GUERRES I D'ALTRES DISBARATS SENSE JUSTIFICACIÓ SERIOSA

 

Fa alguns anys, en una tertúlia sobre temes d'història, va sortir el tema de les dones i la seva situació quan van mal dades. Sense ànim de polemitzar un conegut va mostrar xifres de com els havia anat als homes a les guerres, amb un nombre de baixes, ferits, mutilats, impressionant, molt superior al nombre de dones mortes. M'ha vingut al cap això perquè a la xarxa he llegit algú que recordava el nombre de morts a la batalla del Somme, un nombre impressionant. Però podríem recordar molts altres fets bèl·lics. Els homes joves i, sobretot, pobres o no-rics, eren -i son, en molts casos- carn de canó segura.

En alguna època històrica això de les batalles se suposava que tenia èpica, morir per la pàtria era un 'honor' discutible, molt ben arranjat pels qui manaven. En tot cas avui tenim cinema i llibres que posen les coses a lloc. En d'altres temps els desertors eren executats, els qui no volien anar a lluitar eren considerats covards, encara que fossin pacifistes convençuts, no fa massa anys que a Anglaterra es van 'reivindicar' homes sotmesos a l'ostracisme o el menyspreu per no haver volgut anar a la guerra o haver-me parlat de forma poc 'adient'.

Encara suposant, que és molt suposar, que es defensi una causa justa, moltes vegades homes joves van a matar homes joves, els quals no coneixen de res. En una guerra civil et podies trobar amics o parents a l'altre bàndol, i no sempre hi anaven per ideologia, moltes vegades, la majoria, de grat o per força. A França van enviar molta gent de les 'regions' a la guerra, hi ha a molts pobles i poblets bonics monuments amb el nom dels caiguts per la pàtria. Les pàtries son una de les pitjors creences, més letals, sovint, que les religions, em sembla. 

De jove vols creure en coses, pàtries, idees, es fàcil caure en estranys paranys, justificar la 'lluita armada' quan no cal, quan les víctimes poden ser gent innocent, indiferent a 'la causa' però amb família, fills... Un dels últims escrits de Montserrat Roig recordo que deia que fins i tot ja li feien llàstima els guàrdia-civils, feia poc que havien molt alguns jovenets aspirants a aquesta feina, en un atemptat.

La gent, de vegades, és d'un bàndol o d'un altre per circumstàncies diverses. Amb el pas del temps i la maduresa les coses es veuen d'una altra manera. Deien que l'actor James Stewart, valent i condecorat, molt respectat al seu país per la seva tasca durant la guerra, de gran estava amargat pensant en com havia bombardejat l'Alemanya civil i, a causa de la 'causa', havia matat gent innocent i desconeguda.

El pacifisme és un llarg i difícil camí, crec que les guerres no acaben mai bé, tampoc les 'lluites armades', sempre queden rastres, ressentiments. Gent que va viure la Revolució Francesa, anys després, planyia les violències i admetia que el mateix i més s'hauria pogut assolir d'una forma més lenta i civilitzada. Penso en aquella barbaritat d'enviar jovenets a la Batalla de l'Ebre, a una guerra que ja estava perduda, inútilment. Els qui manen, en molts casos, guillen aviat, queden els més innocents i babaus i, sí, les dones també pateixen i, a sobre, han de fer bullir l'olla sigui com sigui. Però cal tenir en compte els números, impressionants, de morts joves, en qualsevol guerra o cosa semblant. 

Els qui manen, no tots però sí la majoria, és mouen lentament, per interessos diversos. Poca cosa hi podem fer. Ser honorables covards, encara que sigui sense ideologia, no fer mal a ningú i intentar que no ens en facin, pot sembla un ideal galdós però és el més efectiu. Encara, però, sembla tenir ganxo la mística dels herois, dels màrtirs... Tot és fràgil, llàstima. Avui ja no compten tan sols els morts als fronts, els bombardeigs s'han sofisticat i incrementat, malauradament. La història de la humanitat és terrible, tot i que sembla que millorem i, malgrat tot, la població ha augmentat de forma exponencial. Ara el senyor de Rússia es veu que vol incrementar la natalitat, no fos cas que amb els anys tingués un dèficit de 'carn de canó', vaja.