, Aznavour, en tenen unes quantes, de cançons parisenques. Avui també em venia al cap aquella que cantava Aznavour sobre uns amors esvaïts i París al mes d'agost. A banda de la Torre Eiffel i el seu èxit simbòlic els ponts del Sena han estat inspiració per a moltes cançons, m'han dit que a sota dels ponts, avui, hi ha munts de gent sense sostre. I és que per molt bonica, neta i turística que sigui una ciutat, les bosses de pobresa son a tot arreu, més o menys amagades. 

Carlos Cano té una cançó sobre París que m'agrada molt, el cantant hi va estar de jovenet, quan no era famós. Jo soc una gran admiradora d'aquest cantant, desaparegut de forma prematura, m'admira la diversitat de les seves cançons i m'encanten les versions que va fer de cobles tradicionals. Anar a París quan tens vint anys deu ser una cosa molt diferent de tornar-hi quan ja tens una edat. A París o allà on sigui, de jove tot té un altre to.

A la cançó de Cano tan sols li retrec que és injusta amb Theo Sarapo, molt més que un osset de drap, malgrat el que es creia va heretar de Piaf més deutes que una altra cosa, deutes que ell va pagar.  Va ser actor i un cantant remarcable, que va millorar molt amb el temps. El seu casament amb la cantant va generar molts comentaris malèvols, en aquella època rància. Malauradament set anys després de la mort de Piaf va morir ell, en un accident de cotxe. D'altres cantants de prestigi es van comportar pitjor amb Piaf, Sarapo tot just va viure un any amb ella, ja que la cantant va morir el 1963.

La cançó de Cano fa un passeig poètic i mitològic per París. Confesso que conec la ciutat tot just de passada, una d'aquelles aturades durant un viatge amb la caravana, fa anys. Vam ser en un càmping als afores, recordo que hi havia moltes mosques grosses i que l'amo era un senyor misteriós, d'accent alemany, sobre el qual van imaginar històries inquietants. Crec que devia ser en el temps dels Jocs Olímpis, aquell 1992 també tan idealitzat en el record. 

A París (Carlos Cano)

Paris la vie c’est joli, Paris la vie c’est comme ça
Canta una sombra en Paris por las calles de Pigalle
Rosa de negro perfil abren «las flores del mal»
Dejando sobre Paris comme un souvenir de fiebre y coñac
Cuando la noche convierte suspiro en serpiente muerde la manzana
Bajo la luz de la luna de amor la cintura se quema en las llamas
Como usted comprendera Monsieur ritmo de vida infernal
La espina de esta cancion con el corazon a Paris se ira
Estribillo
A Paris, a Paris mon coeur s’en va
A Paris, a Paris j’avais vingt ans
A Paris c’est tout c’est toi
Al son del acordeon se abraza el amor con la soledad
Allez venez vous Milord Allez venez vous Madame
Ecouter cette chanson Que es primavera en Pigalle
Y hay que vivir y reir, y hay que reir y soñar
Que aqui no hay nada mejor para el corazon que amar y olvidar
La vida color de rosa del amor de un loco y una mariposa
La historia de Theo Sarapo el oso de trapo que amaba una diosa
No pierda tiempo en sufrir, hay que aprender a volar
Olvide, viva feliz que solo en Paris se puede olvidar

BELLESA PILOSA I MITES REINVENTATS

Per casualitat, ja que ni sabia que la passaven, em vaig ensopegar dissabte al vespre, a la tele, amb un clàssic fascinant, la versió que Cocteau va fer, en cinema, de La Bella i la Bèstia. Aquesta rondalla francesa, que beu de tantes fonts i que tantes versions ha conegut té, de fet, orígens ancestrals i ha comptat amb un munt d'interpretacions.

És simptomàtic com, en aquest tipus de rondalles, la lletjor acostuma afectar els mascles, redimits per la bondat i la bellesa de la noia, virtuts que van de bracet. Si les protagonistes de les rondalles i llegendes no fossin boniques la cosa potser no funcionaria tan bé. Els canvis en els costums i en la valoració de la dona han propiciat versions diverses en les quals la lletjor convencional no s'interpreta sempre de forma pejorativa i acaba per semblar-nos bonica, com al modern clàssic infantil Shrek. 

S'ha incidit molt en diferents tipus de discriminació social, per causes diverses, però tinc la percepció de què no s'ha valorat el que representa la discriminació a causa de resultar una persona convencionalment lletja o poc atractiva, sobretot en el cas de les dones. 

Torno al clàssic francès, que probablement vaig poder veure en algun cinema de barri, de petita, quan la pel·lícula ja tenia alguns anys al damunt. Tinc un record boirós, crec que em va fer força por. A banda que Marais, gran actor, sempre em va semblar altament inquietant. Aleshores no sabia res d'ell, a França és un gran mite, al contrari d'altres actors coneguts no va amagar mai la seva homosexualitat i és famosa i emblemàtica la seva relació amb Cocteau. Una obra de Cocteau que va protagonitzar, al teatre i en el cinema, Marais, L'àliga de dos caps, la vaig escoltar en alguna ocasió per la ràdio i  em va neguitejar força, a banda de què acaba molt malament i els finals tràgics, quan era molt joveneta, no m'agradaven gens. 

Jean Marais es avui recordat pels cinèfils autèntics, més o menys, tot i que aquestes antigues pel·lícules franceses de culte no son fàcils de veure als cinemes. Més oblidada, per nosaltres, ha estat Josette Day, la bonica i tendra Bella de la pel·lícula. Es va retirar relativament jove, en casar-se amb un industrial belga molt i molt ric i, de fet, aquesta va ser la seva pel·lícula amb més ressò. Havia tingut una relació amorosa amb l'escriptor i cineasta Marcel Pagnol. La pel·lícula compta amb uns quants bons secundaris, encara més oblidats que Josette Day, com ara Michel Auclair. 

La majoria de versions de la rondalla s'inspiren en la versió francesa del conte, recollida  i elaborada per una dama molt interessant, Jeanne-Marie Leprince de Beaumont (1711-1780). A banda de la influència de mites clàssics, com l'obra de Luci Apuleu, i de la simbologia diversa que aplega la història, bevia en casos reals, com el de Pedro González, un senyor tinerfeny amb hipertricosi al qual, d'alguna manera, la seva singularitat, en un temps en el qual les rareses eren molt del gust dels nobles i reis, va facilitar-li la vida. 

