DESMITIFICACIONS IMPRESCINDIBLES

 

Aquest llibre incideix en la necessitat d'objectivitat davant de fets històrics que han conformat lectures del passat encotillades i amables. L'Edat Mitjana va ser considerada sovint com una època fosca, sòrdida. Com a reacció, després, va generar un interès no exempt de romanticisme, amb herois i construcció incipient de mites i pàtries. 

Els mites no son innocents. Fomenten la pertinença a una comunitat històrica i no és gens fàcil deixar-los de banda. Espanya, amb un franquisme molt adient a la mitificació nacionalista, va fer de l'anomenada reconquesta el pal de paller de les essències hispàniques.  Escriure de forma objectiva sobre temes històrics no és fàcil ni còmode. Els mites (Àlvarez Junco)divideixen la societat i poden portar la gent a matar-se, fins i tot. Han estat utilitzats per excloure o per legitimar la violència, sovint molts d'ells es remunten a l'època medieval tot i que hi ha aspectes que es van repetint al llarg del temps i a la gran majoria de països. Durant la celebració del segon centenari de la Revollulcio Francesa es van trobar amb malentesos historiadors del país veí que intentaven desmitificar-la o fere-ne una crítica acurada. 

Els mites precisen d'herois, cas, per exemple, del Cid, tan popular i lloat. No fa massa anys una persona amiga em va dir que l'havia sorprès saber que Jaume I havia fet coses dolentes. Hi ha qui accepta de bon grat la dismitificació de la història hispànica però que rebutja la crítica a les seves pròpies creences o sentiments, cas de Catalunya. En el context escolar encara es fa més difícil intentar una certa objectivitat raonada. Els mateixos hitoriadors sovint no son innocents, tenen les seves idees consolidades i tampoc no es volen enfrontar del tot a les lectures canòniques del passat.

Fa anys, en una Escola d'Estiu, recordo un  debat sobre si s'havien d'explicar a l'escola mites i herois del context català. Un assistent dels que moderaven l'acte va manifestar que sí, ja que tothom ho continuava fent. Però denunciar l'ús del passat com arma ideològica d'exclusió hauria de conformar una part important de la pràctica historiogràfica acadèmica. Hi ha llibres i articles sobre aquest tema (La invenció del pasado, l'invent de la tradició...) però no tenen la difusió imprescindible en comparació amb l'auge de la novel·la històrica, la qual sovint contribueix a consoidar el coneixement històric sense massa manies per la versemblança. Lectura, cinema, tot plegat ha contribuït a un coneixement sovint tergiversat si no s'és prou crític o no hi ha interès per contrastar les informacions, separant allò que és ficció (i que, per altra banda, pot ser útil en diferents casos i podem trobar qualitats molt diverses en la literatura de consum).

Malauradament molta gent gosa escriure sobre història i fins i tot a revistes especialitzades es poden trobar errades o bé opinions que palesen en excés la manca de rigor o la ideologia del redactor. L'important és no caure en la incondicionalitat i ser capaços, amb les moltes eines a l'abast que tenim avui, de contrastar informacions i admetre que ningú és millor que ningú, en aquest mon divers i complicat.