Es va casar amb una noia molt bonica, sembla que una dama de la reina Caterina de Mèdici, poca broma, i va tenir uns quants fills, la majoria dels quals va heretar la seva malaltia. De fet, per estrany que ens pugui semblar, persones amb aquest problema, dones barbudes incloses, trobaven parella i feien vides relativament convencionals. O sigui, que la  transformació en una mena de príncep de bon veure, que genera el desenllaç de la rondalla, ni tan sols calia. La vida pot ser molt dura però, també, relativament pietosa, en algunes ocasions. La valoració, en general, del pèl corporal, ha anat variant segons modes, tendències i negocis depilatoris. Tant és així que, avui, veure al cinema pèl a l'aixella d'una dama, com ara a Retrato de una mujer en llamas, sembla altament eròtic i agosarat.

L'ESTRANY VALOR AFEGIT DE LES ANTIGUITATS

Aquests són mals temps. Els fills han deixat d'obeir els pares i tothom escriu llibres.

(Ciceró).

El futur ens tortura i el passat ens encadena. Vet aquí perquè se'ns escapa el present.

(Flaubert)

Qui sap on anem si gairebé  ni recordem d'on venim!

(Goethe)

Per casualitat he llegit coses diferents, que no tenen res a veure, però que coincideixen en evocar un passat més o menys llunyà que vam conèixer, o no, però que es recorda o s'imagina amb certa melangia. La valoració retrospectiva del passat és enganyosa, recordem de forma parcial i esbiaixada i, com que la vida passa, pot semblar un consol considerar que hem viscut coses entranyables que la gent jove del present i del futur no coneixerà. Això li ha passat a  totes les generacions i des que existeix l'escriptura, criticada en el seu moment pel fet que, com va passar, aconseguiria que s'exercités molt menys la memòria, que tenim testimonis d'aquest sentiment de pèrdua irreversible i lamentable. 

Avui, al blog del Francesc Puigcarbó, s'evoca el paper carbó. El vaig fer servir molt, el mateix que el paper de calcar. El paper carbó embrutava i aconseguia còpies lamentables però era el que hi havia quan escrivíem a màquina. Quan jo era petita, per cert, escoltava tot el dia la ràdio i recordo debats nostàlgics a l'entorn dels defectes vitals de les màquines d'escriure. Encara quedaven escriptors, aleshores, que defensaven la saviesa artesana d'escriure a mà i, si podia ser, amb tinter i plumilla. L'estilogràfica i el bolígraf van ser uns grans avenços però a escola, en el meu temps, encara s'escrivia amb tinta i aquests estris, al principi, com tot, eren cars i limitats.  En d'altres camps també es lloava allò  fet a mà, com en el  de la costura o el brodat. Però malgrat que aquestes activitats existeixin avui, com aficions, el món real va per una altra banda. A cada bugada es perd un llençol però els llençols nous s'han abaratit força, abans eren un bé escàs i limitat, no  es renovaven gaire i en temps dels meus avis fins i tot constaven en els testaments, com a heretables.

Amb tinta vaig endegar els llibres de comptabilitat del Comerç, uns estudis que preparaven per a feines administratives i que ja eren obsolets quan jo els cursava, en molts aspectes. El típex ca ser un altre calvari. A l'escola, ja quan treballava de mestra, el vam arribar a prohibir o a limitar, car els pegots de típex eren una plaga. Encara recordo l'emoció amb la qual vaig començar a escriure en el meu primer ordinador, per suposat sense internet, i com em va sorprendre això de poder corregir sense típex ni  res que se li assemblés.

Fa uns dies vaig llegir un article d'un periodista d'aquests que fan evocacions barcelonines, i que han crescut i proliferat com els bolets quan plou. Evocava el mar de la Barcelona de fa anys, aquells establiments de banys de la Barceloneta, els pescadors resistents però encara nombrosos, les golondrines pretèrites i  aquell  rompeolas que de dia era un indret familiar on podien comprar-te un cranc viu lligat a una canya, cranc que, per cert, amb les tendències animalistes incipients ja es va convertir, quan els meus fills eren petits, en un horrible cranc de plàstic. De nit, l'indret s'omplia de cotxes amb parelles fent de les seves, un lloc pecaminós i un recer per a les escalfors eròtiques de la gent reprimida d'aquells anys, això, és clar, si disposaven de cotxe, per modest que fos. 

El periodista es preguntava on anaven les parelletes d'avui, coses així, i constatava que la zona marítima, avui, és tan sols pels turistes. Jo vaig molt per la zona de mar, la tinc relativament a prop de casa, i hi ha molts turistes, sí, però també molta gent del país, famílies, jovent. Jo no sé si visc en un mon paral·lel. Encara més, sovint m'he trobat coneguts i saludats a les platges, al Passeig Marítim, a la Rambla de Mar... Les parelletes d'avui tenen d'altres recursos i més possibilitats i tants problemes com sempre, ja que els problemes, encara que evolucionin i  canviïn, mai no desapareixeran del tot.

La tercera nostàlgia enganyosa m'ha vingut al cap en llegir una ressenya sobre una pel·lícula de l'any 1959, que he recordat en llegir-ne la ressenya al blog Cinefília Sant Miquel, i que porta per títol Diez fusiles esperan. La pel·lícula, més enllà dels valors militars que defensa, té el seu alè romàntic i, recorda el mon de Baroja,  malgrat que el guionista no sigui ell sinó Carlos Blanco. L'acció se situa en el marc de les guerres carlistes i un rètol de presentació explica que la història va passar en una guerra romàntica, en la qual l'enemic era, tan sols, un cavaller que pensava diferent. Les guerres carlistes han estat mal recordades, mal explicades i molt mitificades. Van ser, com totes les guerres, una sèrie de  carnisseries sense sentit, però autors com Baroja, un autor que, per altra banda, he llegit força i m'encanta, han contribuït al romanticisme amb les quals la posteritat les ha embolcallat. 

Fins i tot hi ha aspectes de la nostra guerra civil que no s'expliquen sense entendre el context de les guerres carlistes. La guerra civil, per cert, en molts aspectes, va avui pel mateix camí de mitificació i genera un munt de literatura que té poc a veure amb la trista realitat. Cal pensar que l'any 1959, el d'aquesta pel·lícula, els valors militars eren plenament vigents i calia fomentar-los, però també l'oposició al franquisme fomentava lluites i sacrificis, moltes vegades inútils i absurds. El servei militar masculí, de forma maldestra, es nodria de literatura, en el fons. Amb les guerres mundials europees ha passat el mateix, fins que va arribar Paths of glory... Avui encara cueja tot això però ja ens ho mirem d'una altra manera. Les revolucions triomfadores, però també les fracassades, han comptat amb els seus mites inqüestionables  i difícils de refusar si no vols passar per carca. 

Per més galdós que ens pugui semblar el present,  ara i  aquí vivim, de moment, molt millor que els nostres pares i avis, en general. I les dones, no cal dir-ho. Encara més si es prové, com li passa a la gran majoria, de sectors modestos de la població. Hi ha estadístiques que demostren com fins i tot a llocs que es troben en situació difícil molts aspectes han millorat,  com ara l'alimentació. No sabem què pot ser una situació en la qual la majoria de la gent es vegi forçada a practicar coses com ara la menja de rates o el canibalisme. De fet, aquestes coses s'esborren de l'imaginari perquè, en ocasions, la gent no vol recordar els disbarats que va poder fer forçada per les circumstàncies, les ideologies, la necessitat o la crueltat dels qui portaven el pòndol de la situació. Tot és fràgil, és clar. 

Un personatge de Ruth Rendell manifesta que si poses una cama al passat i una altra al futur t'acabes pixant en el present. No falten mai apocalíptics que ens avisen sobre els mals de l'esdevenidor, del canvi climàtic, de la inestabilitat polític, de les invasions forasteres, dels aliments cancerigens i la resta. Ens diuen que hem de lluitar pels nostres descendents, els quals  es trobaran amb coses que no podem ni imaginar. No entenc com aquests apocalíptics poden entomar maternitats i paternitats, valdria més que s'ho deixessin córrer. 

Abans dèiem allò de què Déu ens agafés confessats però la confiança en etèries divinitats també ha anat de baixa i em temo que continuarà així. Res, que ara em vesteixo, m'arreglo i me'n vaig a fer un tomb per aquesta Barcelona suposadament tan galdosa, turística i absurda, i per la zona de mar, on a més de turistes en massa hi veig tot sovint persones autòctones, moltes de les quals, jubilades i jubiloses.

DEL POBLE-SEC A ÍTACA, PASSANT PEL SAMONTÀ

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Els Lestrígons i els Cíclops,
l'aïrat Posidó, no te n'esfereeixis:
són coses que en el teu camí no trobaràs,
no, mai, si el pensament se't manté alt, si una
emoció escollida
et toca l'esperit i el cos alhora.
Els Lestrígons i els Cíclops,
el feroç Posidó, mai no serà que els topis
si no els portes amb tu dins la teva ànima,
si no és la teva ànima que els dreça davant teu.

Has de pregar que el camí sigui llarg.
Que siguin moltes les matinades d'estiu
que, amb quina delectança, amb quina joia!
entraràs en un port que els teus ulls ignoraven;
que et puguis aturar en mercats fenicis
i comprar-hi les bones coses que s'hi exhibeixen,
corals i nacres, mabres i banussos
i delicats perfums de tota mena:
tanta abundor com puguis de perfums delicats;
que vagis a ciutats d'Egipte, a moltes,
per aprendre i aprendre dels que saben.

Sempre tingues al cor la idea d'Ítaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí.
Però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys
i que ja siguis vell quan fondegis a l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que t'hagi de dar riqueses Ítaca.

Ítaca t'ha donat el bell viatge.
Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo.
Res més no té que et pugui ja donar.

I si la trobes pobra, no és que Ítaca t'hagi enganyat.
Savi com bé t'has fet, amb tanta experiència,
ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques.

(Traducció de Carles Riba)

Aquests dies he tornat a sentir per la tele el senyor Mas, recordant allò d'anar cap a Ítaca. Les metàfores marineres i poètiques sempre queden bé, en els discursos de tota mena. La fama d'Ítaca, a casa nostra, ve, sobretot, de la versió que Llach va fer del poema de Kavafis i que va propiciar que a la pàtria retrobada d'Odisseu se li atorgués una mena de paral·lelisme amb qui sap quina pàtria futura catalana. No m'ha agradat mai gaire Llach i això m'ha costat mirades de reprobació i algun comentari sorprès de coneguts i saludats, incondicionals del cantant més enllà del tema musical i artístic, ja que en aquesta Ítaca provinciana on ens movem els mites inqüestionables no admeten reprobacions ni matisos. 

A una escola on vaig treballar molts anys vaig tenir un director que havia estat jesuïta, segons explicaven. Aleshores ja era casat i amb fills, tenia mètode i autoritat natural, en aquella època es va establir el costum de què érem els professors els qui triàvem el director, per votació secreta, una pràctica que avui s'ha malmès de forma definitiva. El tema de les direccions escolars ha passat per un munt d'absurdes provatures i sistemes, com tot el sistema educatiu. Per diferents motius la figura del senyor Mas m'evoca sovint la d'aquell director, sempre sortia votat ni que vos per majoria simple, però els pares que remenaven les cireres a l'APA, aleshores encara no era l'AMPA, li van posar tota mena de pals a les rodes, ajudats per un parell de professors extremistes. Fins i tot van fer una mena de denúncia absurda dirigida a l'administració, amb tota mena de penjaments que no tenien res a veure amb la realitat, com ara acusacions d'autoritarisme.

Al final van aconseguir que se n'anés de motu proprio, una llàstima ja que amb totes les seves dèries tenia bones idees i era un gran professional, un dels millors directors que he tingut mirant en perspectiva la meva vida professional.  Potser era excessivament seriós i distant però això, en aquests càrrecs, sovint és una virtut. M'he adonat que hi ha grups de pressió que si en les votacions convencionals no surt el que els sembla que hauria de sortir, fan màns i mànigues i trampes per tal que la cosa s'imposi d'alguna manera i, en moltes ocasions, se'n surten. Aquell director no parlava d'Ítaca però utilitzava sovint una metàfora marinera, fent referència al barco del Samontà, que era com es deia l'escola. Aleshores érem joves i eixelebrats i fèiem molta broma amb allò del barco, fent vaixells de paper de diari que deixàvem a la sala de professors, amb ironia maliciosa. Les petites comunitats, ja ho he escrit  en moltes ocasions, són un reflex de les grosses, tot funciona més o menys de la mateixa manera.

L'escola es deia Samontà, la meva opinió és que s'hauria d'haver escrit Samuntà. Una amiga filòloga em va corregir pel fet que l'Alcover-Moll recollia Samontà i puntualitzava que era aquella una paraula que tan sols es trobava al Baix Llobregat, cosa que no és així car a tocar del poble del meu pare, a La Garrotxa, hi ha dos Samuntàs, el de Dalt i el de Baix. Però els filòlegs no ho saben tot, que ja es va veure amb allò de la xiruca, què hi farem, encara que els devots de les normalitzacions dogmàtiques els creguin inqüestionables quan, entre els mateixos savis de qualsevol camp existeixen tendències i opinions divergents. 

Fos com fos, la majoria d'alumnes d'aleshores eren de família castellanoparlant i deien voy al Samonta, fent plana la paraula, cosa molt divertida. El nom de l'escola, segons em van explicar, havia estat triat per l'inoblidable senyor Francesc Marcè, un gran savi polifacètic de L'Hospitalet, també poeta, i responia al fet que el poble s'havia dividit durant anys en dues zones ben definides, la Marina, zona de regadiu, i el Samontà, que seria semblant al somontano castellà, un indret al peu de la muntanya, destinat als conreus de secà. Samontà o Samuntà és, si fa no fa, el mateix que Piemont.

Els meus fills van anar a una escola que es diu Ítaca, ara no hi podrien anar car aleshores era del CEPEC i tenies la possibilitat de portar els fills a aquelles escoles, que eren de pagament. Avui és pública i no ens tocaria, car no es troba al nostre barri, un altre tema aquest que caldria debatre a fons però que incomoda els progres que viuen en barris de classe alta o mitjana i, a sobre, tenen escoles publiques ben equipades i apariades a tocar de casa. 

Una tendència lingüística generalitzada és la de desplaçar l'accent d'algunes paraules i, el mateix que una part del meu barri, que inclou el camp de futbol local, i que porta el poètic nom de La Satalia, va evolucionar cap a la Satàlia, a l'escola del CEPEC on van anar els meus fills, fa molts anys i a causa de la tendència en alça a fer pla el toponim, es va fer una votació per decidir si el centre es deia Ítaca o Itaca. I com Itaca va quedar, malgrat que vaig objectar aleshores que hi ha coses que no són votables ni referendumables. He mirat l'actual web de l'escola i veig que la 'I' torna a portar accent, fent honor a la lògica i l'etimologia. Amb els blogs i els blocs es va viure un llarg camí de propostes ximpletes, amb experts pel mig, tot per no acceptar que les coses venen d'on venen i són com són.

L'Ítaca real, per a mi, sempre serà la cinematogràfica, la de Kirk Douglas estossinant pretendents aprofitats amb ajuda del seu fill per tal de posar les coses a lloc. Em sembla aquell, avui, un final violent però ara tenim la pell molt fina i hem canviat força. Les guerres també són mites en hores baixes, afortunadament. Kavafis és un poeta el qual, en comparació amb d'altres, ha gaudit de molt renom cult i popular a casa nostra, i de diverses i bones traduccions. Fins i tot diria que ha estat de moda. Se li ha atorgat, però, una categoria etèria que en bandeja aspectes irònics i casolans molt interessants.

Sempre he pensat que un final més raonabla de la narració homèrica hauria estat que Penèlope deixés de teixir i desteixir i triés el millor pretendent possible, per tal de començar una nova vida, mentre que Odisseu podia haver-se quedat amb la jove Nausica, després de tants ensurts, i fer el mateix. La vellesa, no sé si tranquil·la de l'heroi, devia estar plena d'evocacions de les seves aventures en aquell retorn tan accidentat i potser, també, d'un enyorament inevitable a l'entorn del viatge, el final del qual significa moltes coses, no pas totes positives. Odisseu potser no volia anar a la guerra, fins i tot en alguns afegitons al conegut poema expliquen que es volia fer passar per boig, una mica com allò dels subterfugis mèdics per no fer la mili, però la cosa no va colar i es va veure obligat a anar a combatre. Els mites del seu retorn gairebé han pasat per sobre dels mites lligats als actes bèl·lics en els quals va reeixir amb intel·ligència, una intel·ligència pràctica i emocional.

Citar Kavafis i la seva Ítaca en clau política obvia el final del poema, allò de què, més o menys, l'important ha estat el viatge, el qual cal allargar tant com calgui. En molts aspectes de la vida l'important és el viatge i l'arribada sovint és una mica frustrant, el poeta ja avisa de què el destí final pot semblar pobre, però que tant és. I que el millor és que ja arribis vellet a port, ben mirat. Així no tindràs gaire temps per enyorar Nausiques, sirenes, nimfes o lluites enginyoses amb ciclops. Potser que hi pensem a fons quan els polítics s'entestin en fer paral·elismes poètics a dojo. I és que fins i tot pot ser que ens vulguin canviar les Ítaques per les Itaques, així és el món.

FEDRA, MITE, TEATRE I EVOCACIONS DIVERSES

S'ha estrenat al Romea una nova versió de la Fedra de Racine. És aquest un muntatge interessant, potser no pas rodó del tot pel meu gust, però escriure o parlar sobre una obra de teatre és molt difícil, ja que cada representació és diferent de l'altra. Ja resulta prou lloable que es gosi muntar un clàssic com aquest, en els temps que corren. La traducció és del mateix director, Sergi Belbel. L'obra està escrita en alexandrins rimats i no és fàcil copsar els matisos del vers en els nostres temps, hi ha un cert afany de modernitat mal entesa que sembla voler aconseguir que el vers no es noti cosa que perjudica el conjunt. 

Alguna cosa deu tenir el personatge perquè hagi temptat tants autors, directors i actrius. Fa uns deu anys vam comptar amb una altra gran Fedra teatral, Rosa Novell, en un muntatge també molt interessant sobre el text de Racine. En aquell cas la traducció era de Modest Prats. L'obra la van fer en castellà per les espanyes, els mateixos actors, amb una traducció de Rosa Chacel i va tenir una molt bona acollida.

Es considera que aquesta obra és la millor de l'autor francès i en ella s'hi pot copsar la influència jansenista, lligada a l'educació rebuda per Racine. La fatalitat que sacseja els personatges clàssics aquí es converteix en un destí implacable, un dels temes importants del jansenisme va ser el de la predestinació. De fet Fedra, pel que fa al seu desig pel fill,en el qual veu també la joventut de Teseu, només arriba a pecar de pensament però aquesta culpa mental li resulta tan feixuga que acabarà per confessar-la i provocar, així, el desenvolupament de la tragèdia amb tres morts en el desenllaç, dos dels quals per suïcidi i un altre per càstig dels déus.

Racine utilitza un nombre de paraules reduït però fins i tot s'ha lloat aquest fet en relació al  conjunt i a l'habilitat de poder expressar grans passions amb poca cosa. Jo crec que en les traduccions es perceben més les limitacions de vocabulari, la veritat. Ja he dit en més d'una ocasió que la cultura francesa sap fer de la necessitat virtut, a l'hora d'exportar. Un altre autor francès molt ben considerat, Simenon, té també un registre força mesquí pel que fa al vocabulari utilitzat.

A casa nostra vam tenir una altra Fedra interessant, més aviat pel que va representar en el seu moment i perquè ens va arribar molt ben promocionada que no pas pel seu pes literari, la que Núria Espert va encarregar a Espriu, el qual, segons expliquen, es va veure gairebé obligat a escriure-la sense massa ganes. Això dels encàrrecs sempre ha estat un perill per als autors, Guimerà es va veure obligat a escriure per Maria Guerrero alguns bunyols, feliçment oblidats. Això no vol dir pas que tots els encàrrecs surtin malament, de vegades esperonen l'autor i en surten coses remarcables. I de fet els artistes, músics, pintors i escriptors han hagut de treballar sovint gràcies a mecenatges. La llibertat creativa és un miratge com tants d'altres.

Pel que fa a Fedra,  hi ha hagut muntatges i versions més alternatives, com la que es va representar, poc i mal promocionada, a Sabadell i que aplegava tres visions del mite, la de Racine, la d'Eurípides i l'agosarada i, pel meu gust, passada de rosca, de Sarah Kane.

Al cinema hem tingut algunes Fedres famoses i jo diria que la més emblemàtica i coneguda va ser la de Melina Mercouri, amb Anthony Perkins i Raf Vallone. Vista amb la perspectiva dels anys se'm fa difícil entendre que es pugui preferir el jove al gran, la veritat.  En aquella versió els amors es consumaven i el fillastre es deixava estimar, no com en les versions clàssiques del mite en les quals Hipòlit és cast i incombustible, era una versió actualitzada i modernitzada.

Quan jo era joveneta Tony Perkins m'encantava i en tenia moltes postals. Si un jovenet hi retirava, ja em queia bé. A escola durant un temps hi havia dos equips d'admiradores, el del Tony Perkins i el del Troy Donahue. El  cas és que en el present m'estranya molt aquella passió juvenil però els gustos canvien. A Perkins el van aparellar en les seves primeres pel·lícules amb unes quantes dames més grans, de pes: Sofia Loren, Ingrid Bergman. 

Bergman, que enamorava Perkins, patia les infidelitats d'Yves Montand, qui sempre feia de les seves i de gran encalçava sovint jovenetes, a dins de les pel·lícules i a fora. La pel·lícula es deia Aimez-vous Brahms? Aquí la  van titolar No es el adiós. Un tema arranjat d'aquest músic servia de banda sonora i fins i tot Perkins el va cantar i gravar en un disc que no estava malament. En la majoria d'aquelles històries els protagonistes eren gent benestant i desvagada, les dones només acostumaven a lluir i a patir. De fet Fedra ha de romandre al palau avorrida mentre els homes fan unes guerres absurdes, inacabables i insensates.

Quan jo era adolescent m'empipava que les dames madures del cinema o les novel·les es lliguessin els jovenets. És clar que aquelles històries d'amor no acostumaven a acabar mai bé, fins fa quatre dies estava molt mal vist això de la senyora gran amb el noi jove i em temo que encara hi ha molts prejudicis a l'entorn del tema. Però a la història real trobem personatges coneguts que van preferir amants grandetes a noies de la primera volada. He conegut parelles asimètriques d'aquest tipus que han durat molt, tant o tant poc com la resta. 

Fedra incideix en el tema de l'incest però és un incest teòric car Hipòlit no té  sang en comú amb ella. Això de l'incest ha estat un dels pocs tabús resistents i avui dia seria molt discutible per diferents motius tot i que encara ha contribuït a engruixir serials i novel·les, fins i tot a Poble Nou la parella s'havia de separar pel fet que eren germans de pare o una cosa així. La versió parent senyor gran versus noia jove també ha fornit dolls d'inspiració tràgica i així, de sobte, em venen  al cap el Panorama des del pont o La Malquerida.

Fa anys, a l'espai Lletres Catalanes vam poder gaudir d'una altra Fedra, la de la versió de Llorenç Villalonga, amb Rosa Maria Sardà i Enric Majó i d'altres grans actors catalans, entre els quals el malaguanyat Llorenç Torras. I Jordi Serrat, un altre dels grans. Per sort la podeu recuperar i veure aquí.

Eurípides no va donar a la seva tragèdia el nom de Fedra, sinó el d'Hipòlit,  Se suposa que devia existir una versió  de Sófocles dedicada al tema i també Séneca el va recuperar més endavant. Miguel de Unamuno es va deixar temptar pel mite i en va fer una versió que vam poder veure per la tele, fa anys, amb Mònica Randall, Pedro Mari Sánchez i Francisco Piquer. Quins temps aquells en els quals en horari de màxima audiència podíem veure teatre del bo...

Com de la majoria de mites clàssics sobre Fedra podem trobar novel·les, obres de teatre, òpera, òpera flamenca i moltes més versions de la tragèdia. I també quadres i estàtues amb ella sola, ella amb Hipòlit, la mort d'Hipòlit... Les grans actrius sembla que han volgut ser Fedra quan han crescut una mica i han pogut accedir a papers de caràcter. El perill de les grans actrius i dels grans actors és que en ocasions ja són molt més ells mateixos que no pas el personatge que interpreten, però això sembla que té una bona acollida per part del públic que ja va a veure més aviat l'actriu o l'actor que no pas l'obra.

A l'entrada del Romea han penjat una mena d'arbre genealògic de la família protagonista i suposo que és pel fet que se suposa que avui poca gent jove coneix a fons els mites clàssics o la filiació dels grans herois grecs, emparentats amb els déus però també joguines febles en les seves mans. On arribarem!

Fedra (Alexandre Cabanel)

Hipòlit refusa Fedra (Pierre Guérin)

La pintura fa anys tenia una gran afició a representar morts tràgiques i terribles, com la del pobre Hipòlit, a mi em feien por però la gent sembla que hi xalava. Els rics en tenien els originals en gran format i els més modestos, reproduccions en làmines emmarcades. Per cert, tota l'escenografia i posada en escena del Romea està molt bé però l'aparició del difunt Hipòlit, convertit gairebé en un zombi ensangonat l'he trobat excessiva. I això que l'actor, Xavier Ripoll, està esplèndid, pel meu gust el millor del conjunt i això que tots són bons.

Mort d'Hipòlit (Lawrence Alma Tadema)

Mort d'Hipòlit (Theodore Gericault)

A posteriori i gràcies a Oliva he recordat una versió hispànica molt interessant, la d'Emma Penella, de 1956, amb Enrique Diosdado i Vicente Parra (un altre homosexual, per cert, moltes casualitats). Era una versió lliure i modernitzada, inspirada en la de Séneca, Pennella era una grandíssima  actriu i no la vam valorar com mereixia, potser ho va fer l'època i que alguns papers, com el de la Regenta o la Fortunata, la van agafar ja una mica grandeta.

Per cert, sobre les traduccions que s'han fet de la Fedra de Racine, l'actor Jaume Comas em recorda que la millor ha estat, fins ara, la de Jose Maria Vidal, avui, com sol passar al país, molt menys recordat del que caldria. Potser també caldria plantejar-nos per a quin motiu fan falta noves traduccions quan n'hi ha una que excel·leix. En una molt bona versió d'aquell text Comas va ser Teramenes, per cert.

EXPOSICIONS, CINEMA, LECTURES I SENTIMENTS DIVERSOS

Ahir pel matí vaig anar a veure l'exposició que hi ha a la Fundació Miró sobre l'època de la Primera Guerra Mundial i com es vivia a casa nostra. Tot i que ja he escrit manta vegades sobre les limitacions d'aquestes exposicions del nostre temps, mai innocents i sempre amb mancances i excessos, no pots deixar de sortir-ne amb el cor encongit en evocar la tragèdia d'aquella guerra i constatar el fet que quan uns pateixen, els altres se n'aprofiten. Una de les coses que em va neguitejar de nou va ser la visió d'aquelles propagandes patriòtiques dels països en conflicte i fins i tot dels neutrals, que utilitzaven tot el que calia i tenien a l'abast per menjar el coco de la gent, com ara aquelles ingènues postals de l'època, els cromos de la xocolata i els grans cartells, un gènere que començava a despuntar amb força.

Com que aquests dies llegeixo moltes coses sobre sentiments patriòtics, algunes de tan irracionals que fan esgarrifar, a tort i a dret, malgrat que de moment no ens demani ningú la sang i la vida a favor de l'etèria pàtria, aquell món no es troba encara tan lluny del nostre. Sobretot perquè en aquella època els sentiments de la Renaixença, consolidats en el breu oasi polític de la Mancomunitat, ens van començar a fer ser com som ara, ens agradi o no i va aconseguir substituir els rancis mites hispànics pels propis i intransferibles.

Per la tarda vaig anar a veure Deux jours, une nuit, dirigida per Jean-Pièrre i Luc Dardenne i protagonitzada per Marion Cotillard. Molts escenaris pertanyen a la Bèlgica de parla francesa tot i que els podríem trobar a tocar de casa. La pel·lícula mostra de forma real  i eficaç com actua la gent quan van mal dades, fins i tot quan té poca cosa a perdre més enllà de diners, aleshores surten els covards, els dolents, els indiferents i les poques bones persones, com sempre. Potser aquests treballadors i treballadores d'una empresa petiteta que mostren les seves pors i les seves misèries, fins i tot la seva crueltat, quan els toquen la butxaca, ben segur que en èpoques de vaques grasses sortien tots al carrer el dia del Primer de Maig units de forma solidària i cridanera per la mística sindical del moment i la seva simbologia. També és ben interessant com el pensament individual es troba mediatitzat pel gregarisme i les pors al rebuig: què diuen els altres? què voten els altres? què pensen, els altres? pregunten de forma insistent aquests treballadors a la noia acomiadada, que els vol fer repensar una decisió presa en calent i condicionada a la intoxicació informativa, parcial i interessada d'un encarregat manipulador.

Al vespre vaig continuar llegint un llibre que ja estic a punt d'acabar, us en copio un paràgraf, al capdavall tot sembla que es relacioni d'alguna manera. O sóc jo, que tot ho barrejo.

El consumisme i el nacionalisme fan hores extres per fer-nos imaginar que milions de desconeguts pertanyen a la mateixa comunitat que nosaltres, que tots tenim un passat comú, uns interessos comuns i un futur comú. Això no és cap mentida. És imaginació. Com els diners, les societats anònimes de responsabilitat limitada i els drets humans, les nacions i les tribus de consumidors són realitats intersubjectives. Només existeixen en la nostra imaginació col·lectiva però tenen un poder immens. Mentre milions d'alemanys creguin en l'existència de la nació alemanya, s'emocionin davant la visió dels símbols nacionals alemanys, relatin els mites nacionals alemanys i estiguin disposats a sacrificar diners, temps i extremitats per la nació alemanya, Alemanya continuarà sent una de les potències més fortes del món.

La nació s'escarrassa per amagar el seu caràcter imaginari. Moltes nacions argumenten que són una entitat natural i eterna, creada en una època primigènia barrejant la terra de la mare pàtria amb la sang de la gent. Aquestes afirmacions, però, normalment són exagerades...

(...)

He copiat un fragment tret de context, amb totes les limitacions que això comporta, del magnífic llibre Sàpiens. Una breu història de la humanitat, de Yuval Noah Harari, al qual en ocasions una ironia fina i de vegades gruixuda perjudica la percepció de les moltes i profundes reflexions sobre el nostre món i la nostra espècie que aplega. Després d'incidir sobre els nous vincles que estableix avui l'existència de les tribus de consumidors (fans d'equips de futbol, de cantants, de coses com ara l'ecologisme), l'autor conclou: Ells es defineixen sobretot a partir del que consumeixen. És la pedra angular de la seva identitat. Probablement, un vegetarià alemany preferirà casar-se amb una francesa vegetariana que amb una alemanya carnívora. Una visió actual i menys transcendent de tot allò de la germanor universal de la classe obrera per damunt de les fronteres convencionals.

Napoleó tenia cent soldats

La bonne politique est de faire croire aux peuples qu’ils sont libres.

Les hommes sont comme les chiffres: ils n'acquierent de valeur que par leur position.

Qu’est-ce qui a fait la Révolution? La vanité. La liberté n’a été qu’un prétexte.

Napoléon Bonaparte (1769-1821)

Severiana tenía su cama en la alcoba interior, y la sala primera estaba destinada a recibir visitas, como lo declaraban el relativo lujo de la cómoda, las sillas de Vitoria nuevecitas, el sofá de lo mismo, la mesa con cubierta de hule, el cuadrito de los dos corazones amantes, el de la Numancia en mar de musgo, los retratos de militares cuñados de Severiana, la estera de esparto flamante y sin ningún agujero, de empleitas rojas y amarillas, y en fin, las laminotas que recientemente habían sido adquiridas en el Rastro por una bicoca. Eran excelentes grabados ya pasados de moda, el papel viejo y con manchas de humedad, los marcos de caoba, y representaban asuntos que nada tenían de español, por cierto, las batallas de Napoleón I, reproducidas de los un tiempo célebres retratos de Horacio Vernet y el barón Gros. ¿Quién no ha visto el Napoleón en Eylau, y en Jena, el Bonaparte en Arcola, la apoteosis de Austerlitz y la Despedida de Fontainebleau?

(Benito Pérez Galdós, 'Fortunata y Jacinta')

Avui fa anys, cent noranta-u, que va morir Napoleó a l'illa de Santa Elena. Fa uns dies veia un reportatge per televisió sobre la seva darrera residència, que sembla que precisa d'una rehabilitació urgent. L'estat francès ha tingut una gran habilitat per rellegir tots els seus mites i fets històrics i per fagocitar-los de forma adient, com en el cas d'aquest senyor, que va portar Europa al desastre i, en canvi, és considerat tot un heroi militar i fins i tot polític.

No fem el mateix a Espanya, en general, ni a Catalunya en particular. Potser és saludable que sigui així. Els segles XIX i XX han estat lamentables per a la pell de brau, però si gratéssim en les històries dels veïns ens n'adonaríem que no hi ha un pam de net, el que passa és que han sabut reescriure millor les misèries. 

Napoleó, com a personatge, té el seu atractiu, no ho negaré. Les imatges ens el mostren de jove i de gran, fatxenda, segur d'ell mateix, amb un cert atractiu viril. Per a més mitificació el va interpretar Marlon Brando, que hi tenia una retirada, a Desiré, una pel·lícula molt agradable de la meva joventut. 

Com sol passar amb molts grans personatges nacionalistes, ni tan sols era un francès del tot, era un cors, gairebé un italià. Va ser un geni? No m'agrada la paraula 'geni', serveix per a tota mena de personatges i em sembla sempre exagerada. Algú pot semblar un geni en una època determinada i amb els anys acaba situant-se, amb nous estudis, en una mediocritat amarada d'intel·ligència pràctica. 

González Ledesma té una novel·la que es diu Los Napoleones i no és policíaca on defensa la tesi que la guerra civil no la van guanyar ni les dretes ni les esquerres sino els napoleons, o sigui, els espavilats.  Una cosa semblant va fer Mercedes Salisachs a La gangrena. Fa anys vaig veure una pel·lícula alemanya que llegia la història en el mateix sentit, Nosotros, los niños prodigio.Els espavilats tenen una gran habilitat per canviar de jaqueta i ser al lloc oportú en el moment adient. Més espavilat que Napoleó, qui no va saber gestionar la seva megalomania, va ser Talleyrand, evidentment. 

En un context afortunadament menys tràgic hem pogut comprovar al llarg de la vida com els espavilats són els que remenen les cireres. A dalt de tot dels poders culturals, polítics, sindicals, no hi acostumen a arribar els millors sinó els espavilats. El que passa és que quan tenen poder els mirem amb una certa admiració i els atribuïm un valor que sovint no tenen. Hi ha qui a més d'espavilat i ambiciós té una certa grapa i bona intenció, és clar. Són els qui aprofiten el seu poder per fer quelcom una mica positiu i que són capaços de cercar gent adient que els faci la feina i els aconselli. Napoleó, en certa manera, era d'aquests, va portar al desastre molta gent a causa de la seva ambició però volia exportar els valors republicants tot i ser emperador, coses rares de la història.

Això val per a tot, fins i tot per a cuiners, escriptors, paletes i perruquers. Una vegada enlairat, sigui en el context que sigui, totes et ponen. Pot ser que el geni algun dia caigui de l'escambell i aleshores la truita es girarà, és clar. El perill dels triomfadors és que arriben a creure's invencibles i imprescindibles, sovint no saben aturar-se a temps i, a més, esclafen a la força o de forma diplomàtica tots aquells que els poden fer ombra.

Fa temps escoltava un escriptor comentar la mediocritat dels nostres líders polítics d'avui i d'ahir, i precisament va mencionar Napoleó, incidint en el fet que tenia una certa grandesa. Jo crec que no és així sinó que el que ha tingut és una bona lectura històrica, una adient mitificació, tema en el qual el país veí excel·leix. Per coses més o menys encertades que fes, la seva ambició va portar a la mort molta gent. Les guerres napoleóniques, a més, van ser una de les grans causes responsables de l'extensió de la tuberculosi durant el segle XIX i part del XX. Vindrien nous desastres, és veritat. 

Per arribar al poder, al poder que sigui, fa falta un grau important d'ambició, altrament és fàcil cremar-se en dos dies o en uns quants anys. És així, agradi o no, i també va bé una dosi de carisma, tot i que el carisma es pot treballar amb la pràctica malgrat que quod natura non dat, Salmantica non praestat. La sort, l'atzar i l'oportunitat també compten, Napoleó creia molt en la sort i la sort en algun moment li va fallar.

Galdós, a Fortunata y Jacinta introdueix algunes referències en el seu to irònic, a Napoleó, com ara quan descriu els gravats penjats en una cambra on acabarà per finar Mauricia, la Dura, alcoholitzada i que en els seus darrers dies recorda a Napoleó, però al Napoleó de Santa Elena, vençut i malalt. I és que la mort ens iguala tots, al capdavall, això sí, a la baixa.

Dones fatals de lluny i d'aprop

Per una casualitat d'aquestes que s'esdevenen tafanejant per internet m'he assabentat del fet que avui fa trenta anys de la mort de Gloria Grahame, una actriu singular i inquietant, amb un físic poc convencional. Grahame va ser en moltes ocasions la dolenta de la pel·lícula, la dona fatal robamarits i també la noia de mals costums, amant del pinxo i castigada per la vida, però amb un bon cor. Aquest clixé la va perjudicar però també la seva vida passional i complicada. Va esdevenir una víctima de les operacions d'estètica, poc satisfeta amb la seva aparença es va sotmetre a diferents operacions en el llavi superior que la van perjudicar físicament i en la parla.

Grahame es va casar quatre vegades i va tenir molts amors. El seu segon marit va ser Nicholas Ray, un altre gran turmentat del cinema, i el seu quart marit el fill de Ray, Anthony, amb qui l'havia trobat al llit el director quan el xicot tenia tot just tretze anys fet que va provocar el divorci. Aquests escàndols, a més de lluites per la custòdia dels fills, van contribuir encara més a la seva decadència personal i professional, tot i que va anar fent teatre i alguna aparició televisiva, en les sèries de l'època. Va tenir fills amb Ray pare i Ray fill, cosa que serviria per a fer un d'aquells acudits recurrents sobre embolics familiars.

L'any 81 li van diagnosticar un càncer d'estómac però no va acceptar el diagnòstic i se'n va anar a Anglaterra, on tenia un contracte per treballar en el teatre. Es va trobar molt malament, a més s'havia deixat practicar estranyes cures per disminuir els seus mals, va haver de ser hospitalitzada després d'un desmai. Un dels seus darrers amors fallits, l'actor anglès Peter Turner la va anar a buscar i en va tenir cura a casa seva, a Anglaterra, fins que els familiars la van venir a buscar per portar-la a Nova Iork. Va morir el dia 5 d'octubre de 1981, pel novembre hauria fet cinquanta-vuit anys. La seva mort va passar pràcticament desapercebuda en un món molt diferent del mític Hollywood dels cinquanta. 

Nicholas Ray, el seu segon marit, és encara avui un director de culte. Va ser també un home turmentat, alcohòlic, aficionat a les drogues, un geni estrany i complicat. Va deixar que Wenders filmés la seva agonia en un documental de finals dels setanta que en aquella època, a causa de l'exhibició de la mort, va ser molt criticat i comentat, Lightning Over Water. Precisament en aquells anys també es va parlar molt d'una pel·lícula estranya, es podria dir que de ciència ficció, protagonitzada per la malaguanyada Romy Schneider, La mort en directe, de Tavernier, i es fan fer paral·lelismes i reflexions sobre l'espectacle de la intimitat i la intimitat com a espectacle, un tema que amb el temps ha arribat a ser ja una mica aclaparador, amb ajuda de la televisió i d'internet, tot i que sembla que els personatges anònims han esdevingut a la llarg tant o més exhibicionistes que no pas els famosos.

Una actriu nostra, amb una vida molt més estable i convencional que Grahame, -tot i que en el resclosit món català de l'època va tenir els seus problemes en relacionar-se amb un home casat, en un temps en la qual el divorci a casa nostra era inexistent i pecaminós, el gran Esteve Polls, fins al punt d'haver de marxar tots dos uns anys a l'estranger-, va fer un paper semblant als de l'actriu en una pel·lícula d'aquell cinema negre barceloní ben intencionat però limitat pel context polític que l'acollia, Distrito Quinto, de Juli Coll, un paper una mica de florero, tot s'ha de dir. Era la gran Montserrat Salvador, aleshores esplèndida i jove, que sempre m'ha recordat una mica Grahame i que, llevat del paper de la coneguda matriarca d'aquella saga enològica televisiva, s'ha hagut de conformar sovint amb grans personatges secundaris els quals han robat sempre les escenes a la resta.

En una ocasió, a  mitjans dels anys vuitanta, Montserrat Salvador i Ovidi Montllor compartien repartiment en una pel·lícula espanyola, no recordo ben bé quina, i es veu que pel lloc del rodatge es va despenjar un equip de TV3 per tal d'entrevistar els famosos hispànics i internacionals que hi sortien. Ovidi Montllor es va plànyer del fet que aquells periodistes no havien donat ni el bon dia als actors catalans que també hi participaven, ell mateix i la gran Montserrat Salvador, en paraules de l'actor i cantant, que aleshores estava molt dolgut, i amb raó, de la manca d'oportunitats que hi havia a Catalunya i de l'oblit de tota la seva feina anterior i que es veia obligat a treballar en el cinema en castellà, on l'havien descobert després d'aquella història extraordinària que va ser Furtivos. Després, ja se sap, tard i malament, vénen els homenatges i la resta. Més endavant van arribar les sèries televisives, una plaga que encara dura però que va poder col·locar els actors de casa en feinetes estables i donar-los a conèixer de nou, revifant fins el context teatral gràcies a la popularitat assolida a la pantalleta. Ovidi Montllor ja no va ser a temps d'aprofitar l'avinentesa.

Gracita Morales, una altra actriu encasellada i amb un final força trist, va parodiar admirablement les dones fatals en aquell diverdíssim Atraco a las tres, quan en una inoblidable escena es vestia de atracadora.